En Somietes

Un relat de: Mena Guiga
En Somietes és un somni minso que no creix perquè no se l'alimenta adecuadament.


La seva mare només li dóna pa de pessic. Els pessics desperten i així els somnis no es desenvolupen.

No és que la mare sigui una mare malparidíssima. És una mare boníssima. Vol que en Somietes sigui un somni estable, pràctic, factible, tangible, amb arrels i branques. No vol que esdevingui un somni fantasiós amb massa colors, amb ales, amb músiqueta d'acordió i poemes a dojo.

El seu pare calla i no diu res. Ell havia sigut com en Somietes i l'entén. Però calla.

El pa de pessic és de pastisseria selecta, fem quedar bé la mare. Flonjo i dolç, amb el sucre just i li'n fa prendre la quantitat justa. La mare Desomniada es mira el fillet. A la mare li han crescut les arrugues de no somriure ni fer petons. Pateix prou. Només existeix el futur i marxa a fer feina.

El pare a vegades (i cada cop més sovint) va cap el petit garaig on hi guarden un cotxe seriós de color gris metal·litzat i s'arrauleix en un racó on hi ha una baluerna. La destapa, fora la manta arnada! I apareix, lluent, un calidoscopi gegant. Hi mira i es trasllada al món on tot són fragments de bellesa rutilants i canviants. S'alimenta d'aquest abeurall. Agafa una llibreta i hi escriu tot el que sent. El que voldria. El que faria.

Són tots a taula. Pa de pessic. De pessic, pa.
Com cada dia.
Com sempre.
Com els sempres diaris.

-Als de la pastisseria se'ls ha mort l'àvia i tanquen dos dies. Nois, agafafé el tren i aniré al poble del costat a comprar el pa de pessic. Espero que sigui com ha de ser.

La Desomniada ha parlat linealment. En Somietes i el pare miren sense mirar enlloc.

-Potser hi afegeixen crispetes espetegaires divertides!

No ho havia d'haver dit, això, la criatura. Es crea un silenci sepulcral.

-O...potser...hi ha nissos amagats!

No sap com arreglar-ho.

La mare decideix. En Somietes ingressa en una escola desomnitzadora. Els costarà un ronyó (o un i mig o dos), però paga la pena.
Una escola rígida i rigorosa amb tisores que tallin miratges i parafernàlies que no duen enlloc. La vida és una altra cosa.


Han passat una pila d'anys, uns sobre els altres, i que volen gratar el cel com un xiprer desesperat que vol sortir del cementiri: que vol fugir.

Com aquell xiprer en el qual es fixa en Somietes el dia que enterren el pare.


Més tard, a casa, mentre la mare posa els plats pel pa de pessic...
En Somietes sent que ha d'anar al garaig...

La mare el troba somiant amb el calidoscopi.

I ja no hi podrà fer res!




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com