en un hort

Un relat de: tapisser
Obro la nevera de casa buscant-lo. Sé que s’amaga aquí, i, encara que es colgui en una bossa del Caprabo, res impedirà que el trobi i que l’investigui amb el meu curiós, a la vegada que neòfit, ull d’hortolà.
El trobo i arribo a la conclusió que no ha de ser tan difícil de plantar-lo, sí que ho seria si fora un iogurt o pernil dolç, que tenen coses químiques, però un enciam...
Espio a tots els veïns que tenen horts -que en son molts- i veig les eines que fan servir i, la mecànica del plantar, i no em sembla difícil, per a mi que vaig fer un curs per Internet de Neurocirurgia.
Una cosa que descobreixo comú a tots els horts, és el net i impol•luta que és la superfície on hom planta les coses.
Així que, sense pensar-m'ho gaire em poso a la feina, com si ho hagués fet tota la vida això de plantar.
Guants gruixuts, camisa de "llauraor", pantalons fets merda, un instrument mecànica que es diu aixada, barret de palla, unes espigues que són per dur a la boca mentre es planta, planter de les millors granes del món i alguna altra cosa que em deixo, segons es podia llegir a la llista del catàleg de la gran superfície comercial on vaig comprar aquest “Kit” del bon hortolà (per a poder plantar qualsevol cosa) hi deia. Ah!!!, si, i una regadora!
Ajudat per un vídeo, que estava inclòs en el “Kit”, vaig posar mans a l'obra.

Un ull al vídeo i l’altre a la terra, la qual, i gràcies a la llargada del mànec de l’eina, malgrat que la distància que interposava amb mi era gran, em deixava treballar d'en peus, tranquil•lament i era remoguda de manera bastant eficaç per la seva part metàl•lica.

Quins invents!
Si n’hem de veure de coses, encara!!!
En el vídeo deien, també, que en el cas de notar la terra molt i molt dura –com era el cas- es feia necessari regar i mullar-la.
Enfocant l'ull que tenia lliure -el que no mirava el vídeo tutorial- em vaig disposar a mullar la terra amb l’accessori concret de la mànega.
Ho vaig aconseguir, i a la vegada, vaig regar i fer créixer la meva autoestima com a nou hortolà.
Ara tocava netejar el receptacle, amb l’eina anomenada aixada vaig remoure tant la terra, que un escarabat dels que tenen el monopoli del nom de la patata, em va mirar, del parterre estant, com demanant-me que pares d’una puta vegada.
No enterament satisfet del resultat, vaig retirar les quatre herbes que quedaven amb unes pinces de les celles i això que em va costar una mica, amb els guants posats.
Ara si, menys aquell bony del lateral, tot era pla i net, però, que era aquell bony?
Com havia vist en el vídeo, a la secció anomenada: Ús de l’eina/aixada, li vaig donar uns copets amb el mànec i vaig fer una cara d’estranyesa, que tenia assajada mercès a unes classes de teatre que vaig rebre ja fa alguns anys. Intentava descobrir la identitat del bony sense haver d'ajupir-me però al final tots els meus esforços varen ser improductius i ho vaig haver de fer.
Fent pinça amb el dit gros i l’índex, vaig intentar arrencar el que cada cop semblava més clar que era una arrel. No me'n vaig sortir i, fent servir l’eina-aixada a manera de palanca, tampoc. A aquesta alçada de la meva experiència ja havia apagat el vídeo (car no em donava cap informació de com arrencar arrels) i oblidat la meva intenció primera ( que era plantar enciams) Així que vaig anar a cercar un veí que era en aquell temps un enginyer agrònom de molt de prestigi a tot el món.

A l’altra banda del planeta, al punt antípoda del meu hort, una vaca curiosa, estava a les illes Chatham ocupada en una de les tres parts de la digestió que li permetia el seu estomac complex, concretament s'empassava l'herba d’una manera compulsiva, Mossegada rere mossegada, fins que va trobar aquella cosa estranya que no es deixava arrencar com una mata normal. Era d’una textura molt més dura que l’herba i d’un color més marronós, no volia deixar d’arrencar-la, perquè al seu darrere s'hi intuïa una zona molt apetitosa de la praderia, i com no tenia la morfologia de les seves extremitats preparada per a fer pinça amb els dits, va anar a buscar un ocell kiwi veí, que era en aquells temps un enginyer agrònom de molt de prestigi a tot el món.

Hi ha feines artesanes on hom posa una miqueta del seu ésser a cada peça que elabora.
Les feines que es basen en conclusions i no deixen res a l’atzar són - si mes no per a mi- avorrides, repetitives i resolen problemes, amb les mateixes solucions, a casa nostra que a l’altra punta del món, perquè, creuen en una única resposta universal. Un exemple: l’enginyeria.

