Cercador
En Leo, la Vigilda i els dos regals de Nadal
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En Leo i la Vigilda eren una parella de jubilats vidus que vivien junts.
No s'havien casat novament perquè d'aquesta manera mantenien les dues pensions. Feia set anys que es feien companyia i s'estaven en un piset que ell tenia al centre del poble, un poble de la costa.
Tota la vida s'havien conegut i s'havien saludat. En Leo havia estat lampista i més d'una vegada havia hagut d'arreglar alguna canonada embussada de la casa de la Vigilda. Tant l'un com l'altra tenien un munt de fills perquè mai havien tingut tele.
Aquell matí de juliol ella caminava pel trencall de la platja i ell caminava per la sorra amb la màquina-detecta or. Sembla mentida les peces que la gent pot arribar a perdre! Allò procurava a en Leo uns ingressos extra, que mai van malament.
Es van quedar mirant. Els rajos de sol feien somriure el mar. Les onades musicaven el moment. S'havien agradat sempre i ara eren lliures.
S'estimaven amb placidesa i el llit esdevenia un espai quasi màgic.
Ell reia i deia que estaven en l'edat d'or i ella reia, mostrant alguna dent postissa d'or. I anaven a vendre el trobat i compraven marisc i cava.
Un dia van sentir uns trucs a la porta. En Leo va obrir: era un nen desnerit abillat amb roba espellifada i descalç, un nen de pell bruna i cabells amb rínxols tan concentrats que feien que el cap semblés una mandonguilla. I, al costat de la criatura, un gosset petit remenant la cua i mirant amb ulls pidolaires.
La parella va saber que els havia d'acollir. Els van alimentar i van estar per ells. No podien entendre's en la mateixa llengua, però existeix la comunicació de la subtilesa i se'n van sortir.
Cada setmana nen i gos visitaven l'home i la dona i tots quatre estaven molt bé junts. Jugaven i amb el metall groc venut li compraven roba i menjar per endur-se'n. Mai havien preguntat al menut d'on venia i ell tampoc mai ho havia dit.
Un dia la Vigilda va emmalaltir i va anar empitjorant.
-Cada vegada em toca més tecles!
Així ho expressava la dona afable, entaforada en una bata d'anar a dormir i inflada pels medicaments.
Un dia va patir una aturada cardíaca excessiva, va caure a terra i ja no es va aixecar.
En Leo va sentir que se li havia mort mitja ànima. El veies deambulant la tristesa pel parc llarg del passeig marítim, aliè a res, com una fulla més de tardor caiguda i abatuda.
Els fills d'en Leo ho van aprofitar. Era el moment. El visitaven i li duien sobrassada. Sabien que se'n delia. I massa sobrassada embafa. A l'home li provocava eructes amb propulsió que el feien xocar contra les parets i anava ple de morats. I, no obstant això, seguia menjant-ne, convençut que li feien un obsequi afectiu i no pas efectiu.
En Leo va morir per mala dieta i per nostàlgia.
Els fills es van vendre el pis i es van repartir els diners. Els convenien, època de recessió absoluta. No tenien ni remordiments ni consciència.
No. No en tenien quan van dur aquell nen a un orfanat.
No sabien que aquell nen no té edat i que no hi és pas, allà.
No en tenien quan van abandonar el gosset al bosc, a la part més pregona. L'animal va acabar devorat pels llops després de molts patiments i tremolant com un xaiet indefens.
I la màquina detecta-or la van llençar. La van usar uns quants cops...però amb ells no funcionava!
No s'havien casat novament perquè d'aquesta manera mantenien les dues pensions. Feia set anys que es feien companyia i s'estaven en un piset que ell tenia al centre del poble, un poble de la costa.
Tota la vida s'havien conegut i s'havien saludat. En Leo havia estat lampista i més d'una vegada havia hagut d'arreglar alguna canonada embussada de la casa de la Vigilda. Tant l'un com l'altra tenien un munt de fills perquè mai havien tingut tele.
Aquell matí de juliol ella caminava pel trencall de la platja i ell caminava per la sorra amb la màquina-detecta or. Sembla mentida les peces que la gent pot arribar a perdre! Allò procurava a en Leo uns ingressos extra, que mai van malament.
Es van quedar mirant. Els rajos de sol feien somriure el mar. Les onades musicaven el moment. S'havien agradat sempre i ara eren lliures.
S'estimaven amb placidesa i el llit esdevenia un espai quasi màgic.
Ell reia i deia que estaven en l'edat d'or i ella reia, mostrant alguna dent postissa d'or. I anaven a vendre el trobat i compraven marisc i cava.
Un dia van sentir uns trucs a la porta. En Leo va obrir: era un nen desnerit abillat amb roba espellifada i descalç, un nen de pell bruna i cabells amb rínxols tan concentrats que feien que el cap semblés una mandonguilla. I, al costat de la criatura, un gosset petit remenant la cua i mirant amb ulls pidolaires.
La parella va saber que els havia d'acollir. Els van alimentar i van estar per ells. No podien entendre's en la mateixa llengua, però existeix la comunicació de la subtilesa i se'n van sortir.
Cada setmana nen i gos visitaven l'home i la dona i tots quatre estaven molt bé junts. Jugaven i amb el metall groc venut li compraven roba i menjar per endur-se'n. Mai havien preguntat al menut d'on venia i ell tampoc mai ho havia dit.
Un dia la Vigilda va emmalaltir i va anar empitjorant.
-Cada vegada em toca més tecles!
Així ho expressava la dona afable, entaforada en una bata d'anar a dormir i inflada pels medicaments.
Un dia va patir una aturada cardíaca excessiva, va caure a terra i ja no es va aixecar.
En Leo va sentir que se li havia mort mitja ànima. El veies deambulant la tristesa pel parc llarg del passeig marítim, aliè a res, com una fulla més de tardor caiguda i abatuda.
Els fills d'en Leo ho van aprofitar. Era el moment. El visitaven i li duien sobrassada. Sabien que se'n delia. I massa sobrassada embafa. A l'home li provocava eructes amb propulsió que el feien xocar contra les parets i anava ple de morats. I, no obstant això, seguia menjant-ne, convençut que li feien un obsequi afectiu i no pas efectiu.
En Leo va morir per mala dieta i per nostàlgia.
Els fills es van vendre el pis i es van repartir els diners. Els convenien, època de recessió absoluta. No tenien ni remordiments ni consciència.
No. No en tenien quan van dur aquell nen a un orfanat.
No sabien que aquell nen no té edat i que no hi és pas, allà.
No en tenien quan van abandonar el gosset al bosc, a la part més pregona. L'animal va acabar devorat pels llops després de molts patiments i tremolant com un xaiet indefens.
I la màquina detecta-or la van llençar. La van usar uns quants cops...però amb ells no funcionava!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436243 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com