Cercador
En Joan, veí
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Deuria tenir uns vuitanta anys i poc més. Havia fet de drapaire i també venut oli i vi per les cases. I més endavant va treballar en una fàbrica, o això crec. Era un home senzill que va treballar dur i va tenir fills. Pèro no vull parlar d'això.
Vull els records ara que m'ha arribat que ja no hi és i que ja volia no ser-hi i la voluntat mana quan el cos diu prou i l'ànima s'hi afegeix.
Recordo el nisprer d'en Joan i la fruita que ens donava, que els en sobrava. Fins que l'arbre va ser massa gran i el van tallar.
Recordo que tenia una parra que s'enfilava per l'escala que anava del terrat al pati petit de baix, a tocar d'un cobert. El raïm que n'obtenia era per a fer vi. Poques ampolles, és clar. Però una te la donava i et deia que el tel de sota era la mare del vi.
Cantava de bon matí, amanyagava el gat de torn que entre veïns compartíem.
Quan veia els meus dos nanos sempre era a punt de donar-los algun caleró, per més que li diguessin que no cal, Joan, no cal.
Cantava de bon matí perquè estava alegre i estimava la vida.
Acostumava a posar-se una gorra al cap que li donava un cert aire de vailet entremaliat.
I jugava a la botifarra en un cafè ple d'homes de la quinta i a vegades, si feien competicions, guanyava un pernil.
No era persona d'enfadar-se. Feia broma sana a la germana de la seva dona que patia un retard mental a causa d'una malaltia infantil que ara es pot curar i que vivia amb el matrimoni i s'hi estaria fins a morir (fa uns mesos), aquella dona d'aspecte d'àvia de bosc amb uns cabells com de bruc que pertanyia a uns temps indefinits i que a tothora feia ganxet amb llanes de colors i quan la cadeneta era molt molt molt llarga la desfeia i tornava a començar, aquella dona esdentegada que costava d'entendre quan parlava, sempre vivint en un món repetit que no la cansava i la protegia.
I ara ja ho hi són , ni l'una ni l'altre.
I la Roser, la vídua, pobreta, plorava i plorava i la veies més menuda. S'havia vestit amb una elegància innata i no tenia ni veu.
Cal abraçar i dir 't'estimo' mentre et vénen llàgrimes.
El taüt l'han entrar a l'església, els de la funerària, i l'han tret. Una corona de roses vermelles és el to viu sobre fusta morta.
I un bon dia, el d'avui, per volar. Volar. Volar. L'ànima vola. Tota l'eternitat.
Vull els records ara que m'ha arribat que ja no hi és i que ja volia no ser-hi i la voluntat mana quan el cos diu prou i l'ànima s'hi afegeix.
Recordo el nisprer d'en Joan i la fruita que ens donava, que els en sobrava. Fins que l'arbre va ser massa gran i el van tallar.
Recordo que tenia una parra que s'enfilava per l'escala que anava del terrat al pati petit de baix, a tocar d'un cobert. El raïm que n'obtenia era per a fer vi. Poques ampolles, és clar. Però una te la donava i et deia que el tel de sota era la mare del vi.
Cantava de bon matí, amanyagava el gat de torn que entre veïns compartíem.
Quan veia els meus dos nanos sempre era a punt de donar-los algun caleró, per més que li diguessin que no cal, Joan, no cal.
Cantava de bon matí perquè estava alegre i estimava la vida.
Acostumava a posar-se una gorra al cap que li donava un cert aire de vailet entremaliat.
I jugava a la botifarra en un cafè ple d'homes de la quinta i a vegades, si feien competicions, guanyava un pernil.
No era persona d'enfadar-se. Feia broma sana a la germana de la seva dona que patia un retard mental a causa d'una malaltia infantil que ara es pot curar i que vivia amb el matrimoni i s'hi estaria fins a morir (fa uns mesos), aquella dona d'aspecte d'àvia de bosc amb uns cabells com de bruc que pertanyia a uns temps indefinits i que a tothora feia ganxet amb llanes de colors i quan la cadeneta era molt molt molt llarga la desfeia i tornava a començar, aquella dona esdentegada que costava d'entendre quan parlava, sempre vivint en un món repetit que no la cansava i la protegia.
I ara ja ho hi són , ni l'una ni l'altre.
I la Roser, la vídua, pobreta, plorava i plorava i la veies més menuda. S'havia vestit amb una elegància innata i no tenia ni veu.
Cal abraçar i dir 't'estimo' mentre et vénen llàgrimes.
El taüt l'han entrar a l'església, els de la funerària, i l'han tret. Una corona de roses vermelles és el to viu sobre fusta morta.
I un bon dia, el d'avui, per volar. Volar. Volar. L'ànima vola. Tota l'eternitat.
Comentaris
-
RDQ — amb una mica, només una mica...][Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 08-12-2013
Comentari amb una mica només una mica de retard.
En alguna ocasió ja he dit que, no en sé prou per a donar consells, que els relats m’arriben o no m’arriben —potser en alguns cassos és que no els acabo d’entendre—. Aquest és dels primers, m’ha agradat força la manera de recordar el veí i, encara que no ho posi suposo que és un relat autènticament biogràfic. M’equivoco?
—Joan—
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436233 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com