En Pere Botero

Un relat de: Josep Maria Panadès López
De vegades, la realitat es confon amb la ficció. O és a l’inrevés? Aquesta història podria molt bé ser real o fictícia. Tant se val. El nom del protagonista és inventat, això sí. La resta no se sap. En tot cas es podria dir allò de se non è vero, è ben trovato. És la curta història de la meva relació amb en Pere Botero.

Quan el vaig conèixer em va impressionar. Borni, amb el nas aguilenc, la cara granelluda i amb una cicatriu que li travessava la galta esquerra, em va donar la impressió d’estar davant d’un pirata dels que no et perdonen la vida. El nom i cognom no és que ajudessin gaire a refiar-se d’ell.

Després, a mida que el vaig anar tractant, descobrí que era un bon jan i que sota aquesta espantosa fesomia hi havia un home de molt bon caràcter. Educat, servicial i generós. Sempre tenia paraules d’ànim quan et veia trist o preocupat i no dubtava mai a donar-te un cop de mà si creia que et podia ajudar. A més, era un pencaire de mena, no com la majoria del personal, que són uns galtes.

De petit, a l’escola, li deien “el dimoni” i no només pel seu nom sinó també pel seu aspecte. Amb deu anys era molt alt i prim i les galtes se li ensorraven de tal manera que, amb els pòmuls tan prominents com tenia, se li feien unes arrugues molt lletges a banda i banda de la cara. Els cabells negres i punxeguts es veu que acabaven de donar-li l’efecte d’un diable dels Pastorets.

La cicatriu vingué després, als vint anys, quan feia el servei militar. Un milhomes burleta i amb mala gaita li posà el malnom de Frankenstein. Se les van tenir de valent. Però el fatxenda era perillós, dels que porten la navalla sempre preparada i en un descuit li va tallar la galta esquerra de dalt a baix. La manca de l’ull dret ja és una altra història. Mai me l’ha va voler explicar. Potser encara no em tenia prou confiança. De moment, en tenia prou tenir-lo com a amic, sabent que era humà, més humà que molts dels que ens envoltaven.

Els meus companys em repetien que no em refiés d’ell, que anés amb compte, que un dia tindria un ensurt. Jo els contestava que si hagués de témer a tots els que fan mala cara o tenen mal aspecte, no viuria tranquil. Els recordava que les aparences enganyen. Però no els veia gens convençuts. Es malfiaven d’ell i volien fer-me mala sang però no ho aconseguiren.

Un bon dia –o mal dia, diria jo- no aparegué més per la feina. Desaparegué sense deixar rastre. Feia temps que em deia que no s’hi trobava bé enmig d’aquella gent que el mirava amb rancúnia o temor. Em digué que no volia crear mal ambient ni tenir problemes amb ningú i que, si es quedava allà, tard o d’hora n’hi haurien. No el vaig poder convèncer. Marxà per no tornar. D’això farà un any i escaig.

Avui he llegit al diari una noticia que m’ha posat els pèls de punta. Han trobat un home mort en un carreró del Raval. Encara no han pogut descobrir la seva identitat. Anava indocumentat. Només han fet saber el seu aspecte: home d’uns cinquanta anys, alt i prim, nas aguilenc, cara granelluda i amb una cicatriu que li travessa la galta esquerra. La causa de la mort ha estat una ganivetada molt profunda al bell mig del cor. Es suposa que ha estat un enfrontament o venjança entre delinqüents habituals. La manera de vestir i l’aspecte de l’individu així ho fan sospitar.

Comentaris

  • Jo ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 24-12-2015 | Valoració: 10

    ... he entès que a qui es tracta més malament i se'l margina, acaba rebelant-se contra el món inhumà que és el seu propi entorn. Aquest relat podria ésser ben bé real, hi ha infinites situacions d'aquesta mena.


    Sergi : )

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 23-11-2015 | Valoració: 10

    Un final inesperat,es un bon relat
    Ens llegim
    Montse

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

62 Relats

69 Comentaris

37335 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.