En un bosc de pi negre

Un relat de: betixeli
Recordes, Alba, aquella nit de no fa pas gaire,
en que els estels brillaven només per a tu?
En que l'olor dels cabells t'inundava les ninetes fosques
d'un amor ja madur, quasi caduc.

Amb el tímid frec dels cossos que no es pertanyen,
un raig de lluna es tornava cançó,
esdevenint una exhalació d'aire i tendresa,
com lluernes en un bosc de pi negre i foscor.

Recorda, recorda amb nitidesa,
perquè l'eternitat esdevé un segon,
una mirada, un arpegi,
un calfred al cos quan el cos ja quasi dorm;

i amb aquest segon de vida,
d'eternitat que emprèn el vol,
viuràs la resta dels dies,
de pluja, de respecte, de serenor i de dol.

Comentaris

  • Record de vida[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 02-10-2015 | Valoració: 10

    De vegades hi ha instants que ens omplen una eternitat. Un sens fi de imatges, olors, sons que durant tot el nostre recorregut per l'existència, insisteixen en retornar i retornar-nos de nou a aquel instant viscut. Són petits tresors que guardem al cofre de la memòria.

    M'ha encantat la teva deliciosa manera de descriure-ho.

    Jordi

    P.D.
    M'ha fet gràcia la coincidència de la idea de la eternitat en un segon amb el meu escrit.... Eternitat en un segon. :-)


  • El dol al costat del pi negre[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-06-2015 | Valoració: 10

    Un poema molt ben treballat, ple de sentiment , record i dol, ple de natura i ves a saber on. Una rima precisa com un batec que es va allunyant. quina meravella els boscos de pi negre, quina tristesa el dol sota seu! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de betixeli

betixeli

105 Relats

272 Comentaris

58033 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Surto a la terrassa i cullo tres fulles de menta, en tasto una i escric el que em ve al cap,
i el mateix faig amb les imatges que sorprenen els meus ulls d'aprenent, amb els fets que em remouen i amb els pensaments que faig crèixer sense saber-ne massa el destí. Escric el que sento, i al desar-ho en paraules és com si tot el que he (a)notat esdevingués més tangible, més compartible, més de veritat.