En la solitud d'un amor perjurat

Com el plor d'una llàgrima relliscant galtes avall.
Com la llum de la Lluna nova, fosca.
Com un segon etern, inexistent.
Com la vida, dura. Com un oceà desert. Com la solitud.
Per que dia rera dia la solitud guanya la batalla a la companyia. Per que, que és la companyia? La companyia és el somni de tenir algú al teu costat en tot moment, quan plores o quan rius. És un somni, perquè quan sofreixes, quan despertes t'adones del que hi ha realment al teu costat; res. Un buit que espera omplir-se.
I ella et mira en la distància, recordant tot el que alguna vegada va somiar que eres, recordant tot el que algún dia va somiar que deies. Eres la seva vida, l'estimaves, fins el dia en que el somni va acabar, sobtadament. Va despertar-se i es va adonar que tot era una mentida; les paraules, les carícies, les nits d'amor, tot mentida. Un trist reflex en el seu cor que intentava imitar allò que ella volia que fossis; que no la deixesis mai sola, i en canvi sempre es va trobar abandonada al fons del teu cor, sense que ella se n'adonés. Tan sols era una més per tu. Com qui es passeja pels carrers d'una ciutat desconeguda que mai més tornarà a trepitjar, tu vas dir aquelles paraules d'amor, vas jurar i perjurar que l'estimaves sense conèixer-la, sabent que mai més la miraries als ulls. I ella s'abandonà a la mentida d'un amor perjurat, amor d'un segon etern.
I ara ha oblidat d'on ve i a on va; per això, no sap quin camí seguir amb les seves passes. I en l'estat més pur de la obsessió, pensa en apagar el llum de la vida, per passar a millor vida. Però el valor obtingut com a premi de tanta solitud, desapareix en l'intent. El que li resta de vida ha quedat marcada per l'absència de la teva ànima al seu costat. "Al seu costat sempre hi he estat", diràs. Si, de cos present i poc més.
Has mantingut a la família amb els diners del teu sou, si. Però l'has escoltada mai? Has escoltat mai la teva dona plorar, silenciant els sanglots sobre un coixí fet per les ferides obertes pel teu desamor? Has despertat mai en meitat de la nit sentint el plor dels nens? No… Perquè cap nit vas estar al seu costat. Vagaves per bars i tabernes gastant diners en l'eufòria d'un hora; gastant diners per no pensar en qui t'esperava a casa.
Perquè t'hi casaves? Perquè t'hi casaves, si sabies que no l'estimaries? Si sabies que la feriries. Si sabies que l'enganyaries.
Mira-la als ulls que cristalitzen la pena, i digues que és el que veus. No veuràs la dona feliç que tothom es pensa que és. Falses aparences, per enganyar i fer-te quedar be. Com t'estima! I tu, com la ignores, i que poc conèixes d'ella.
Saps tan poc d'ella que mai se't passarà pel cap que vint anys enrera et va veure de la mà d'una jove rossa despampanant, i que tot i així va continuar al teu costat. "Barallar-m'hi?", va pensar, "per a què? Si així marxarà del meu costat, ja buit. Millor oblidar estimant sense ser estimada, que estimar-te en la teva absència física."
I va callar. Va plorar i va plorar, va somriure quan passaves pel seu costat. Però tot i així, va callar.
Mira-te-la. Que veus? Contesta!
"Una dona… no, la meva dona. La meva dona, que m'ha estimat com cap altra, i jo no he sabut estimar…"
No has sabut estimar? Mentida. No has volgut estimar, sabent que t'estimava. No has volgut escoltar, sabent que et necessitava.
I en les nits passades, et buscava en la foscor de l'habitació, en l'absència del teu sentiment. I no et trobava.
Estaves en altres llits estimant a qui no havies d'estimar. Enganyant, a moltes més de les que es mereixien ser enganyades.
I al dia següent, ella, la teva dona, no, una dona, aquella amb la que et vas casar, seguia al teu costat, cuidant una família sense amor de pare. Seguia al teu costat, miran-te als ulls veient passar la nit de sexe salvatge amb una altra dona, en un altre llit; veient passar la nit de borraxeres injustificables, amb els teus amics, com pel·lícules dramàtiques. I tu pensant que ella ignorava el teu món, com tu la ignores a ella, seguies convivint. Seguies convivint amb la mentida d'un amor que fingies; d'un amor que negaves quan ella no era al davant.
I han passat els anys, ella estant sempre sola i tu buscant altres companyies.
I ara, ella et mira en la distància. Sentada sobre la cadira davant del cavallet i amb el pinzell a la mà, et mira en la distància. La distància de les vostres ànimes, i intenta demostrar sobre el llenç tot el que has estat per ella, solitud embolcallada amb somriures de falsa felicitat. I mentre, l'última llàgrima rellisca per la seva galta…
Perquè per a tothom la seva, és una història que no existeix, ni ha existit. Una història que algú ha inventat, i ningú ha llegit.