Cercador
En Valentí Rapidí
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Estava aprenent un poema de memòria de l'Espriu.
'Diré del vell foc i de l'aigua.
Si crema molt la neu
glaçava més la flama'
Hi havia més versos, i no n'entenia cap, en Valentí, l'alcaldable més atractiu ( s'ho creia: hi ha gent que té un ego amb una discutible autoestima brutal) de la llista. Aquells mots escrits amb ploma amb tinta de sèpia en un paper cartró reciclat amb plecs com arrugues venerables i fulles seques premsades enclastades causarien l'efecte desitjat, de ben segur. Volia lligar-se la Mera, l'encarregada de la neteja dels bàters de l'ajuntament i que sempre duia una espelma al bolso per si marxava la corrent (així li ho havia dit i ell s'ho havia cregut).
Quan fos alcalde (ho tenia empassadíssim -havia atipat pensionistes i no pensionistes amb magdalenes farcides de crema hawaiana que anaven tirades al Saprago per aconseguir vots i aquella gent se n'omplia les butxaques i les orelles i com que era un poble de gent major dels setanta al setanta per cent estava més que clar un èxit rotund-) ...sí...quan fos alcalde es casaria amb la Baldomera i tindrien una casa d'estil colonial amb molts bàters perquè els netegés, li faria aquell detallàs.
Va somriure i les seves dents no eren motiu de cap vers (no comments).
Ja se sabia aquelles paraules poètiques i les podria recitar mentre sopessin un hamburguesa de carn de camell egipci que compartirien. Si li tocaven trossets d'ungla, en Valentí tenia atacs d'èxtasi i aleshores la Mera s'afanyava a encendre l'espelma i ell, tot mirant la flama, es calmava. Compenetracions inexplicables.
Però no li havia comprat cap anell.
No???????
L'empleada de la neteja no li ho va perdonar mai. Ni versos ni papers monos ni hòsties amb patinet.
Iradíssima va engegar una contracampanya contra en Valentí, el qual no entenia res i el tros d'hamburguesa, de resultes, tampoc.
Deia, la Baldomera, que aquell Valentí Rapidí era un ximplet i que a Hawaii ja l'havien clissat robant magdalenes en quantitats industrials. No havien estat comprades, no. I que no era gens lent, en Valentí, sinó ràpid com el seu cognom avisava. (Caram, la Mera, quin coco!). I ho demostrava dient que si deixava caure un bitllet de 500 euros a terra ell el collia encara que tingués lumbalgia.
La Mera va acabar essent la nova alcaldessa i un amor impossible per a en Valentí que, amb tot, l'admirava encara més i li enviava mitges hamburgueses en sobres reciclats de paper amb fulles esclafades i versos i versos que no entenia.
'Diré del vell foc i de l'aigua.
Si crema molt la neu
glaçava més la flama'
Hi havia més versos, i no n'entenia cap, en Valentí, l'alcaldable més atractiu ( s'ho creia: hi ha gent que té un ego amb una discutible autoestima brutal) de la llista. Aquells mots escrits amb ploma amb tinta de sèpia en un paper cartró reciclat amb plecs com arrugues venerables i fulles seques premsades enclastades causarien l'efecte desitjat, de ben segur. Volia lligar-se la Mera, l'encarregada de la neteja dels bàters de l'ajuntament i que sempre duia una espelma al bolso per si marxava la corrent (així li ho havia dit i ell s'ho havia cregut).
Quan fos alcalde (ho tenia empassadíssim -havia atipat pensionistes i no pensionistes amb magdalenes farcides de crema hawaiana que anaven tirades al Saprago per aconseguir vots i aquella gent se n'omplia les butxaques i les orelles i com que era un poble de gent major dels setanta al setanta per cent estava més que clar un èxit rotund-) ...sí...quan fos alcalde es casaria amb la Baldomera i tindrien una casa d'estil colonial amb molts bàters perquè els netegés, li faria aquell detallàs.
Va somriure i les seves dents no eren motiu de cap vers (no comments).
Ja se sabia aquelles paraules poètiques i les podria recitar mentre sopessin un hamburguesa de carn de camell egipci que compartirien. Si li tocaven trossets d'ungla, en Valentí tenia atacs d'èxtasi i aleshores la Mera s'afanyava a encendre l'espelma i ell, tot mirant la flama, es calmava. Compenetracions inexplicables.
Però no li havia comprat cap anell.
No???????
L'empleada de la neteja no li ho va perdonar mai. Ni versos ni papers monos ni hòsties amb patinet.
Iradíssima va engegar una contracampanya contra en Valentí, el qual no entenia res i el tros d'hamburguesa, de resultes, tampoc.
Deia, la Baldomera, que aquell Valentí Rapidí era un ximplet i que a Hawaii ja l'havien clissat robant magdalenes en quantitats industrials. No havien estat comprades, no. I que no era gens lent, en Valentí, sinó ràpid com el seu cognom avisava. (Caram, la Mera, quin coco!). I ho demostrava dient que si deixava caure un bitllet de 500 euros a terra ell el collia encara que tingués lumbalgia.
La Mera va acabar essent la nova alcaldessa i un amor impossible per a en Valentí que, amb tot, l'admirava encara més i li enviava mitges hamburgueses en sobres reciclats de paper amb fulles esclafades i versos i versos que no entenia.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436126 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com