Cercador
En un país anomenat Lotalàndia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-Oh, galant mossa, d'ull blau i cella rossa!
Així era benvinguda l'Ota, amb aquests mots, allà on anés, anés on anés, la reina dels país de les roses badades, tant que semblaven tontes. L'Ota, que només tenia un ull i una cella. Un ull del to del blau més aiguamarinós. I una cella fina i querubina, un arc perfecte i que mai va requerir depilació làser.
La gent de Lotalàndia tenia gran afecció a mirar enlaire, tot i procurant que les cervicals no es resentissin. Empraven la tècnica d'enretirar la barbeta com si es volgués enganxar allà on el coll acaba. I miraven cap amunt, cap amunt vers el roseram fastuós, exuberant, colorit i perfumat que coronava no només els patis i jardins, sinó pràcticament la volta celest.
La reina demanava setmanalment la recol·lecció de les punxes de les enfiladisses i les feia envescar dalt de tot de murs que impedien l'entrada al seu món de pètals sedosos i primavera eterna, sota la visió mono-ocular, la seva i la que considerava la única.
Així sempre hi hauria roses. No entraria ningú amb llavors de cap més planta.
La gent l'obeïa. Sempre havia estat així i la sentor de tanta flor marejava qualsevol neurona amb tendència al desacord.
Era una terra de fragància i de bellesa i si alguna plaga gosava atacar els vegetals una mirada de rancúnia de l'Ota l'eliminava ipso facto, facto ipso, encara que li comportés una estoneta de sanglot, l'esforç, per més reina que fos.
Però -conjunció que el pèrit de conjuncions va desestimar i s'ha colat al relat- des de RClàndia (terra de catalanoescriptors-i-forumaires) un dia qualsevol, un voyeur catxondo i 'pajillero' (mots superparafrasejats d'un text d'una autora) va arribar amb unes sabates especials a Lotalàndia. Les soles, amb un gruix envejable pel cervell de molts polítics, van esclafar el dalt feridor del mur, després d'haver-lo escalat. Anava amb una càmera a filmar com els habitants d'aquell espai feien coses dignes de del·lectació masturbadora. El seu lema: la vida és entretenir-se, tretenir-se, tenir-se, nir-se, se. Si estava com un llum li anava bé, perquè seria considerat un il·luminat, estalvi energètic a part.
Anava abillat d'Indiana Observer i feia força patxoca. Si somreia, no obstant, li faltava un ullal i la crispeta seca un xic moldejada que la seva mare li havia entatxonat al clotet genívic feia lustres s'havia erosionat tant que ningú encertaria que hi havia estat, per més fotos de demostració que portés i per més que en manifestés un enyor acceptablement creïble.
No el van copsar en ser l'hora de migdiada lotalandiana. Moments de tot tipus d'activitat que l'interessava. Totes les vies eren lliures.
No va pensar (si és que tenia aquesta aptitud conreadeta) que no estava avesat a la megaextrasupermaxintensíssima flaire dels rosers. No tenia ni nas ni pulmons preparats.
Aviat va ser en una de les cases -totes de colors suaus i relaxants- adossat a una paret contemplant àvidament -per una finestra oberta amb una cortina d'organdí que la brisa feia que molestés- com una parella duia a terme el Rosasutra amb mestria. Li queia la bava just allà on quelcom que ni calia regar li creixia. Estava entusiasmat i la mà se li anava, se li anava...
Plaf!!!! Va rebre una bufetada que va ressonar durant cinc dies. El voyeur, adolorit, va quedar bocabadat: li havia estat donada per una dona bellíssima amb una cara atípica. Era la reina qui, enfurismada, el va obligar a dir 'oh, galant mossa d'ull blau i cella rossa' cent vegades i unes quantes més de tant per cent d'interessos.
Un cop repetits els mots, el voyeur, furibund, va entatxonar un índex que li va saber greu que no fos enciclopèdic a l'ull tirant a ciclòpic de l'Ota per privar-la de la visió i de resultes de l'opinió. Al mateix temps l'acumulació de pol·len li va passar factura: va esbogerrar la gola i els sucs gàstrics d'Indiana Observer, que va ocasionar tos com de pessigolles anals que pateix qui no ha estat vermifugat i vomitera tirallongaire.
Allò sí que era un espectacle!!! Tothom va córrer a seure fent rotllana per presenciar la imatge de la reina i el nouvingut en aquell estat suprem. Les criatures picaven de mans. Es repartien entrepans i begudes refrescants.
Cap al tard, el retruny de la tos excessiva havia deixat calbes totes les roses. El panorama era desolador. Calia fer alguna cosa.
La cosa es va fer sola. Als llacs i estanys, de forma miraculosa, flors estranyes n'emergien de les entranyes. Eren lotus, esdevinguts arrel de l'animació popular amb els 'l'Ota, l'Ota' i els 'tus, tus', restes d'ovacions conglomerades: 'lot tus, lotus'.
El canvi de decoració va provar individualment i socialment. Avui en dia són un model a seguir (és clar que no tenen facebook).
Així era benvinguda l'Ota, amb aquests mots, allà on anés, anés on anés, la reina dels país de les roses badades, tant que semblaven tontes. L'Ota, que només tenia un ull i una cella. Un ull del to del blau més aiguamarinós. I una cella fina i querubina, un arc perfecte i que mai va requerir depilació làser.