Tant el Kiwi enginyer -amic de la vaca -de les illes Chatham, com el meu veí varen convenir que la millor solució per arrencar l’arrel que ens molestava a la vaca i a mi, a l'antípoda l'un de l'altre, era la mateixa: Fer-ho mitjançant l’enginyeria necessària.
En poques hores el meu hort es va convertir en el lloc de comandament d’un exèrcit compost per a un nombre no determinat de maquinària, plànols, obrers, i aparells, que a mi em semblaven molt sofisticats.
Jo que només volia plantar uns enciams...!!!
Una grua perforadora, va estar la màquina seleccionada per a fer el treball. És com una eina/aixada però amb moltes coses mes: soroll, fum, rodes, cables, senyors enfilats…
Tot al voltant de la porció d’hort afectada, s’hi va col•locar una mena de carpa, que deixava a la imaginació, que no a la vista del nombrós públic que s’hi va anar aplegant els detalls concrets de la feina d’enginyeria que s’ hi estava duent a terme.
Al país de la vaca i el Kiwi, després d’haver fet una assemblea d’animals autòctons: senglars, lloros, xais, cérvols, coales i una mena de llangardaixos, que estaven molt atents. Es va arribar a la conclusió que s’havia d’arrencar l’arrel, intentant preservar i agredir el menys possible l’entorn.
La vaca, en ser la més voluminosa, va demanar-se el paper protagonista en la tasca d’arrencar l'arrel intrusa. El seu lloc: el primer de tots, rere seu, i en fila, es varen anar disposant la resta d’animals per tal de sumar forces i facilitar la feina.
Tant a una punta de mon com a l'altre, un col•lectiu de persones en un cas i d'animals autòctons en un altre, varen decidir una feina que els agermanava: arrencar l'arrel que tanta nosa feia, i que a partir d’aquell moment passava a ser l'enemic comú.
Com un sol ésser humà un bloc d’obrers varen fer un llaç amb el cable d’acer, que, rematat amb mosquetons, escanya-fils, cargols i altres coses que desconec i per tant no us sé explicar, es varen embolicar amb l'arrel formant un nus del qual cap heroi de pel•lícula es podria haver escapat.
L’altre extrem del cable, l'oposat, sortia de la màquina- grua, amb ganes de fer feina i com si hagués estat escalfant a la banda per a sortir a jugar quan el necessitessin. Més fum, soroll, crits i vibracions sortien de l’interior de la carpa, alimentant la imaginació del veïnat allí concentrat

A l’altra banda de mon, al grup d’animals autòctons s’hi van afegir una colla de turistes que venien en un creuer a fer una obligada visita al llac Huro, concretament eren tres mil dos-cents creueristes els que van fer peu a l’illa, com els natius n’eren uns vuit-cents, hi ha gent del país que va anunciar la seva por que l’illa s’enfonsés al mar a causa del sobreprès.
Total, que, com si juguessin a sirgar la corda, es varen anar situant animals, creueristes i un nombre important de nadius fent cua per estirar una soga que, d’una manera més rudimentària que a l’altra banda del món, el kiwi-enginyer i el seu equip, havien nuat a l’arrel com millor n’havien sabut.

Per un i l’altre extrem del món, es va començar la brega, sense tenir coneixement de l'existència d’un adversari.
Varen començar la batalla.
- hehe, va somriure el meu veí enginyer. -Està dur eh?
A l'altre punta:-
- hehe, varen somriure la vaca i el kiwi-enginyer.-Està dur eh?
Amb forces renovades va començar una segona envestida.
La terra va començar a aplatar i cada cop més semblava un d’aquells coixins que, amb un botó al mig deformà el seu aspecte turgent, acostant-ne els plats oposats.

-Hòstia!
Va dir el veí enginyer.
-Hòstia!
Varen dir la vaca i el kiwi-enginyer.

Sense saber que un era la resistència que s’oposava a l'altre, la màquina anava traient fum i els estiradors de corda també en treien però pels queixals, en un moment concret es varen adonar que no havien fet res més, que estirar kilòmetres i kilòmetres d’aquella rel marronosa, i aquell joc s’havia acabat, ja no podien estirar més, inclús se sentia, dintre del forat, una remor que venia de les illes, i no era res més que els animalons discutint pel nou ordre en què s’havia d'organitzar els llocs de la cua d’estiradors.
L'ocell-kiwi (en ser enginyer) va estar el primer a veure aquell forat de llum que era més gran en diàmetre que la corda que anaven nuant a l’arrel, corrent i amb cara de kiwi espantat va anar cap on era la vaca a explicar-li el descobriment, a la fi ella era la que, per poder menjar darrere de l’arrel aquella, havia organitzat tota l’historia.

