En quisso Sim es perd

En quisso s'havia allunyant de casa seva jugant, jugant. Els pares ja li havien dit que no se n'allunyés més del compte. Però, que era "més del compte"? - Es preguntà en quisso. Normalment no tenia cap problema, es guiava pel seu magnífic olfacte i tornava sempre sense problemes a casa seva, a l'hora del dinar, després d'haver jugat i corregut força estona, però aquell dia era especial, feia molt vent i això li impedia seguir el rastre de tornada. Ah!, renoi!

I vet aquí, que les germanes, la N i la I, que havien sortit una estona jugar a la vora de casa seva (abans que tothom s'hagués hagut de quedar a casa tancat), se'l van trobar per a gran sort del gosset, el qual encara no sabia que era ben a prop de casa seva! "Mira, un gosset que s'ha perdut!", va dir la gran i de seguida la petita va fer: "Ens l'enduem a casa?" I se'l van endur, sense pensar-s'ho gaire.

Ja hem dit que aquests animals tenen un sentit de l'olfacte extraordinari i quan diem extraordinari, volem dir molt extraordinari!, i per si de cas els gossos pares, buscant-lo, trobaven el seu rastre, igual que als contes, les nenes van anar deixant pels del llom de l'animal, que es desprenien en tocar-lo, al llarg del camí fins a casa seva. Els deixaven en totes les mates que trobaven, procurant que que quedessin ben fermament enganxats.

Vet aquí, doncs, que fins que no apareguessin els seus pares gossos, les nenes, desprès de convèncer al seu pare i a la seva mare, van adoptar el quisso i li van posar de nom Sim; adoptat com a company de jocs a casa, ara que no es podia sortir al carrer. Van haver de començar a preparar-li, elles, el dinar i a fer-li una caseta a fora, amb l'ajuda dels pares. També li van ensenyar on havia de fer pipi i caca, cosa que era molt important.

Ja havien passat uns quants dies i en quisso Sim estava força content amb les seves dues amigues tot i que s'enyorava de la seva família i de tant en tant feia udols: auuuu!, auuuu!,...

Un dia en quisso va maldar per sortir, tot sol, perquè era l'únic que ho podia fer: no era una persona d'anar a l'escola i treballar, ell. Ningú no havia prohibit que els gossos sortissin al carrer.

Quan ja era la carrer, de cop i volta, va sentir una olor llunyana familiar: era el seu propi cabell i estava enganxat a les mates. No sabia encara que precisament en aquell moment el seu pare gos Ben i la seva mare gossa Vista eren cercant-lo. De lluny va veure com ensumaven i miraven cap a la casa on ara vivia ell, i també com sentien l'olor familiar del Sim però barrejada amb una olor de colònia humana que les nenes li havien posat contra les puces.

Tots a l'hora es van posar a fer lladrucs de benvinguda i retrobament alçant li movent a cua, que és com saluden els gossos: estaven molt contents, tot i que els pares arrufaven el nas. Això volia dir que eren contents de retrobar-lo però una mica enfadats per tal com s'havia perdut.

En quisso Sim ara estava dubtant entre seguir amb els seus pares gossos o anar-se'n amb les seves amigues a la casa. I també feia un udol així; auuu, auuu!,...

Les nenes no podien sortir al carrer i miraven per la finestra a veure si el quisso Sim tornava o se n'anava, tot veient-lo anar i venir movent la cua pel carrer, indecís. Però com eren veïns, i quan s'acabés el confinament, anirien a jugar a casa seva.