En què m’has convertit o l’amor impossible

Un relat de: Ivan Bonache
En una estàtua de ferro que sagna per dins,
en un vaixell fantasma sense tripulació,
en un animal que mostra la cara més fosca
d’una vida salvatge disfressada de civilització.

En un acròbata amb por escènica,
en un pacifista que mata pels seus ideals,
en un nihilista que classifica a les persones
per les seves possessions materials.

En un got mig ple, una tassa mig buida,
en un univers paral•lel massa semblant,
en una drecera que t’allunya del destí
a mesura que hi vas caminant.

En un ocell amb por a volar,
en una formiga amb claustrofòbia,
en un mut que mai no calla,
en un polític de paròdia.

En un espermatozou massa gandul,
en un nervi que té massa son,
en una bomba intel•ligent
que vol salvar el món.

No sóc res sense tu
per això t’odio tant,
com més lluny estiguem, millor,
així et seguiré estimant.

Comentaris

  • Conclusió dura[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-01-2014 | Valoració: 10

    Però és que l'amor les té aquestes coses tan dures. Lluny, així no ens farem mal és una veritat que tapa la realitat, un amor que no batega. Si és sí, és sí; si és no, és no. Malgrat tot, s'han de respectar les decisions de cadascú i si viure un aquí i l'altre allà va bé, doncs endavant. Poema per a reflexionar i escoltar també les entranyes. Una abraçada Ivan.

    Aleix