En assemblea, en la que els creueristes no hi podien participar pel fet de ser estrangers, es va quedar que, l'ocell-kiwi (en ser enginyer) seria el comissionat de tots, i l'enviarien a fora per veure que hi passava al forat de la llum.

A l’altra banda de mon la gent estava tirant pedres i coses, perquè retiressin la carpa. La imaginació d’aquella gent tenia un límit, i mes què imaginar malpensaven, el que podia estar passant rere la lona. La força popular va aconseguir el seu objectiu i mes per por de rebre una pedrada que per donar llum als fets, uns operaris van anar desarmant la carpa de forma inversa que l'havien instal•lat.
En aquests moments de netedat mediàtica, va aparèixer l'ocell-kiwi, al qual se li va ser molt difícil fer entendre a tothom que era enginyer -problemes amb la manera de parlar i, no cal dir-ho, amb l’idioma-.
Primer, i sense massa criteri, la gent que s’hi havia anat acostant varen explotar en una ovació dirigida a l'ocell kiwi, en veure que l’ocell no entenia res del que passava, aquests aplaudiments es varen refredar i van donar pas a crits xenòfobs, que varen ser la causa de l'aparició d’una parella del cos de la Policia Autonòmica de la Generalitat de Catalunya.
Un senyor d’una setantena d’anys, amb el diari enrotllat a la mà i una samarreta "imperi", com a uniforme de jubilat, va ser l’únic en entendre l'escena i va comentar que aquell ocell era el representant d’un altra cultura, o fins i tot, d’un altre país.
Va cridar:
- Quina merda de rebuda!!!
I va afegir:
- Ni Claus de la Ciutat ni res, li donarem???
- A quin país vivim!!!?
A les hores va començar amb crits de: “Si se puede”, Si se puede”, Si se puede”, el que em va donar a entendre que es tractava d’un “iaio-flauta, col•lectiu que, encara que tingui en gran estima, no vaig saber justificar davant de la resta d'observadors ni trobar sentit al que deia.
Encara va tenir temps de cridar:
- Regaleu-li alguna cosa!!!
- Encara que sigui una postal de Montserrat.
A mi no s 'em va ocórrer res, a més, a aquella hora, segur que era tot tancat.
Només i, en una llambregada de la memòria, em va passar pel cap la borsa del Caprabo que era a la meva nevera, contenidora com era de l'enciam que va donar origen a tot aquest ordre de coses que estaven succeint.
Així que li vaig fer entrega, en nom de Sant Isidre (patró dels hortolans) d'un enciam, amb la seva borsa del Caprabo, que debutava com a solemne estoig de regal oficial.
Mirant'm-ho amb la distància que donen els dies transcorreguts, reconec que va ser una merda de regal, emperò, l'ocell-kiwi en va fer un bon ús i em va semblar la mar d'agraït i content
-En ser enginyer-...

Comentaris

  • M'he oblidat de valorar la gran importància d'acudir a classes de teatre per a posar la cara adient de pagès en cada ocasió: que si la collita és bona: somriure d'orella a orella, celles alçades, però no massa per a que no sembli cara de sorpresa; que si es troba un bony al terra impossible d'arrencar: cara de circumstàncies, celles arrufades, boca curvada cap a baix i mirada turbia.
    Sembla que no, però tot és important en l'art de plantar un enciam. Jo, que he plantat moltes coses, perquè encara que sembli "urbanitas" també tinc cor de pagesa a causa d'una torre que tenim a les afores, no havia valorat prou aquests requisits i, és clar, després les coses surten com surten. Però, a partir d'ara, el que no em faltarà mai serà l'espiga a la comisura dels llavis i les pinces de depilar. Paraula de pagesa!

    Salut, sort i disbauxa!

  • Ets la repera, Albert![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-05-2018 | Valoració: 10

    Mira que he llegit coses teves divertides i estranyes, però aquesta s'emporta la palma. Molt important el teu curs de Neurocirurgia per a plantar enciams, també els pantalons fets merda, però sobretot les espigues a la boca donen un toc pagès imprescindible per a fer d'hortolà. Imprescindibles també les pinces de les celles, sense les quals no es pot un dedicar a res que tingui que veure amb el camp i el planter.

    Aquest relat no l'havia llegit. He hagut d'anar enrere i he gaudit com una vaca i un kiwi ( en ser enginyer) si és que aquestes bèsties en saben de gaudir i de riure. No sé, els hi hauré de preguntar quan tingui una estona entre les manifestacions sindicals i els poemes sediciosos.

    Petons, company!

  • imaginació al poder[Ofensiu]
    Imma Cauhé | 31-01-2015

    Divertit i de molta imaginació.

  • Deliciós![Ofensiu]
    freya | 20-01-2015 | Valoració: 10

    Fresc i divertit ! Per llegir-lo amb un somriure...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: