Encara ara

Un relat de: març

Com cada nit, les estrelles s'evoquen a la meva finestra, però avui ja no brillen i la nit és més fosca que mai. Amb elles, sento que la meva ànima s'apaga per moments i els somnis fugen, deixant-me a mi darrere els vidres entelats ja pel tebi alè que frisa per sortir-ne volant. Lluny, molt lluny. L'alegria pateix una severa metamorfosi, canvia radicalment el rostre fins prendre un aspecte absolutament antònim. Cadascuna de les teves paraules es clava amb més força que l'anterior, em fereix i em mata lentament, com la pitjor de les tortures. I les preguntes, les incògnites i els dubtes brollen per cada porus de la meva pell. Les respostes? Encara ara no les he trobat. Les paraules perden sentit a mesura que les pronuncies, perquè el llaç que ens unia s'ha trencat. L'has trencat. L'he trencat.

I tinc por de cridar-te i que no et giris. I tinc por que oblidis què vam sentir. I tinc por que oblidis que d'alguna manera, que encara ara no entenc, ens vam estimar.

Però sé que és tard i dius que el vent no s'emporta el que està escrit en una pedra. En ella hi has gravat les dures lletres del dolor, del rancor, de l'odi. T'assegures així que, ni el vent ni l'oblit se les emporti. Tu, amic del silenci, amant de deixar els sentiments suspesos en el temps, quiets, sense activitat. Jo, poc silenciosa, no puc callar.

I tinc por de cridar-te i que no et giris. I tinc por que oblidis què vam sentir. I tinc por que oblidis que d'alguna manera, que encara ara no entenc, ens vam estimar.

Vas deixar la flor a mercè de la corrent del riu que mou les nostres vides. Sota la teva mirada, sota la meva, va restar a la seva voluntat, sota els seus desitjos. Nosaltres ens mantenim impassibles en veure la flor allunyar-se, cada cop més, i a cada metre que avança es multipliquen els anys que ens separen i que evitaran que tornem a trobar-nos. Avui però, inspiro i encara sento la seva olor, i amb ella recordo la seva bellesa i el seu sentiment. La flor s'allunya. S'allunya més. Ja no la veig.

Tu. Jo. Volem cels separats. Respirem un aire diferent. Ens guien vents contraris.

I, encara ara, no ho entenc.

Comentaris

  • No té res a veure[Ofensiu]
    Lavínia | 21-01-2005

    amb "La partida de la vida", no tens qui vols i no saps per què. És l'escrit més malenconiós que t'he llegit, probablement perquè la sensibilitat de cadascú té moments baixos de tant en tant i tu ho transmets mitjançant aquest
    redactat.

    La primera part, però, té un contingut gairebé filosòfic, pel que té de visió global del món; l'altra en canvi, surt el JO poètic que parla del descamí de l'amor.
    És bonic i trist, però ben escrit.

    Petons.

  • Relat poètic[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 21-01-2005 | Valoració: 8

    Evoca imatges tristes i melangioses. Escrit com sempre amb cura i molt bona redació, deixa entreveure sentiments foscos. Felicitats

  • Trist però intens...[Ofensiu]
    AtzaVaRa | 20-01-2005 | Valoració: 9


    " I tinc por de cridar-te i que no et giris. I tinc por que oblidis què vam sentir."

    Març, aquestes paraules m'ha fet posar la pell de gallina. Sí, és un relat molt trist, però intens. Deixes veure perfectament què és el que sents, i com veus la situació. Això m'agrada. I són moments difícils, però ja se sap....sempre endavant!

    Una abraçada ben forta,
    AtzaVaRa
    (ei! jo tb he nascut al març!xD)

