En Xesqui, tot un personatge...

En Xesqui, tot un personatge..

Estatura mitja, amb panxa prominent, fort, de cabell negre i nas xato. Duia una arracada i sovint lluïa llur barret de cowboy i les botes de cuir. El caliquenyo era part intrínseca de llur boca...

En Xesqui semblava un home dur de pelar: aficionat a la caça, addicte a les emocions fortes a la muntanya, sovint buscava el límit del precipici. Llur desig era que la seva filla Susanna no tingues por a res, així que amb vuit anys la nena tenia molt bona orientació a la muntanya fruit de fortes proves de supervivència que en Xesqui li havia ensenyat. Solien anar a caçar junts, al migdia feien un foc a terra i menjaven carn, després fumaven lianes del bosc, creaven un vincle de complicitat difícil de comprendre.

Ningú ha dit que les coses siguin el que semblen: en Xesqui era fràgil, vulnerable a llur entorn, darrere de l´home dur, dominant i valent hi havia un homenet sensible i que no confiava en absolut en ell mateix, desproveït de forma absoluta d´estimació pròpia.

En Xesqui solia calmar llurs inquietuds amb substàncies líquides i sòlides que el permetessin oblidar llurs penes, se sentia el rei del món per unes hores. La realitat era un altre, li aflorava una agressivitat que ajudava a destruir els vincles que encara quedaven en peu. Mira que n´era de cabró quan volia, però no ho va aconseguir, el vincle de complicitat creat amb la seva petita Susanna és mantenia ferm, massa amor i bons moments va entregar-li per a què les substancies estupefaents arranquessin aquell amor paternal...

A mesura que la nena creixia i es transformava amb dóna, l´indignació i desesperació creixia de forma exponencial, com ajudar algú que no vol ni permet ser ajudat?

Ni els sermons, ni els plors desesperats, res va servir per fer recuperar l´il.lusió en aquell home excepcional. A l´edat de 47 anys en Xesqui s´havia cansat de viure...volia marxar i la Susanna no ho volia acceptar.

Tres dies abans de l´últim dia, en Xesqui va fer un dinar on va invitar a tota la família, una actitud atípica. El lligam entre ell i llur filla va permetre que aquesta entengués que allò era una despedida....

Si! la Susanna va pensar mil maneres de frenar-lo però veia un home cansat, esgotat de la vida i ella podia sentir que el pare realment volia marxar cap a la llum...que així ho desitjava per molt dolorós que fos.....

En Xesqui, el meu estimat pare i jo ens vam acomiadar com si ens haguéssim de veure en uns dies...els dos sabíem que era l´últim. Recordo llur mirada humida dient-me adéu.....amb el seu caliquenyo a la boca, el seu barret de cowboy i el seu posat d´home dur. Llavors vaig entendre que estimar-lo consistia en deixar-lo marxar, no el podia retenir.....

Tres dies després vaig rebre una trucada: el seu cor havia deixat de batejar de forma natural mentre nedava en una platja de la Costa Brava...

Ni la mort ha pogut trencar llur vincle de complicitat perquè l´essència d´en Xesqui restarà per sempre més en l´eternitat.....T´estimo papa.