En Jordi i el pseudo-Jordi

Un relat de: karulo

Aquell matí el Jordi es va llevar amb una extranya sensació, no es trobava com de costum. Encara que tot era al seu lloc a l'habitació, una petita vibració havia envaït el seu cos.
No es tractava pas de nervis, ell no és d'aquella mena de persones amb aspecte d'inestable i bellugadís, ans al contrari, de tant en tant, hom se n'en riu de la seva parsimonia i tranquilitat, trets poc freqüents en la gent del segle vint.

Va entrar a la cambra de bany una mica insegur, afectat per aquell formigueig que l'amoïnava des de primera hora. No sabia a què coi era degut aquell fenòmen. Era una sensació nova i realment extranya.
Va retrocedir en la seva memòria fins el dia abans, amb el desig de trobar la causa del seu malestar, però no hi va trobar res que ho aclarís.
Ell era una persona com cal, no fumadora, contrària a les begudes alcoholiques i oposat a tota mena de droga.
A part d'això, ell havia gaudit sempre d'una salut de ferro, res no podia amenaçar la seva vitalitat.

Però ara es trobava davant del mirall del lavabo amb la cara pàl.lida. Se sentia com aquells iaios de mans tremoloses incapaços d'aguantar la tassa de tè sense que els hi vessi sobre la taula.
Es va mirar als ulls com si darrera del mirall hi hagués un altre Jordi, un Jordi capaç de dir alguna cosa sobre l'orígen de la vibració.
Però cap resposta no va venir per aquell camí. En tot cas, va decidir que la cosa no era tan greu i que no calia encaparrar-s'hi.

Ja més tranquil, el Jordi va engegar l'escalfador de la dutxa i va començar a despullar-se. Primer es va treure la camisa, la va plegar i la va deixar sobre la cadira, després es va treure els pantalons i les pantufles. Tot despullat, es va ficar sota la dutxa.
Curiosament, l'aigua tèbia que baixava pel seu cos va fer desaparèixer la vibració.
Ara ja es trobava bé. El fenòmen havia durat poc i tot toranava a ser com abans, sense problemes.
Va acabar de dutxar-se i es vasecar amb una tovallola.

Després d'obrir una finestra per airejar la cambra s'en va tornar cap al mirall per afaitar-se. Una capa de vaho cobria el vidre. El Jordi la va eixugar amb la tovallola i va treure els estris per afaitar-se.
Quan ja estava tot a punt, amb la maquineta elèctrica a la mà ,una cosa el va sorprendre. Una cosa que provenia de l'altra banda del mirall.

Era segur que portava una barba de cinc dies, afer poc habitual en ell ja que el Jordi era molt primmirat en això de l'aspecte físic i molt crític amb els companys de feina, als qui sempre retreia que es presentessin amb "pèls a la cara" com si fossin rodamons.
Però allò que realment el frapava ara era que, darrera el mirall, la seva pròpia imatge apareixia, incomprensiblement, sense ni rastre de barba!
Era absurd. Evidentment no es tractava de veure una barba en plan profeta però cinc dies sense afaitar-se bé s'havien de notar.
Com que això no tenia sentit va provar instintivament de palpar-se les galtes i, vet aquí, els seus dits van notar uns pelets, no gaire llargs, és veritat, però pelets al cap i a la fi.
Això i el fet de que ell no era pas ros sinò de cabell bru va fer que la cosa esdevingués més imverossímil, ja que l'home de l'altra banda del mirall s'entestava en continuar sense gens de barba.

El Jordi se sentia com un idiota, amb la maquineta a la mà i sense poder-la utilitzar malgrat la seva barba incipient.
El temps anava passant i es temia que arribaria tard a la feina. La seva tranquilitat habitual començava a fer figa.
Un no pot posar-se a treballar amb la cara sense afaitar-es va dir a si mateix-.
Va fixar la vista al mirall amb un gest amenaçador. A l'altra banda, el pseude-Jordi va fer el mateix.
Ambdós semblaven una parella de gladiadors a punt de començar la lluita. Un d'ells va estar a punt de donar un cop de puny a l'altre, però ho va deixar estar. Era el Jordi, que ja començava a creure que s'estava tornant boig.
De fet, com es pot un barallar amb un mirall? i, encara que es pogués, qui guanyaria?
Parlar-li era també impensable perquè...com convèncer un mirall de que s'equivoca, de que la imatge que reflecteix ha de tenir la mateixa barba que l'original?

Malauradament no hi havia cap altre mirall a la casa per poder demostrar-li que s'equivocava.
Els minuts anaven passant. Ells'anava posant més i més nerviós. Per molt que rumiés no trobava remei a la situació.
Si s'afaitava sense mirall potser no li quedaria bé i seli en riurien els amics.
De sobte va tenir una idea. Va còrrer cap a la cuina, va remenar dins un armariet i en va prendre un objecte.
Es tractava d'una safata d'argent que havia estat usada pels seus pares i que ell havia "arxivat" per considerar-la poc útil en una casa moderna.

