Encanteri

"No em fa por l'abast
dels meus ulls
quan creuen terreny desconegut,
on es pot perdre perillosament
la certesa de moltes coses."

Els descobriments són part indiscutible de la construcció del nostre propi ésser...

És genial endinsar-se en les rutes desconegudes de l'ànima.


angie

una mica de tu, perdent-me en l'abraçada càlida dels teus mots...perquè si et sóc sincera, he de dir-te que m'hi sento reflexada en molts dels teus relats. Tens el mot precís que jo voldria per definir tot aquest món de bellesa, tendresa, amor...sentiments diversos que conformen la sublim expresió poètica dels teus versos. M'agrada molt llegir-te, encara que em costa una mica dónar a conéixer el que penso, que no faci gaires comentaris, no vol pas dir que no els valori, molt al contrari, veig relats aquí (i d'entre tots els teus) d'una gran qualitat i bellesa. Ho dic de debò, m'ha encantat el teu encanteri...(i perdona la redundància). voldria escriure tan bé com ho fas tu...ets fantàstica, continua així, deleitant-nos d'aquesta manera tan dolça, l'ànima.
Nomès volia dir-te això, que agraeixo profundament els teus comentaris i que sàpigues, que a l'altra banda del meu món de silencis, et sé...i et llegeixo.
Una abraçada molt forta. ESPIRAL.

Hola ROSASP feia temps que no et comentaba, la veritat es que he tingut molta feina.
M'agradat molt el teu poeme, es molt tendre i encisador.
Una abraçada.

M'agrada

Abraçar amb la mirada. Poca gent ho sap fer, i és ... tan dolç i gratificant.
Encara que tinguem els ulls clucs, és pot abraçar, amb els ulls del cor.
Gràcies per tot. Un petunet.

amb aquesta meravella, Rosa.

Quin poema més preciós! No tinc paraules per descriure tot el que se m'ha colat al cervell a mesura que anava engolint vers rere vers...

Quina elegància de forma, i quina bellesa de contingut! Que afortunada que ets si pots sentir, palpar, tot el que hi ha al teu voltant, d'aquesta manera tan dolça i intensa amb la que ho fas...

"...
Sé què estic comdemnada
a sentir intensament
sense descans ni pausa i
lliurement accepto l'encanteri
que duc escrit en un lloc perdut
de l'eriçada pell de l'ànima.

Sóc addicta a perdre'm sense destí
en cada instant fugisser,
dibuixant camins furtius
entre el cor i la mirada...
..."

Benvinguda sigui la teva condemna, gaudeix per sempre més de la teva adicció! No vulguis ser mai alliberada, ni vulguis deixar aquesta droga...

Rosa, t'ho dic de veritat, és un poema per llegir una i altra vegada, guardar-lo ben aprop, on sempre el pugui trobar i tornar-lo a llegir per sentir que la pau torna a entrar a la meva ànima...

Un petó, poetessa!

Tot i que a mi, personalment, mencanta que ho sigui. Un poema encisador, de debó.
Et seguiré llegint.
Molts petons i moltíssima màgia!!
Una infinitud de somriures!!!

Quin delit de condemna, ROSASP!
els efluvis dels dentits mouen més coses que les rieres del meresme...

Soc la Camps de Tristor i feia molt de temps que no em pasava per aqui!El poema molt bonic encara que no estic segura d'haver entes el missatge que realment vols transmetre, però bé es igual. Saps te de donar les gràcies i aprofito aquest comentari per dir-t'ho. Gracies a persones com tu continuo escribint. Va haver un temps que vaig estar molt desanimada per problemes que vaig tenir alients am l'àmbit de l'escriptura però aquests problemes varen acapara tota la meva atenció i vaig deixar d'escriure, de riure, de sortir amb els amics i amigues, en definitiva estava feta una merda parlant clar. [Perdoneu la paraulota]. Però va ser gràcies a persones com tu que confiaven am mi per a que jo pogués tirar endavant. No només et dono les gràcies a tu sino que també els i dono a totes les persones que amb els seus comentaris van ajudar a que no em rendis, a que no deixes de seguir el meu camí. Per a tots vosaltres i en especial a la Rosa, a la Aïda Carbó i a Jordi.
Un petonàs per a tothom.

