En un rodal

Això som, una munió de records, d'instants, retinguts en la retina del nostre esser, que ens ajuden a viure amb intensitat i goig aquest present.
Sovint fent pauses, com tu en aquest bell poema.
enhorabona
Avant

pot evocar una imatge! I si ve acompanyada d'un poema com el teu, llavors és fàcil traslladar-se al passat i sentir, més que veure, les sensacions d'aquells moments, quan fer una volta més o estar cinc minuts més al carrer era el regal més preuat que ens podien oferir.
M'ha commogut molt la teva manera d'expresar-ho, a través d'un poema que m'ha semblat bellíssim.
Una abraçada

Records d'infantesa ben arrelats que mai s'oblidaran.
Relat planer i sincer amb detalls que fan recordar que també hem segut infants.

Tots tenim records remollits dins el pot de les neules, sí. D'aquells temps en que teníem el nas enganxat al vidre enllorat. Què donaria per un altre viatge per aquells temps d'infantes, per aquells temps d'estrena...
Una abraçada

Començant pel títol, suggeridor. És curiós el repte visual ja que normalment les paraules i les frases ens evoquen imatges. Aquí és al revés: la imatge ens suggereix poemes, relats, reflexions. El teu és un poema d'una sensibilitat exquisida, amb un cant declarat a la nostàlgia a través d'un rodal que veu passar els anys (molt original la visió). la veritat és que amb aquesta magnífica fotografia de Doisneau fins i tot a mi em vindrien ganes de fer un poema (una altra cosa és si en sortiria alguna cosa potable)
Moltes gràcies pel teu comentari. la veritat és que "I am a rock" és una cançó molt bona per la música però també per la lletra. L'estrofa que has escollit és magnífica. Sort que tu tens "your books and your poetry to protect you" Petons!

entenent que encara ho som.
la imatge onírica.
el text ratllant el melancòlic profund.
Tornaria a ser petit entenent que encara ho sóc i que mai més ho seré....

Penso en el moment aquell que premies ben fort el bitllet que ton pare t'havia posat a la mà i esperaves que el revisor te l'agafés, el moment màgic aquell en què percebies la suau vibració latent de la maquinària i sabies que tot començaria de cop i volta, amb un lleuger sotrac, a posar-se en moviment, lentament al principi, accelerant, guanyany velocitat fins al temut i esperat vertígen...
Retrates aquella passió perduda, on, com tan bé dius, res no era estrany i tot era nou. Perquè encara que et concedissin el regal d'una altre tomb, d'un altre viatge sobre els cavallets, cada viatge era un i nou i únic.
Doisneau retrata la desolada buidor dels cavallets els dies de pluja, i curiosament hi arribo avui, i al teu bellíssim poema, el dia que un xàfec oportuníssim m'ha rabejat de cap a peus. Veig ara ploure des de la finestra, ja amb roba eixuta, i rellegeixo tranquil·lament el teu poema, que és com recuperar un tros del sol de la infància.
Una abraçda,
franz

Empar!
Sembla que la tardor és un temps adient a la melangia, potser pels dies grissos que duen la nostra memòria pels viaranys de l'enyor.
Aquesta circumstància, i la magnífica foto en blanc i negre que va proposar la Carme per aquest repte, ha fet que ens regales amb aquest esplèndid poema, que m'ha fet eriçonar-me la pell en recordar aquell temps. Un temps del que vaig parlar al meu poema "memòria" i del que també ha parlat la Dolça al seu darrer poema "Temps abonançat".
Tu m'has fet recordar la il·lusió fels xiquets quan anàvem a la Fira a pujar als cavallets de fusta, el camió de bombers amb la campaneta, la moto amb el sidecar... I això era en ocasions molt especial, com ara les festes patronals del poble o al Nadal, quan anàvem a València amb els pares.
Moltes gràcies per haver-me fet pujar de nou als cavallets sense haver de treure bitllet.
Ets una gran poetessa!!!

Una forta abraçada!

FRANCESC

que amb suavitat ens fa donar una volta a la vida, al seu sentit, al nostre anar sense tornada... Jo també vull sentir aquesta pau sense rancúnia i demanar, siusplau, un altre viatge.
Emoció, sobretot en llegir-lo.

només pot dir-te que m'he vist refllectida en les teves paraules... que jo últimament ploro quan menjo magranes i quq quan les tinc a les mans m'agradaria de cop i volta tornar a estar asseguda davant la meva àvia que encara amb jo 15 anys me les desgranava ;-) Em salva que ara tinc un fill i que ell em regala de nou una nova infantesa de "caballitus" i "autos de choque" (si em permets ;-D). Observo la seva infantesa com un tresor, sabent que d'aquí uns anys ell pensarà en aquests dies com jo penso ara en els meus passats.
Gràcies per transportar-me aquí. Una abraçada sincera.

Vatua aquí l'altre dia cercava ajuda al fòrum. Que sicavallitus que si tiuvivo...
Que n'aprenguin! quediria en laporta.

Es elque faig jo amb el rodolar del teu rdal de paraules mengívolas. diuen que la primera inocència és un regal, però la darrera, és l'autèntic guany de la saviesa, esdevinguda de la experiència.

a reveure, a rellegir.