EN LLUC I ELS ESCLOPS

En Lluc era un noi feliç, vivia a una casa de pagès i anava a l’escola. Tot se li va torçar quan la seva germana Maria de només tres anys va morir. La mare no tenia consol i el pare estava trist, al anar al camp ja no cantava com abans i deia maleït sigui l escarlatina que ens ha robat la Maria. En lluc també als seus set anys trobava a faltar la germaneta, però entre anar a aprendre a escriure i llegir i ajudar a la mare amb les gallines i ànecs el temps li fugia ràpid com un llampec.

Quan tenia vuit anys un dia al sopar a la cuina, la mare tornava a riure i li va dir , Lluc, per la primavera tindràs un germanet o germaneta, el pare i jo volem que ho sàpigues. En Lluc va dir, que bé podré tornar a jugar amb algú, ja no estaré sol. El para va dir, de moment no, serà molt petit.

I els mesos passaren i un dia en Lluc va tenir de quedar-se a dormir amb la tieta Cio, la mare anava de part, ell sols havia vist néixer un vedellet i gatets, però ho va entendre molt be. L’endemà al tornar a la masia va tenir una gran sorpresa, no era un germanet eren dos i molt petits. Els pares li van ensenyar i va veure dues caretes que li van semblar iguals, però la mare va dir no. El de la dreta es en Biel el mes gran i l’altre en Joan el mes menut. El mes menut el tindre de portar a dida, no tinc prou llet pels dos, sols em quedaré en Biel. El donaràs va dir en Lluc espantat? no home fins que sigui grandet, pero cada diumenge el anirem a veure i tindre de pagar a la Marieta de Cal Xandri, es a on anirà, ella el cuidarà bé.

I aixi va ser, els diumenges els pares es mudaven i tots quatre anaven a veure al germanet, era divertit i tot, allà podia veura els seus dos germans de costat i ja no els trobava tant iguals. En Biel era moré i en Joan ros i amb els ulls blaus com ell i la mare.

Va venir el moment de segar i batre, una pedregada es va emportar quasi tot el blat i els pares es van posar tristos, els diners escassejaven, la mare amb la venda d´ous i conills en feia per pagar el didatge d´en Joan, els diners de la collita s’havien perdut. No tenien altre remei que fer alguna cosa venia l´hivern i tenien por de no tenir prous diners per no passar gana ells i els menuts. Un dia va sentir als pares parlar, deien te nou anys ja i si el portem una temporada a una casa de pagés, allà podria guardar vedells o vaques es espavilat, sap greu, però no tenim mes solució, no podrà anar a col•legi , però un any passa ràpid i tot tornarà anar be així que els nens bessons siguin a casa, menjarà be .

I en Lluc la mare li va preparar les seva roba en un mocador de farcell i li va prometre que cada quinze dies podria tornar a casa i que a la Quintana eren bona gent, també tenien un altre vailet que podria ser el seu amic i eren una casa en que el pa no s’acabava mai ni els doblers. Ell tenia de ser treballador i creure al amo i tot aniria be.

La Quintana era una gran masia , be prou que ho va veure el vailet. Tenien tres xifrers al davant de la casa, això volia dir que tres pobres serien acollits sempre. Tenien minyones, vailets mossos i els amos semblaven bona gent. En Lluc que mai havia passat una nit fora de la familia, li va semblar estrany quan li van donar una teia al vespre per anar a dormir, fixa-la be a la paret li va dir la mestressa, allà trobaràs un ferro, al mati ja et cridaré. I així fou, la mestressa li va donar un bon plat de sopes, un got de llet i una llesca de pa amb xocolata, per el treball de guardar les vaques. La feina li va ensenyar l’amo i li va semblar senzill.
Al Àngelus una criada li va portar escudella carn d´olla i una llesca de torrades de Santa Teresa, que li van semblar de gloria.. Al capvespre el amo el va venir a buscar i va fer un bon sopar, es va sentir quasi feliç si l’enyorança dels pares i germans , no ho hagués espatllat.

I així va anar passant el temps i va venir l hivern i li van donar uns esclops perquè no es mulles els peus, ell content al anar a la visita de cada quinze dies ho va dir als pares i els va comentar que feien soroll, però que eren calents. I cada dia amb els esclops a pasturar les vaques i vedells fins que un dia es va fixar que hi havia un pont, i que per la vora del pont un pedrís i es va enfilar al pedrís i va passar tot el pont sense mirar gaire a baix per no caure. Allò el divertia i ho feia cada dia, fins que un dia la mestressa ho va veure i el va renyar. Que no saps que pots relliscar, esta gelat tot, si caus et mates, prohibit passar per aquí ho ho dic als teus pares. En Lluc va rumiar i va pensar que si, que la mestressa tenia raó i morir ja sabia que volia dir, recordava la germaneta i no ho va fer mes.

I el temps passa i va poder tornar a casa i jugar amb els germanets que ja eren mes grandets, i els pares estaven contents i tot anava be, i ell va tornar a l´ escola, però sempre deia a tothom. No us enfileu a llocs alts amb esclops, podeu relliscar i caure i ja sereu morts, us posaran a un bagul i enterraran al cementiri i sols una creu amb el vostre nom restarà per sempre. En Lluc va créixer i els seus germans també i quan era un avi explicava anècdotes de la masia que havia guardat vaques . El que no els deia als seus nets que no s’enfilessin amb esclops, esclops ja no s´en portaven, però si que fossin obedients i que la vida es com una pujada i una baixada. No dura res ni el bó ni el dolent, hi ha de tot.