Sí, definitivament aquest és el teu lloc en l'existència: al llindar de la contemplació; les estrelles rialleres ben amunt però properes; l'ànima oberta com una finestra unint el món a tu, i tu al món, amb fils de poesia sublim.
I això per no parlar de la resta de dimensions de la teva mirada.

Màgica.

una abraçadassa forta,

m

...condemnada a sentir intensament sense descans ni pausa...
...l'encanteri que duc escrit en un lloc perdut de l'eriçada pell de l'ànima...
...addicta a perdre'm sense destí en cada instant fugisser, dibuixant camins fortuïts entre el cor i la mirada...

Quina condemna, quin encanteri, quina addicció! Quin poema!

Petons

Rosa, ès preciòs aquest poema, M'ha deixat feliç i trista alhora. Que visquis per molts anys
l'encanteri d'abraçar amb la mirada.
Per cert, estic llegint alguns dels teus escrits, ja te'ls comentarè. Sento que vagi una mica endarrerida.

Doncs benvinguda sigui aquesta addicció que acompanya a la poetessa, aquesta que li permet perdre'm sense destí / en cada instant fugisser, / dibuixant camins furtius / entre el cor i la mirada...

Però he començat pel final. Disculpa: coses de la calor, que em deixata les idees.

M'agrada aquest joc que fas entre la mirada, les parpelles i els ulls, enfront del bategar del món, el llenguatge silenciós... I m'agrada perquè és el preàmbul d'una hipnosi que provoca delir.

Però sobretot em fascina la penúltima estrofa. Aquella on la veu poètica se sap condemnada i accepta aquest destí. Aquest encanteri.

M'agrada.

LLIBRE

Rosa,

Un poema d'una continuïtat molt ben treballada, que et surt del cor, de l'ànima.

M'hipnotitza la suavitat
i el vertigen de la vida...

i suaument ens deixes -ben clar!- que no hi ha temença per tot aquest món que batega imperceptible i que tan bé ens descrius.

Sí: les metàfores són dolcíssimes i s'acosten més a la certesa.

Segueix escrivint imparable.

Una abraçada!

PS. M'ha agradat molt, de debò.
El debat literari és necessari, Rosa.
Tens un aclariment a les 3 escenes o temptacions... que de persones com tu, dissortadament, n'hi ha poques!
i salutacions per tothom.
:-)

Bocabadada de la capacitat abasegadora de SENTIR i la no meys extraordinària d'EXPRESSAR fil per randa, mil.limetradament una a una milers i milers de sensacions. És un plaer mirar a través dels teus ulls (de les teves paraules) ROSASP això és massa! És una meravella perquè, certament, si és pot, hom veu un món de meravelles arreu.Una abraçada MOLT forta (ai! que t'escanyo...!)

Captivador, de l'inici a la fi! Descrivint una actitud en vers la vida, gaudir dels instants, sense destí, només el camí que hi ha endavant... deixant jugar a la percepció i als sentits... preciós!!

Deixar lliscar
per les parpelles
un llenguatge silenciós,
on es poden trobar
molts significats per una
sola paraula.

Uooo preciosa aquesta estrofa rosasp!! una meravella :P

Un petó!!

GuSPIRA

quina meravella sentir com tu sents. Quina joia sentir la pell eritzada a cada passa que dones...
Meravellós sentiment de gaudir de la vida, de la bellesa i l'amor. Transmets unes sensacions que eritzen la pell... felicitats, ( humilment).

Gracies per el teu comentari, m'ha animat. De tota menera, no he arribat a l'extrem que comentes. Suposo que em queden massa coses que fer, abans de marxar, encara que de vegades em sento molt desgastat...
Reb una forta abraçada, i de nou les gracies...
Fins aviat.

"sóc addicte a perdre'm sense destí" dius tantes coses, aquest anhel de llibertat i dignitat amb l'actitud de qui viu, cada instant, què aprèn i veu els regals de la vida.

Felicitats m'ha arribat ben endins.

Una abraçada