EN PARAL·LEL (Gelosia)

És un relat molt original i sorprenent. Molt ben conduït i estructurat que m'ha portat enganyada fins quasi al final, i enganxada.

M'ha encantat, però m'ha entristit pensar que hi ha persones que envegen els animals i que els pobres animals no poden gaudir del seu benestar conscientment, segurament preferirien la llibertat.

Sóc una gran amant dels gossos, sobretot després de tenir-ne diverses experiències, per la seva sensibilitat i intuïció. La seva companyia ha estat molt positiva per a la meva filla i també per nosaltres.

Unaquimera: ets única!

Gràcies per les teves opinions sobre els meus relats i la conducció cap als teus.

Una abraçada de tot cor,
Materile

Un relat ben real, sembla estrany, però que molt que un tingui o deixi de tenir, quasi sempre desitja el dels demés. Molt encertat i ben portat, com sempre!!

Una forta abraçada

un altre tipus de gelosia. Molt sovint relacionen aquesta paraula amb el sentiment d'amor de parella. En el cas que exposes tu, tan bé com sempre, hi ha un caire social que pot ser ben real.

Tenies raó, Maite, m'ha agradat!

Encara no l'havia llegit, aquest relat, l'any 2007 encara no coneixia RC, i no voldria pas haver-me'l perdut. Gràcies pel teu consell.

Com tota bona narració, ens has presentat, en primer lloc, una excel.lent descripció física dels personatges, però has tingut l'enginy de reservar-te allò que no volies explicar fins al final.

M'has sorprès, evidentment, però no he sentit cap estranyesa davant del paral.lelisme que presentaves;la vida ens mostra contínuament
injustícies i desigualtats que no sabem resoldre, i també ens evidencia sentiments incongruents que no podem refusar.

Com sempre, has sabut retallar un trosset de vida per oferir-nos-la amb paraules. Felicitats!

Una abraçada sense gelosia, tan sols amb admiració,

Pilar

La gelosia viu molt a prop de l'amor, però és mol diferent. La llibertat marca la diferència.
Molt bo.

Quants cops observar aquestes singularitats de la ralitat que ens envolta m'ha dut a fer tota mena de bogeries!!
Moltes vegades m'entra una sed de justicia incontrolable, i que millor que escriure un relat per tal de treure cap a fora els sentiments que pot generar una situació com aquesta del teu relat. Que tot i poder ser fantasia també pot ser relaitat, i ens podríem esgarrifar encara més.

Molt millor fer una protesta en forma de relat que no pas encarinyar-se amb el Quim i intentar fer alguna altra cosa.

Però aquest relat encara parla de més coses, i fins i tot és un poc cruel comparant el comportament més o menys civilitzat i socialment acceptat d'un nen i una gossa. Aquí és on veig la part del relat amb tocs de fantasia.

El més greu és que la gelosia del nen, amb el temps és transformarà en quelcom més, i la frustració fruit de la manca d'oportunitats i de males experiències pot dur-lo a terrenys on ni tan sols el gos més vagabund arribaria.


Tot açò m'ha produït el teu relat, perquè soc susceptible a aquest tema, si vols, tot i que no està gaire ben escrit i és mooolt llarg pel que es publica a RC, Dins meu, el primer relat que vaig publicar aquí parla d'una experiència que va sorgir arrel d'observar situacions com la que expliques a aquest relat. M'agradaria que algú m'ajudes a polir aquest relat, perquè pot ser podria arribar a ser més que un relat.


Gràcies pels comentaris, que m'engresquen i m'omplin d'alegria, i per cert, qui és aquesta relataire que te una foto semblant? la visitaré per curiositat, com faig sempre que algú me crida l'atenció per alguna cosa...

besos

no ens descobreixes la vertadera identitat de la Rebeca.
Crec que, avui, també hi ha jovenetes que, amb el divorci dels pares ,estan fartes d'anar d'una casa a l'altra i envegen la llibertat del Quim.
Fa temps que no penges cap relat. Espero que no sigui per motius de salut.
No et pots imaginar quant m'agrada llegir-te.
Una forta abraçada, Unaquimera.

He tornat a llegir aquest relat. El recordava bastant i, tot i saber el final, no he sabut trobar res que el pogués fer entreveure.
Unes comparances que fan pensar i molt. Quantes Rebeques i quants Quims veiem cada dia, sense donar-hi importància?
He llegit -com moltes vegades faig-, els comentaris i no he vist el meu. Ho he repassat tres vegades. Estava més que convençut que ho havia fet.
Felicitats pel relat!
- Joan -

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Aquest curt relat m'ha arribat al cor. És tendre, és tristot i vital al mateix temps. M'agrada molt el Quim. ¡Jo voldria la seva llibertat! També l'envejo, je, je. La reacció d'ella trenca l'esquema del que és previsible.
La descripció de com va pel carrer, salvatge i estrambòtic, m'ha agrdat molt. Té ritme, té vida.

