En Tomeu del Pla d'Ensija

Baixava per la falda del Costa Pubilla com una llebre, el sol de migdia li cremava les cames i un airet fresquet se li escolava per la camisa de lli, oberta de mig pit per amunt. En Tomeu s'aturà un moment i guipant el bosc des del cim, va entreveure la clariana. Coneixia cada racó d'aquell bosc de pi negre des de ben petit. El cor li començà a bategar més fort i semblava que el seu batec hagués de despertar tots els éssers vius de la contrada.

Era el tercer dia que acudia a la cita, frisava de desig i se sentia les galtes enceses. Li feia por que li notessin. Aquell matí el seu pare li etzibà un mastegot quan veié que s'encantava i per poc que es clava les tisores d'esquilar, va tenir sort d'aguantar amb força el xai entre les cames. Encara li tronava la veu del seu pare que sovint li repetia: "Al Senyor Comte Arnau no li agraden els xais esquinçats i mal esquilats !!".

En arribar prop de la clariana s'aturà en sec, i com cada dia parà l'orella i començà a identificar cada so, el cruixir dels arbres, la remor del vent, els ocells, les cigales... Un cop va comprovar que tot estava en ordre s'hi esmunyí com una guineu bosc endins, resseguint un petit sender de senglars.

Només d'entrar-hi la llum del sol es fongué, el bosc era espès i ell es movia sense fer el més petit soroll, amb l'instint caçador que duia a la sang des de ben petit. Al cap d'uns minuts que se li varen fer eterns va albirar el lloc, una petita clariana coberta per una catifa de molsa, on la llum del sol entrava com si la má de Déu volgués omplir aquell lloc de benaurança. S'hi atansà encara més sigil·losament, com una serp, i quan clavà la mirada entre dos petits ginebrons, veié el seu cos nu estirat a l'herba a escassos metres davant seu, i comença a tremolar.

Semblava una verge il·luminada per un potent raig de sol, com la que havia vist un cop que el pare el portà al convent de Ripoll, però aquesta estava tota nua i jeia sobre una flassada de vellut roig. Tenia la pell rosada, les cames allargades i fines, el ventre pla, els pits petits i bufons amb uns mugrons tendres i ferms que li feien enlairar l'esperit. Li sabia tots els racons del cos doncs portava ja dos dies espiant-la i dues nits somiant-la.

Aquesta vegada, però, el que va veure el deixà encara més sense alé i el va fer tremolar de desig fins el moll de l'os. Tenia por que el seu neguit el delatés, que la duresa que sentia entre les cames, i que ja no podia aturar, desfermada, acabés per trencar algun branquilló sota seu, o que el retruny del seu cor desvetllés la seva presència.

La criada, que sempre havia vist un xic allunyada i vigilant el camí que s'enfilava des del llogarret de Campelles, estava asseguda aquesta vegada al costat de la seva senyora. Fins avui no s'hi havia fixat prou bé, devien tenir les dues la mateixa edat, també era bonica, morena, prima i de cara angelical, i s'havia tret part del vestit, quedant-se només amb una mena de camisola blanca de cotó, amb els pits mig fora i mig dins, rodons, morens i generosos, i amb les cuixes a l'aire, enlluernades pels raigs de sol de la clariana. La seva morenor contrastava amb la rosada pell de la seva dama.

L'estava acariciant!! sí, ho feia, li acaronava les cuixes, molt lentament, i somrient, com si estigués jugant amb el desig de la dama. Veié com li enfilava les mans cap el borrissó de color de foc, fregant-li la pell amb les puntes dels dits, mentre la seva senyora tancava els ulls i entreobria els llavis de plaer. Va veure entretenir-se la mà en el aquell sexe plaent, i com en fer-ho se li dibuixava una expressió de goig a la cara ... en veure-la va saber què sentia aquella donzella, no en tenia dubtes, sentia el plaer de qui sap que en regala.

La noia abaixà el cap i l'enfonsà entre les cuixes d'aquella dama, en aquell moment, i durant un breu instant, aquella verge il·luminada el mirà amb uns ulls verds i brillants de plaer .... Era cert o era un miratge, els seus ulls s'havien creuat o era la seva imaginació que l'havia traït? ... s'aclarí els ulls amb els dits i en tornar-los a fixar, aquella mirada havia desaparegut. La veié acaronant amb les mans els cabells de la criada, estirant i arronsant les cames, gemegant....

Sense deixar-li d'acariciar el sexe, l'altre mà l'anà pujant melic amunt, pausadament, sense preses, li resseguí el ventre, els contorns dels pits, ara l'un, l'altre, i se li enfilà pel mugró, pessigant-lo suaument, tendrament, fins tibar-lo cap amunt....ara les dues es miraven, i els seus llavis es llançaren una besada ..... s'estava marejant de plaer, ara ja no sentia el batec del cor, sinó el del seu membre, dur com mai l'havia sentit i apunt d'esclatar de goig, sabia el que passaria tot seguit, i sabia que no es podria contenir, i així va ser, la minyona es va anar acostant fins que els seus llavis s'ajuntaren en un bes profund i apassionat, sense preses, xuclant l'essència l'una de l'altre .... i allò el pogué, el desig va esclatar com un llampec i es va deixar anar, va tancar els ulls.

No s'atrevia a obrir-los doncs sabia que el soroll de la llampegada l'hauria delatat.

No sabia quanta estona havia passat, si minuts o segons, però finalment els obrí i en mirar-les, les dues li somreien, nues i enriolades .... la vermelló li esclatà a les galtes i no reaccionà fins que va sentir la veu de la donzella que li digué: "Què minyó, t'ha agradat més aquesta vegada? ... que creus que pensarà el meu amo, lo Senyor Comte Arnau, senyor del castell de Mataplana, d'aquesta trobada?"

En sentir esmentar al Senyor Comte en Tomeu es va aixecar d'una revolada i com si el mateix dimoni l'empaités, va arrancar a córrer muntanya amunt, fugint esperitat d'aquella clariana, i no va parar fins que va ser dalt de tot del Roc dels Llamps, vet aquí l'escaient del lloc i la basarda que sentí.

Del Comte Arnau se'n deien i cantaven monstruositats, però sempre dins les cases, amb els finestrons ben fermats i al voltant del foc, quan el vi alleujava les llengües i empenyia els joves a veure qui gallejava més i millor. Ai de l'agutzil que n'empaités a algú dient aquelles barbaritats dels seu Senyor, el càstig era la mort amb no menys de cinquanta garrotades.

S'assegué en aquell puig i recordà una d'aquelles cançons cantades amb veu baixa i tremolosa:


Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan.
Veuen venir un jove galant:
-Galant, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer?
-Portar les monges al cutxer
i dormir-hi si convé.
Quan vingué lo cap de l'any,
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans.
Ve el rei demanant:
-De qui són aquest infants?
-De les monges de Sant Amanç
-O també del comte Arnau


Es va aclarir el pensament, de cop sabia què havia de fer, faltaven només quatre dies perquè arribés el seu germà frare, en Baldiri, tal i com havia comunicat el mateix rector de Ribes al seu pare feia unes quantes setmanes. Ell sabria aconsellar-li si havia de fugir, anar-se'n de soldat o consagrar-se dins d'una sotana.

Tancà els ulls i s'assossegà, i en fer-ho veié altre cop els d'aquella dama, verds i resplendents, i recordant aquella mirada se sentí profundament enamorat, enamorat fins el moll de la seva ànima.

Max