La gent de Lotalàndia tenia gran afecció a mirar enlaire, tot i procurant que les cervicals no es resentissin. Empraven la tècnica d'enretirar la barbeta com si es volgués enganxar allà on el coll acaba. I miraven cap amunt, cap amunt vers el roseram fastuós, exuberant, colorit i perfumat que coronava no només els patis i jardins, sinó pràcticament la volta celest.
La reina demanava setmanalment la recol·lecció de les punxes de les enfiladisses i les feia envescar dalt de tot de murs que impedien l'entrada al seu món de pètals sedosos i primavera eterna, sota la visió mono-ocular, la seva i la que considerava la única.
Així sempre hi hauria roses. No entraria ningú amb llavors de cap més planta.
La gent l'obeïa. Sempre havia estat així i la sentor de tanta flor marejava qualsevol neurona amb tendència al desacord.
Era una terra de fragància i de bellesa i si alguna plaga gosava atacar els vegetals una mirada de rancúnia de l'Ota l'eliminava ipso facto, facto ipso, encara que li comportés una estoneta de sanglot, l'esforç, per més reina que fos.
Però -conjunció que el pèrit de conjuncions va desestimar i s'ha colat al relat- des de RClàndia (terra de catalanoescriptors-i-forumaires) un dia qualsevol, un voyeur catxondo i 'pajillero' (mots superparafrasejats d'un text d'una autora) va arribar amb unes sabates especials a Lotalàndia. Les soles, amb un gruix envejable pel cervell de molts polítics, van esclafar el dalt feridor del mur, després d'haver-lo escalat. Anava amb una càmera a filmar com els habitants d'aquell espai feien coses dignes de del·lectació masturbadora. El seu lema: la vida és entretenir-se, tretenir-se, tenir-se, nir-se, se. Si estava com un llum li anava bé, perquè seria considerat un il·luminat, estalvi energètic a part.
Anava abillat d'Indiana Observer i feia força patxoca. Si somreia, no obstant, li faltava un ullal i la crispeta seca un xic moldejada que la seva mare li havia entatxonat al clotet genívic feia lustres s'havia erosionat tant que ningú encertaria que hi havia estat, per més fotos de demostració que portés i per més que en manifestés un enyor acceptablement creïble.
No el van copsar en ser l'hora de migdiada lotalandiana. Moments de tot tipus d'activitat que l'interessava. Totes les vies eren lliures.
No va pensar (si és que tenia aquesta aptitud conreadeta) que no estava avesat a la megaextrasupermaxintensíssima flaire dels rosers. No tenia ni nas ni pulmons preparats.
Aviat va ser en una de les cases -totes de colors suaus i relaxants- adossat a una paret contemplant àvidament -per una finestra oberta amb una cortina d'organdí que la brisa feia que molestés- com una parella duia a terme el Rosasutra amb mestria. Li queia la bava just allà on quelcom que ni calia regar li creixia. Estava entusiasmat i la mà se li anava, se li anava...
Plaf!!!! Va rebre una bufetada que va ressonar durant cinc dies. El voyeur, adolorit, va quedar bocabadat: li havia estat donada per una dona bellíssima amb una cara atípica. Era la reina qui, enfurismada, el va obligar a dir 'oh, galant mossa d'ull blau i cella rossa' cent vegades i unes quantes més de tant per cent d'interessos.
Un cop repetits els mots, el voyeur, furibund, va entatxonar un índex que li va saber greu que no fos enciclopèdic a l'ull tirant a ciclòpic de l'Ota per privar-la de la visió i de resultes de l'opinió. Al mateix temps l'acumulació de pol·len li va passar factura: va esbogerrar la gola i els sucs gàstrics d'Indiana Observer, que va ocasionar tos com de pessigolles anals que pateix qui no ha estat vermifugat i vomitera tirallongaire.
Allò sí que era un espectacle!!! Tothom va córrer a seure fent rotllana per presenciar la imatge de la reina i el nouvingut en aquell estat suprem. Les criatures picaven de mans. Es repartien entrepans i begudes refrescants.
Cap al tard, el retruny de la tos excessiva havia deixat calbes totes les roses. El panorama era desolador. Calia fer alguna cosa.
La cosa es va fer sola. Als llacs i estanys, de forma miraculosa, flors estranyes n'emergien de les entranyes. Eren lotus, esdevinguts arrel de l'animació popular amb els 'l'Ota, l'Ota' i els 'tus, tus', restes d'ovacions conglomerades: 'lot tus, lotus'.
El canvi de decoració va provar individualment i socialment. Avui en dia són un model a seguir (és clar que no tenen facebook).
Comentaris
-
L'extraterrestre[Ofensiu]Bonhomia | 07-05-2014 | Valoració: 10
L'investigador que viatja a zona virginal... s'encamina a certes aventures molt perilloses! Sobretot si ho fa a la manera científica. Quina cultura, com aquí anomenem això que designem, vol ésser interpel.lada per tal obstrucció d'home de les cavernes occidentals? Jajaja! És més atractiu comprendre! : )
Sergi
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435633 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com