Mmm. M'hagués agradat un mica més llarg, però potser perdria màgia.

No és fàcil escriure un relat amb final sorprenent: Per la dificultat pròpia de l'escriptura i per haver d'estar amagant el teu propòsit anant amb cura d'escollir les paraules adeqüades que puguin allargar l'engany fins al final. Ho has aconseguit plenament amb una prosa elegant però contundent, incisiva però melosa, en un relat dur i alhora tendre que pot aparentar frivolitat però que fa reflexionar. Jo també he fet algun relat d'aquest estil i dono fe de que és realment difícil. Enhorabona i una abraçada!

No m'esperava pas aquest final. Fan mal aquestes coses, fa que sentis vergonya de les desigualtats tan abismals que som capaços de generar. Jo, de vegades, em pregunto com podem haver arribat a avenços tan espectaculars a nivell de biogenètica, per dir alguna cosa, i tenir l'estòmac de suportar la visió dels nens famolencs i desnodrits. I per més que ajudis això no ho podem abastar la gent del carrer. I ja veus els polítics...!
Mira, quan una cosa em fa massa mal canvio de tema. No és només per covardia, és que no m'ho puc permetre.
Escolta nena, fas uns comentaris tan complets i assenyats que sembla que estiguis escrivint una tesi doctoral. Els teus comentaris, en el contingut i en la forma, són pura literatura.
Ahora t'envio un e-mail perquè arriba el moment del secretet. Petons

és un relat genial i té un missatge dels bons, que fa pensar si contribuim alsmons paral.les.

Segueixo repassant els teus relats i llegint per aqui, a veure si me decideixo i torno a escriure, ja t'avisaré!

Llepadeta vaaa!

Segueixo les teves pistes, he trobat tres relats que compleixin les condicions!
Vinc al primer: un nom heretat per qui no té res, ni aquest és seu!
i un nom triat per una persona admirada per un mite, per un estil, per les sensacions que provoca amb imatges.
Segueixo endavant...

Sincerament, mai havia pogut oír ni llegir unes paraules tan certes, unes comparacions tan vertaderes. En aquest món hi han moltes Rebeques i molts Quims i vulguem o no molts en formem part inconscientment, a vegades som un a d'altres l'altre.
Anava llegint i m'anava esborronant, a vegades tenia de fer una breu pausa per pensar i poder comprendre bé el contingut de cada paràgraf.
Et dono ànims perquè continuiis escribint coses tan belles.
Una besada molt forta,
Oushan

Gràcies a tu, com tantes altres vegades, Glauca: pel comentari, per la companyia, per ser-hi a l'altre costat de l'aparell...

Cada cop que em trobo amb les teves paraules, se m'obre un somriure d'orella a orella... Mercès per provocar-ho!

Una abraçada de les que no es poden descriure,
Unaquimera

Com sempre, Unaquimera.
És increïble com vas trenant la història i ens portes on tu vols, per després sotragar-nos d'arrel. M'agraden els personatges i com t'endinses en la seva psicologia, com estableixes lligams que separen i uneixen. M'agrada la mirada endins i en fora. Em deleix les descripcions i l'adjectivació i la cura que hi poses. És com veure-ho en pantalla i sentir-ho a cau d'orella.
Gràcies per compartir-ho.
Una abraçada amiga, de les de perdre-s'hi.

Veig que continúes amb els re-makes dels teus escrits... lo qual és, primer, l'excusa perfercta per llegir-los de nou, i, segon, un mal de cap pels que, amb la intenció de presentar-se al concurs (o el que sigui), siguin massa competitius.
Aquest relat, suposo que ja t'ho devia comentar, el trobo un dels més inspirats, més originals, més ben escrits, més sorprenents dels que has fet. És un escrit francament genial. I a més colpeja allà on potser necessitem més cops, però ho fa de manera subtil, persuassiva... m'encanta!

En fi, prossegueixo amb la lectura... que tinc un lema: ni un relat de l'U-q sense llagir! (Ni comentar, clar).

Per cert, aprofito per agrair-te els teus llargs, reflexius i enraonats (i magnífics... i moltes "i" més) que em vas deixant. Gràcies.

Una abraçada, fins ara.

Arbequina.

M¡ha agradat molt, molt ben escrit!
Felicitats!

