Cercador
En motiu de la mort del pare
Un relat de: jaume- Compartir:
A totes les mares, infermeres i persones que vetllen el somni dels qui pateixen, que protegeixen i acaronen dolçament amb llurs mans les d'aquells que les necessiten.
La mort és una por que ens atrapa irremisiblement. Com atrapa al meu pare que res pot lluitar en aquest any de dissort. Davant d'ella només podem agitar les mans allunyant-la del nostre costat, talment refusem a un mal esperit que envaeix i penetra una llar per esquinçar-la. Abraçats de peu en la sala, el meu pare i la meva mare romanen quiets i immòbils perquè així res canviï, perquè així conjurats en llurs braços que s'estimen es protegeixen i atallen el que en realitat no pot esquivar-se ni defugir-se. Davant certes coses, el cos i la voluntat no poden res més que romandre aturats, com ho saben molt bé els nens tremolosos i reduïts pel fred quan s'enfronten a aquells fantasmes enormes que els amenacen en els seus llits d'hivern. Res calma ni apaigava la por, i el negre abisme s'aproxima, i només la mare que s'acosta amb tranquil.litzadores paraules dóna descans al nen i repòs entre escruiximents de petons blaus i sabors amargs de comiat. Així està el que sap que va a morir-se i així estem sempre tots nosaltres, expectants i esperant el murmuri que no guareix ni maldiu però que, nogensmenys, cerca el cor quan res vol saber i cobeja només dormir la bretxa que per dintre el fereix. Així està el meu pare plorant i abraçat a la meva mare, esperant també suaus paraules que només ara puc saber que res diuen i que només es profereixen per secundar o acompanyar el gest que tota mare inicia i fa per allunyar els fantasmes que esporugueixen els nens, sense esperança de convèncer o assossegar, només per esperar l'arribada d'un dia nou, l'arribada de la son que tot ho oblida.
Comentaris
-
Efectivament[Ofensiu]Vicenç Ambrós i Besa | 08-10-2004
intentem defugir-la.
En llegir relats com el teu, o veure documentals (algun he vist de molt interessant) sobre la mort, m'adono de la ridiculesa, de l'estupidesa, de la teatralitat, de l'irrealitat que suposa parlar-ne en dues miserables línies en novel·les o relats d'intriga que és el que acostumo a escriure. La mort és un misteri tan gran com la propia vida. És quelcom ingent i desconegut en gran part per a nosaltres.
Comparteixo l'opinió dels altres comentaristes. Tinc els pares vius afortunadament, però recordo la nit que es va morir l'avi. A mi em va semblar sobtada, però els meus pares (no la meva àvia) sabien que tot era qüestió de temps.
Celebro haver-te conegut enmig d'aquest maremàgnum d'escriptors!
Salutacions,
Vicenç -
Molt emotiu[Ofensiu]brideshead | 08-10-2004 | Valoració: 9
Comparteixo el teu sentiment, i el d'en miquel i en peres. Quan la meva mare va morir, el gener passat, vaig sentir les mateixes coses que tu, però mai no hauria pogut dir-ho tan bé per escrit com tu.
Gràcies. -
La mort que ens espera[Ofensiu]Miquel Bohigas Costabella | 08-10-2004
Abans d'ahir vaig visitar una meva tia en una residència. Tenia 89 anys. Em va comentar que el què més desitjava era anar a dormir i no despertar-se mai més.
Aquella mateixa nit va morir. El mateix dia, cinc anys enrera, havia mort el seu marit. Que descansi en pau.
-
em commou[Ofensiu]peres | 08-10-2004 | Valoració: 9
Jaume, m'ha commogut. Mon pare es va morir de malaltia ara fa sis anys (el novembre, mes dels difunts) i he trobat que aquest escrit teu reflectia força bé alguns dels instants que vam viure a casa quan allò va passar.
Gràcies per haver-ho posat per escrit, doncs (ja veig que es va publicar fa temps).
Una abraçada,
Peres