En primera persona

Un combat que, tal com comenta en Xavier Valeri, ocasionà un trasbals i un exili. Però queden enrere l'essència de la rel d'el·lèbor (l'el·leborina: els rastres de la tòxica conquicina) i l'estramoni per apaivagar el neguit.

Realment fou molt dolorós i ho expresses amb una lucidesa i sensatesa extraordinàries.

Vas estar també lluny dels mites clàssics, de la Grècia que prestigiava Georgios Stylianos Seferiadis (Seferis) i, tanmateix, la seva força (la passió, el foc) es manté a desgrat del temps.

Durant aquests anys, tot s'ha calmat i assuaujat. Tornes victoriosa (la imatge èbria d'oblits és excel·lent, Mon) i sense temors ni llastres (lliure i sobirana); i malgrat el silenci en sigui l'aparent recompensa, vas vestida de la manera més bella (amb teixit de seda d'aigües tornassolades -moaré). Una obra d'art, com diu en Capdellín. No hi ha dubte que has vençut de manera magistral.

És preciós el poema, Mon. Em sap greu no haver-lo comentat abans perquè és (com diu la Glòria/Lavínia) bell de veritat.

Ja ho veus Mon, aquest poema em permet agrair els comentaris que romandran per sempre empeltats a Lema (arribant a tenir més força que el propi relat) i el de la Ventafocs en la qual coincidim de ple en assenyalar aquells que la saben molt llarga i encarnen els pitjors auguris de la natura humana.

Ets una amiga lleial (ho puc afirmar) que no ha de patir i tenir pressa (segueix el teu ritme, que jo aprenc de tu). Ignoro ara on deus ser, però sobretot reposa per mantenir sempre aquesta energia, aquesta passió ponderada que converteix en únics els teus textos i els dels altres que t'admirem. És la millor manera d'abastar el futur immediat que et mereixes.

Petons Mon!

Jofre

amb pinzellades magistrals... has unit pintura i poesia... barrejant un trèmul romanticisme, amb unes ombres d´abstracció, tapant amb vocabulari cult i força expressiva la rima fàcil i la mètrica impertinent que retallen les ales per on ve la imaginació desbocada pel sentiment... senzillament... una obra d´art... per veure i escoltar... en silenci... quasi a les fosques, només una secundària llum de museu...
no et coneixia... i ara... ( - m´has deixat empetitit - ) només puc que adorar-te...
un ptó... OH DEESSA !!!

hola Mon Pons!
bonik, però massa trist!
és abstracte ( normal si estas llincensiada en belles arts jejeje)
Doncs bé de totes maneres està molt bé! També parla del amor....igual que el meu relat "Aquesta nit" un poema....molt important per a mi....
Arreveure! Mitika
P.D: exactament que és la teva foto de la bio? Si em comentes m'ho podràs explikar?

Qui devia ser el causant de tan gran desfici ?

M'han agradat aquests dos autorretrats, l'escrit i el pintat (?).
Paraules sinceres en primera persona, on s'hi barregen la nostàlgia i la muda de pell, en un còctel honest i com diu la Lavínia, que vessa de serenor.
Molt bona la frase: "...i que nua, em despullo", ressaltant nits solitàries.

M'ha agradat molt.
Per cert, estic aprenent vocabulari!

És un poema ple colors i de serena tristor i, sobretot, bell, molt bell.