En un món paral·lel

Alçàvem una mà sense saber
quelcom d'aquell entorn, de perquè fèiem
el que fèiem i perquè ho fèiem lent.
Però ja cap por, de sobte érem valents
conduint inexperts la nostra entrega
allà on sentíem més forts els batecs.
I els dits coincidien. Relliscaven sols
i àgils pels buits de les mans. I els omplien.
I es fonien entre ells, en la fredor,
sota la humitat sòlida d'un lloc
a vessar de boira. Lluny de les tempestes.
I la sensació d'estar coberts pel glaç
era bella, espectacularment bella,
com una peça de piano fràgil
que algú tocava en el moment exacte.
Un àngel que des de dalt ens somreia
perquè ningú es creuria que els dos érem
el sentit del camí que arrossegàvem.
I la claror es despertava, sàvia
i certa. Trobava que ens mereixíem
veure'ns brillar les cares. Les ninetes.
I s'apropava amb delicadesa,
allargava la imatge. I poc a poc
ens demostrava que sí érem còmplices
en uns camps d'infinit blanc, plens d'un aire
que ensucrava el dol. Còmplices en l'amor.
Llavors sabíem que no podíem ser altres.
I ens dèiem adéu abans de submergir-nos
gradualment en la fondària del món.

Allà, en el somni, érem tan perfectes.