Finalment el Jordi havia trobat una solució al seu problema. Va còrrer cap al bany amb la safata i la va penjar a la paret a una altura adient.
Tot d'una va comprovar que encara no s'hi podia veure en aquell improvisat mirall. Una capa de moho s'interposava entre ell i la imatge. Va haver de passar-hi un drap primer.
Un cop feta l'operació de neteja es va situar, tot cofoi, davant la safata i va mirar al seu través...la seva cara es va tornar blanca un altre cop en veure la persona que tenia enfront.
També aquesta vegada, i per un altre sistema apareixia un Jordi sense barba!

Això ja era massa. Un complot? Un malson? Va intentar, si més no, donar-li una explicació al fenòmen.
Va enrecordar-s'en de la vibració. Potser una cosa tenia a veure amb l'altra, però com?
Podria ser que un gas hagués entrat al dormitori abans de desvetllar-se, que s'hagues narcotitzat inconscientment provocant primer la vibració i després l'hal.lucinació sobre la barba.
Va anar a l'habitació a comprovar-ho, va inspeccionar el lloc, va ensumar per tot arreu, especialment els punts per on hi podria haver entrat el gas.
El resultat de l'exploració va ser nul. Res a l'habitació feia pensar en aquesta possibilitat. Per altra banda, ell es trobava fort i sà, i no pas amb els símptomes que acompanyen les hal.lucinacions.
Llavors es va seure sobre el llit per analitzar el que havia passat...

Si ell estava sà i el mirall funcionava correctament, això volia dir que el pseude-Jordi sèquivocava, independentment del mitjà pel qual apareixia.
Però no era això també era absurd?
Les imatges reflectides no poden tenir raó o equivocar-se per pròpia iniciativa, sempre han d'estar sotmeses a la voluntat de l'original.
Així ha estat des de la prehistòria, des de que un homínid de les canvernes es va descobrir a si mateix en les reposades aigües d'un llac.

Amb resignació, va decidir vestir-se perque es feia tard per la feina i encara havia de pensar-se una excusa per la falta de puntualitat.
Un cop vestit, es va dirigir de nou cap al lavabo per pentinar-se però, un moment abans d'entrar-hi, li va venir al cap un pensament atemoridor...si abans d'afaitar-se la barba havia desaparegut, qui podia assegurar que no desapareixeria el cabell abans de pentinar-se?
Es va passar les mans pel cap per comprovar que tot estava en ordre i , acte seguit, es va posar davant del mirall.
Per sort el seu temor no es va confirmar. Als dos costats del mirall hi havia cabells. Això el va tranquilitzar. Va agafar la pinta i es va pentinar.
Estava acabant de fer-se la clenxa quan una cosa el va aturar. Era un detall que va observar per casualitat.
Al principi no va donar credit al que estava veient però després va haver de reconèixer el fet...
El seu rellotge i el del mirall no estaven sincronitzats.
Mentres el del Jordi marcava les 09:23 h., el del mirall indicava les 09:27 h.
Un altre absurd...o potser no...
Aquest espai de temps entre els dos rellotges era la clau per comprendre allò que havia passat darrera el mirall.
Era obvi que la imatge del Jordi va viure quatre minuts més que el propi Jordi.
Llavors va entendre el perquè de la vibració que havia notat al llevar-se. Era la vibració de la màquina d'afaitar.

Per algún motiu, que potser mai no serà aclarit del tot, la imatge del Jordi es va despertar quatre minuts abans que ell, va anar a la cambra de bany i es va començar a afaitar.
En el moment en el que el Jordi va voler començar l'afaitada, el seu imitador ja havia acabat la feina.

Aquell dia el Jordi va anar al barber i des de llavors no va tornar mai més a tenir problemes a l'hora d'afaitar-se.
No obstant, una cosa va ser impossible d'arreglar...la coordinació dels rellotges. El Jordi havia de viure amb l'hora real, no amb la del mirall.

Sortosament, quatre minuts abans de la seva mort el Jordi no es trobava davant d'un mirall...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de karulo

karulo

16 Relats

14 Comentaris

14804 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Al llarg dels anys passen moltes històries i, en momentsde clarividència i solitud escrius. He escrit molt, però principalment en esperanto, la meva llengua adoptada i que m'estimo com una filla. Ara recupero vells escrits i en faig de nous. Els no catalans els tradueixo, un exercisi de (re)creació i memòria que em permet descobrir-me de nou. També podeu seguir el meu blog personal, El relat de Dorian Gray: http://anoia-esperanto.blogspot.com