Molt bo! NO se que mes dir ara...
ho torno a llegir!

tant o més que la primera vegada que el vaig llegir. Ara veig que l'has retallat una mica però tot i així el relat no ha perdut gens de contingut ni de força. Una magnífica descripció de la gelosia en aquest paral.lelisme amb un final inesperat i força profund.
Una abraçada

feia moooolts dies que volia agraïr-te, molt i molt ,el fantàstic comentari que vàres deixar-me com a regal de vigílies de Nadal a "buda lluminós...". Comentaris com el teu animen molt, i t'alegres quan veus que hi ha gent que connecta i entén allò què vols expressar.
Així que com a torna, volia comentar-te aquest teu relat, que m'ha sorprès per diferents aspectes:
primer per la sobrietat i naturalitat, fredor i distància amb la que descrius la situació d'ambdós "personatges". Sense emetre judicis. Tan sols amb la comparació de dos infants d'aquestes característiques, el relat ja seria prou potent (al meu entendre), ja que mostra com convivim en una mateixa ciutat, en una mateixa escola, en un carrer mateix, persones en condicions tan diverses i diferències tan radicals i injustes.
En segon lloc, és evident, el final m'ha deixat amb els ulls oberts, (com bé busques tu aquest efecte en el lector). I és que l'estirabot és màxim, ja no per l'ambigüetat que es crea durant tot el relat quan ens fas creure que comparem dos éssers de la mateixa essència, sinó que estem comparant naps amb cols! I per què? doncs perquè és així, també, en la vida real: malauradament posem als gossos en la posició de les persones, i a les persones en la posició dels animals. És així de trist. I en la comparació, surt més ben parat... l'animal! Increïble, però cert.
A banda d'això, m'agrada com fas reflexionar indirectament sobre quin estil de vida i de persona crea cada tipus d'educació i de situació ambiental. És a dir, algú pot tenir una vida perfecte externament, còmoda, regalada, però sofreix l'esclavatge de les normes, de la imposició d'uns cànons de conducta, etc. En canvi algú sense control patern, amb poc cotó fluix, amb mínimes condicions, pot desenvolupar un esperit lliure, potser infractor de conductes, però el debat pot ésser obert sobre quin és millor, o quin fa les persones més plenes i lliures.
Finalment, et diria que el relat flueix de manera ràpida i senzilla, amb frases curtes que van concatenant les comparacions de les dues vides, els dos personatges, de manera equilibrada i justa. Fantàstic.
Gràcies per la reflexió. I de nou gràcies pel teu comentari. Una abraçada.
atram

Estava dient això, que podríem afegir-hi la diferència d'espècie a totes les altres...
Una flipada meua!
El teu relat també podria ésser: UNA METÀFORA DEL MESTISSATGE!
Continua escrivint tan bé com ho fas.
Una forta abraçada!
FRANCESC

A més de les diferències (culturals, ètniques, socials, etc.), podríem afegir també aq

I jo que pensava que t'endevinaria el final! i no ha estat així... realment m'ha sorprès el final i m'ha encantat anar-lo llegint... un 10 com una casa Unaki!!

tot be??

un patunas al nas!!

M'has deixat ben mort, amb aquest final! Hauria pogut imaginar-me alguna cosa si, al principi, en lloc de cabell haguessis parlat de pèl. Però bé, en qualsevol cas ja saps que a mi m'encanta, el factor sorpresa. Això sí, sempre i quan estigui ben portat, i aquest relat n'és un bon exemple, d'haver-ho aconseguit.

M'agrada el format "partit de tennis" que has donat a aquest text. La Rebeca és, realment, algú no sols molt estimat, sinó que, a sobre, ho té tot! Bé, tot, tot... gairebé. I efectivament, aquest gairebé és la clau, la raó de ser, el perquè de la -al meu entendre- prou justificada gelosia.

Dir, d'altra banda, que el Quim no té res perquè és pobre, és caure en fals. Té, però quelcom que la Rebeca no tindrà mai (sempre i quan no s'escapi): la llibertat. Això, si m'ho permets, et diré que em recorda a certa novel·la famosa escrita per Mark Twain; traduït el títol al català, vindria a ser una cosa com ara Príncep i captaire.

El cas és que la Rebeca ja té de tot. Però en l'última frase ens dius clarament qui és, amb la qual cosa la ironia encara és major. Injustícies de la vida, vés per on, i justificacions idònies a l'enfocament que hi has donat: la gelosia.

Molta sort a tu també en aquesta nova aventura de La Quàdriga. I deixa'm aplaudir-te la circumstància que amb 20 relats estiguis camí dels 600 comentaris! Pocs o poden dir, això, i demostra que t'has fet un bon lloc dintre de relats. La meva més sincera enhorabona, de debò! I molts més èxits per aquest 2007 que tot just comença! Estic segur que amb aquesta empenta i amb relats com aquest els aconseguiràs!

Una forta abraçada i gràcies de nou,

Vicenç

El contrapunt entre els dos personatges és deliciós; el final de la història, inesperat, irònic i amb una mica de mañicia (un 'puntet de mala bava' que diem per estos llars entre Xúquer i Serpis).
Bona història i sobretot, molt ben contada.
Salut i molta rebolica, xicona!

...per mi has donat un encertat cop de peu als collons de "la sociedad del bienestar", a la seua hipocresia. L'enveja home-gos, imatge extraordinària per mi, esclata al final amb força. Espere què amb la suficient perquè li'ls rebente ( em refereixo als collons, és clar).

Un plaer!