  • La setmana de...[Ofensiu]
    Llibre | 20-01-2005

    Penso que podríem dir que "Encara ara" és una narració poètica. El ritme que pren, aquesta lectura melòdica, l'evocació dels sentiments des d'una òptica de melangia... Hi trobem molts elements que participen d'aquest tipus de narrativa anomenada poètica. Però a més, afegiria que també manté cert regust de cançó a causa del rodolí que es repeteix ("I tinc por de cridar-te i que no et giris. I tinc por que oblidis què vam sentir. I tinc por que oblidis que d'alguna manera, que encara ara no entenc, ens vam estimar"). I cal no perdre de vista que, com en una cançó, és un fragment breu del rodolí el que clou el relat: "I, encara ara, no ho entenc".
    La narradora ens parla d'una relació que s'acaba, que s'ha acabat, i inicia el conte remarcant el desemparament en què es troba immergida: les estrelles no brillen, la nit és més fosca, l'ànima s'apaga. Un recurs molt aconseguit, perquè tot just amb dues o tres línies ja ens ha situat en l'ambientació precisa per continuar amb la lectura.
    A nivell purament d'estil, i per tant és una apreciació subjectiva (com totes les que faig), en el primer paràgraf apareixen tres adverbis acabats en -ment. Que jo sàpiga, no hi ha cap llei ni norma gramatical ni ortogràfica que indiqui que són incorrectes, però crec que en general, si són utilitzats amb abús, poden arribar a "empobrir" el llenguatge del text i frenar la fluïdesa de la lectura.
    També m'ha cridat l'atenció, i mantenint-me encara en comentaris d'estil, les dues primeres frases del que he anomenat el rodolí. La narradora escriu: "tinc por de cridar-te", i després continua: "oblidis què vam sentir".
    Estar clar que aquest "cridar-te" no es refereix a escridassar, sinó a pronunciar el nom de l'altra persona en veu alta. I que el "sentir", no es refereix a escoltar, sinó que pertany al camp semàntic dels sentiments. Però a causa de l'estreta relació que pot existir entre "cridar" i "sentir" (des d'una interpretació auditiva), penso que pot confondre en un primera lectura ràpida. Sí: és filar molt prim. Només ho dic i ho deixo a l'aire.
    Una imatge que m'ha agradat en especial ha sigut quan se'ns narra que la flor s'allunya mar enllà "i a cada metre que avança es multipliquen els anys que ens separen i que evitaran que tornem a trobar-nos". La trobo elegant i d'una plasticitat absoluta. Una metàfora de nivell.
    I per acabar, repetir l'encert del final, tot emprant un fragment del rodolí: "I, encara ara, no ho entenc". Perquè en aquest punt de la narració, la pregunta que queda llençada sense resposta és: què, no entén? L'amor que els va unir? O la separació que han viscut?
    En definitiva, "Encara ara" és un relat que manté el pols narratiu, amb una estructura closa que actua a favor de la brevetat del text.

    Març: aquest és el segon relat que et comento durant la teva setmana del COMENT, i també serà el darrer. No disposo de més temps. De totes formes, he donat un cop a tot el que tens publicat... i ja te'ls he comentat tots! Fora de "Educació i prejudicis: mala combinació".
    També reconec que les observacions que he fet als teus poemes no són tan "treballades" com les que faig quan em poso amb la setmana del COMENT, però la veritat és que en poesia no me'n surto gaire bé, pel que fa als comentaris. Què hi farem!
    Només voldria demanar disculpes si en algun moment t'ha molestat o ofès alguna de les meves consideracions. Tot està escrit de bon rotlle i sense cap intenció de tocar els nassos.
    I res més. Espero que aviat publiquis nous relats, perquè ja me'ls he acabat i m'agrada llegir-te. No triguis, eh!

    Salut!

    LLIBRE

  • molt bé![Ofensiu]
    cabopolonio | 19-01-2005 | Valoració: 9

    Està molt ben escrit però és molt trist , quan s'acaba una relació és dur seguir endevant sense la persona estimada i més si s'ha acabat de mal rotllo ,lo millor per tots és deixar en la memòria només els bons moments!
    un petonàs
    pd:per cert...m'agrada el teu lema!

  • pseudo | 16-01-2005 | Valoració: 9

    Aquest trocet m'ha encantat...

    "I tinc por de cridar-te i que no et giris. I tinc por que oblidis què vam sentir. I tinc por que oblidis que d'alguna manera, que encara ara no entenc, ens vam estimar."

    Sort que he començat a llegir de cop, i desprès no l'he rellegit..
    Si per un instant haguès pensat que va dirigida a mi, no hauria pogut evitar plorar, encara que les llàgrimes, tampoc haurien sigut tristes...

  • Racionalitat[Ofensiu]
    sempre | 29-12-2004 | Valoració: 9

    El text està molt bé, molt sintètic. Clarifica un sentiment i unes sensacions que tots algun cop o altre hem sentit.
    Però ara, potser per mi i també en general em pregunto i dubto del perquè de la necessitat d'entendre tot el que està passant, de la necessitat també d'una resposta a totes les accions...
    No entendre ni comprendre quin tipus d'història estàs vivint també te el seu punt de màgia.

  • flashback..[Ofensiu]
    Elegy | 15-12-2004 | Valoració: 9

    quants records amargs que m'has fet venir al cap... però és millor llepar-se les ferides i fer-se forta, que no pas oblidar i tornar-hi a caure. fins fa un temps cada records em tombava..(amb el temps se't fan genolleres naturals, per si tornes a caure.. hehe)

  • Tantes vegades[Ofensiu]
    Biel Martí | 12-12-2004 | Valoració: 8

    Tantes vegades han passat aquestes històries a tantes persones, i mai s'acaben d'entendre (ara falta que jo hagi entès el relat, que no me n'estigui anant per les branques, si m'erro ja m'avisaràs)... Però és bo poder-ho canalitzar com tu, quasi tant positivament encara que tristament alhora. Jo seria més rencorós, em sembla, de fet tinc alguna poesia de trencaments dolorosos que no penjo per... Bé, deixem-ho.

    Bon relat!

    Biel.

Valoració mitja: 8.71