En un temps llunyà..tu eres qui em fèia respirar...

Un relat de: desmai

Recordo algunes de les coses que m'explicava...el que sentia era tan bonic...si això si que ho recordu...
Començar la història, demanant perdó a aquella noia a qui anys enrere estimar tant..i diu així:

" érem joves...jo un immadur...i ella...ella era i serà sempre la dona de la meva vida i per deixar-la marxar, sol m'he quedat...jo no sabia el que era estimar algú...el que era compartir un sentiment i poder-lo posar en comú amb algú a qui no has d'enganyar, amb qui pots ser tu mateix i no calen paraules.. amb la mirada n'hi ha prou, .el que era intentar ser millor persona.... Així era amb ella sempre. Reconec que ella, era molt exigent, i això em feia esta incòmode, raonava les coses de tal manera que tenia raó...amb quasi tot, mai vaig poder recriminar-li RES...inclús anys endavant no he pogut enfadar-m'hi...i em fot...perquè encara em sento més buit, cosa que si no hagués...en fi! La nostra història començar com la majoria de totes...coneguts, cafè, una nit de sexe....repetim? Repetim i de tan repetir ens varem acostumar a estar junts, jo em vaig acostumar a estar als seu costat, m'agradava estar al seu costat! Em sentia protegit, comprès i el més important, FELIÇ! I mira que m'agradava la meva vida de solter! Feia el que volia, follava amb qui volia..! Però amb ella...amb ella era diferent...el sexe era màgic...la passió i el compromís, són dues paraules que costa agafar-les de la mà...i això és el que em va tallar. De cop em sentia pressionat i no per ella, mai m'havia privat de res...llavors ella va marxar a viure amb una amiga seva i això em va posar més pressió...dins el meu cap tot eren contradiccions!!
-T'estimo!!
-No et vull perdre!!
-No puc...
-No en se més..?
-Temps...
-Perdre't...
I si, u vaig fer, vaig abandonar una batalla que jo sol havia construït dins meu i amb abandonar...em vaig tornar un egoista...crec que el que em feia por era perdre'm els 21 anys que tenia i el que pertocaria fer en aquesta edat...per por de perdre totes aquestes tonteries...tal i com ara u veig...la vaig perdre..i el que em sap més greu...es que l'hi vaig fer mal...ens varem fer mal...la forma en què ens varem dir adéu va ser tan especial...ella no em va deixar de dir: " No passa res...jo estic aquí...estigues tranquil..." que injust el que vaig fer...
Ara encara mantenim un contacte via telèfon...trist...perquè no he pogut desenganxar-me de la seva màgia...del la seva olor...de la seva veu...de tota ella...és avui quan encara em desperto sufocat, recordant el somni que entre llençols..no vull que s'esvaeixi...i tu ja no i ets...l'he estimat..l'estimo...i crec que pel que em queda...no deixaré mai d'estimar-la..."




Comentaris

  • m'agrada[Ofensiu]
    rober | 10-07-2018 | Valoració: 8

    Semble molt real com si ho haguessis viscut a la propia pell, m'agrada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: