EN TENIA PROU

Un relat de: Sebastià Climent

CO Només entrar al poble ja he vist l’hostal familiar que m’havien recomanat. És al capvespre d’un dia fred i ventós de finals de tardor. No havia fet la reserva i he pensat que potser no trobaria habitació lliure. Per sort, no ha estat així. Els en quedava una a dalt de tot, a la mansarda. És senzilla i petita, però neta, endreçada i molt acollidora. Un cop instal•lat, he baixat al menjador i m’he entaulat a tocar del gran foc a terra que presideix l’estança. Amb la escalfor que desprèn m’he refet del tot. Donant un cop d’ull al meu entorn, m’he fixat en el vell assegut arran de l’escalfapanxes i en les cinc criatures que l’envoltaven. Amb una veu pausada i en un to baix, propiciant un ambient de misteri, els explica històries i contes. Els nens se l’escolten embadalits.

Aquesta escena m’ha fet retrocedir als temps d’infantesa. Recordo aquell home vell del nostre poble quan ens explicava uns contes meravellosos, que alternava amb històries fantàstiques i peripècies de tota mena que, segons ens assegurava, havia viscut tombant per aquests mons de Déu. Si no fos perquè el nostre pensament era alhora la nostra imaginació, ens hauríem d’haver adonat que aquell home no podia haver viscut res del que explicava, doncs mai no havia sortit del poble, sinó era per anar a la capital. Però això no importava. El que ens interessava de debò era el que ens explicava i, sobretot, com ens ho explicava. Eren unes històries originals, úniques i irrepetibles, fruit de la seva fantàstica imaginació. Tenia la virtut de fer-nos-les viure com si fóssim allà, al lloc on passàvem i ens feia sentir intensament el mateix que sentia el personatge. Esdeveníem protagonistes de la història i érem incapaços de distingir la fantasia que ens explicava de la realitat que vivíem. Per a nosaltres, tant era una cosa com l’altra en aquells moments. En la expressió dels seus ulls i en la profunditat de la seva mirada hi veiem, més que no pas imaginàvem, les imatges de tot allò que les seves paraules anaven descrivint.

Tot i que han passat molts anys d’ençà la nostra infantesa, el record d’aquell home vell encara perdura. És una barreja d’afecte, de nostàlgia, d’afecte i de gratitud. Però també de remordiment per no haver-li expressat mai, d’una forma palesa, el nostre agraïment pels molts moments de felicitat que ens havia donat, sense demanar-nos res a canvi. Ens feia feliços a nosaltres i, amb això, ell ja en tenia prou.

Comentaris

  • Nostàlgica tristesa. [Ofensiu]
    Frederic | 20-03-2015

    Aquest remordiment per no haver expressat l'afecte, l'admiració, el reconeixement o el res-
    pecte vers una persona, quan podies fer-ho, desgraciadament sempre l'experimentem quan
    ja no hi ha remei, és quan el pers que hi penses i llavors sents a l'hora un sentiment de culpa
    i de nostàlgica tristesa.

  • rocafort[Ofensiu]
    MUSIcalia | 20-03-2015

    Realment estàs explicant un fet fantàstic. El que pot arribar a transmetre un conte, un fet fantàstic... és, realment impactant dins la persona. Això fa pòsit. Encara que no ho sembli queda a l'interior de la persona i ajuda a crèixer.
    A l'escola davant dels esdevinemts continuus de la tecnologia, explicar un conte, història mai es pot deixar de banda ja que pot arribar molt al fons de la persona. Molt bé.

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140500 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com