en silenci

Tot moment crucial es precedeix d'un inquietant silenci.

Aquell dia, al costat de la bassa, el silenci era el brunzit de l'estiu i l'alè entretallat per la sorpresa. La d'una carícia que abraçava més enllà del cor: que encenia la pell i les entranyes.

Dos cossos besats pel sol. Feia poc que es coneixien.
El silenci i els ulls tancats; les parpelles tremolant d'emoció, incapaces d'aixecar el teló d'una escena que no calia veure. Que se sentia; que se sentia per tot el cos com si existís en aquell moment per primera vegada. Un record que encara evoca, i que pot sentir les vegades que vulgui; perquè va quedar clarament marcat, a foc lent, en la seva memòria.


Després va ser aquella carrera entre els pollancres joves, un joc que a cada passa es convertia en una realitat; on la por de sentir-se com una presa apunt d'ésser caçada li pujava pel cos amb una esgarrifança, i la va fer entrebancar amb aquella heura entortolligada. Queia indefensa. Amb les cames esgarrinxades i les galtes vermelles es va girar, banyada d'aquell mortal silenci; però ell li va dir amb un xiuxiueig tendre i afectiu que tornessin a casa.


***


I va ser en aquella casa on pocs dies després, la presa pujava lentament les escales amb ales de papallona tímida. El vestit de dormir, de cotó, fregant-li les cames nues i ansioses. Els cabells solts, el respirar confós, els llavis trèmols.


El silenci bategava com si allò fos prohibit. Però penetrant aquella foscor, l'únic contraban era el d'ànimes apassionades que es reconeixien pel tacte; trobant un petit oasi d'alleuja en aquell gest terrenal: quan les mans s'entrellaçaven fortes perquè no s'esfumés la màgia i ella plorava en silenci, afligida per primera vegada per la bellesa de la vida.


*

A l'obrir la caixa de pandora, s'alçaven vols d'aus misterioses entre la boira de l'infantesa. Portes pbertes de bat a bat mostraven imatges fins llavors inconcebudes, sensacions encara per inventar. Les corbes prenien sentit més enllà de la forma; i el desig es convertia en els minuts que separaven el retrobament entre els amants.
I a l'àtic, pujaven descalços pels graons de fusta vella i es besaven a la penombra; atents d'oïr el tractor de l'avi si s'acostava massa amenaçador a la casa.

Les tardes morint, lentes, a l'àtic. Aquella suau pressió entre les cames. Aquell joc entre les llengües que no deixava espai als petons ni a les hores. S'acariciaven, sovint sense dir res, sense presses, explorant-se.
Sobre el jaç de fenc els cabells llargs s'entortolligaven entre els dits de les herbes seques, que s'hi aferraven com si sabessin que eren l'únic etern de tot aquell idil.li. Ella mirava les vigues amb un somriure entre emocionat i incrèdul, mentre ell li feia petons de papallona al ventre; i el món seguia girant, potser una mica més lent, per esperar-los.

Els pits eren blancs, els cabells esbullats, la cara roja. El cos de jove prenia sota el cos d'ell dimensions de mare. Cos de mare amb mugrons de bordell.
Amb la delicadesa per dits ell traçava línies entre l'abans i el després: duent a la maduresa aquell cos de criatura, passant-lo en braços pel llindar del temps.

De nits, ell recollia l'escalfor del cos nu d'ella entre els seus braços. Cargolada com una gata a recer del seu ventre, encaixaven en una dolça posició; les pells tocant-se. Li sentia bategar el cor, amb decisió i força, i recordava de nou la brillantor dels seus ulls. El color de la seva pell. L'olor del seu cos; de cada racó del seu cos.
I tornaven a despertar-se, a besar-se les ànimes calentes, per assajar de nou els camins dels cossos i la foscor.
Pell a pell, en silenci.



Tot moment crucial es precedeix d'un inquietant silenci.
A vegades, fins i tot un murmuri tendre pot espantar una papallona.