En Jean L'ouvre

En Jean L'ouvre havia fet un museu d'ell mateix. Guardava tanta riquesa artística i amatòria que s'haurien fet cues per la seva obra i la seva companyia.

En Jean L'ouvre era un home molt tancat, de cinquanta-cinc anys, semicalb, semicanós i de cabells semiondulats i semipixaners. El seu esguard, això sí, era complert, però amagat sota ulleres de pasta de moniato que ni a ell sorprenien.

En Jean havia tastat el terra tustaire més d'un cop. Patacades de la vida. N'havia extret les arrels de l'aprenentatge a còpia de créixer amb l'experiència, cosa inevitable, però que no l'havia tractat massa bé. Per això anava amb peus de plom de cara a relacions tan laborals com sentimentals. Que patís qui volgués. La solitud ben duta enriquia i com a molt la va guarnir amb una parelleta de llorets xerramecs com ells mateixos que quan no estaven flirtejaires-enrotllats es bequetejaven -allò anava bé a Jean: li confirmava que sol com un mussol no tindria aquells maldecaps.

Com que havia decidit una existència més de dins que cap a fora, va voler sortir poc d'una llar minsa que va llogar a un minso propietari que era un nan que havia crescut molt interiorment i que tots li deien que era molt gran. El nan es deia Pherihna i un cop jubilat es dedicava a fer pa selecte que venia a vuit euros la peça de quart de quilo, al·legant que l'havia treballat amb ple de pensaments positius, el millor èter. Allò no quallava entre la gent de butxaques buides o foradades i només una veïna, una tal Quilda (amb la crisi s'havia extirpat la síl·laba primera del nom: 'Ri') que tenia mig cervell i dues ànimes sovintejava l'entradeta on hi havia instal·lat el forn i que d'estreta com era l'obligava a treure's roba quan anava abrigada.

Aquella dona, amb un somriure seductor robat a les celísties més embriagadores, i un tipet encantador de nina victoriana, va enamorar el petitó i a en Jean, que bé era possible, tenint dues ànimes.

Però en L'ouvre va mirar-se els ocellets (aquell dia es feien de tot en plan negatiu i va haver de posar-los en gàbies diferents) i va corrugar front i celles. Va imaginar-se les ales de Cupid i les va tallar. L'angelet rosadet i amb sacsonets que es dessagnés, només era una imatge. Au, ja estava protegit. Per reafirmar-ho va fer-se fer un celobert que li aportés llum segura i que evités massa despesa elèctrica. I es va estar un mes sense sortir de l'habitacle, dedicat a construir objectes esperpèntics i estrafolaris arran de deixalles que recollia -patia un greu síndrome de Diògenes- que, tot i ser inaprofitables, feien de bon decorar, com deien els compradors: frikis, homes dels frakis i algun fakir carregat de rovell als peus profanats per mil claus per excitar públic amb més bitllet que xavalla.

La Quilda, profundament dolguda per la conducta de l'home, va perdre una ànima. No va poder-ho evitar: se li va enlairar a poc a poc, en hores vespertines, i va marxar univers enllà.

L'altra ànima de la dona, de resultes, va entristir-se i va esdevenir ànima en pena. La Quilda va començar a notar una grisor en tot i a emparanoiar-se que una mà gegantina amb un llapis de mina gruixuda, tova, la dibuixava i difuminava i que en qualsevol moment podia esborrar-la. En Pherihna, commogut, l'abraçava als genolls i li feia pessigolles als glutis, perquè un xic de desplegament eròtic potser li feia recobrar el cromatisme. Desitjava sexe amb ella i dur a terme la postura del missioner i a les fosques. Ignorava que ella, quan estava bé, havia pensat en quelcom més plaent, instigada per unes potències totèmiques que el seu esperit arrossegava feia segles.

Pherihna, que era poc materialista i poc realista, va dur els lloguers d'en Jean com a ofrena a l'ermita de Sant S'Alci on la icona era dalt un pedestal i que va costar Déu i ajut, a l'homenet, d'assolir. Per sort, duia estris d'escalada. La pell de les mans li va quedar escaldada. Malgrat el dolor, bufant-se-la, somreia atribuint-ho a un bon auguri. El capellà va aplaudir la gesta i es va jurar que no es quedaria ni cinc del que aquell ser bonhomiós entregava pels més necessitats, mirant de no pensar en els gaudis amb la meuca de torn que hauria d'esperar.

L'ànima lliure de la Quilda, enduta per un dels vents del fat, va quedar presa en un tèxtil estès encara a la nit: els calçotets d'en Jean L'ouvre, que en aquells moments meditava davant una pedra de treure durícies. Li demanava fortalesa, ser com ella. Els lloros havien mort feia relativament poc, mirant-se i enyorant-se, mentre en Jean havia roncat una migdiada de quatre hores. L'home els havia plorat una mica. I havia comprès que millor junts i mal avinguts que separats i mal avinguts, que haguessin finat igual. Però no volia estar-hi d'acord. Per això intentava petrificar afliccions i dessuaujar estovaments que no li convenien.

El silenci es va crear sense intermediaris. Va ocupar una immensitat en qüestió de ni segons. I va deixar que un dèbil so de pluja s'iniciés. En Jean ni va pensar: va córrer a desestendre la bugada. No era molla, sort. Havia de sortir a enterrar les bestioles alíferes. Es va canviar la roba interior, que estava suadíssima i hagués atret tot un país de mosques vironeres torracolloneres o els fantasmes de molts antics romans que ho mal associarien a la ferum d'un àpat predilecte: ratolins rostits amb mel.

Calia sepultar els ocells. Va acariciar-los el bec i va prémer-los per fer-se mal al capciró dels dits índex, com per demostrar als difunts que li sabia greu llur pèrdua, que havia badat i que el perdonessin. En Jean els volia colgar a la terra d'un castanyer de l'avinguda dels Roures, abans no aparegués el vigilant de la zona i li demanés relacions a canvi de no denunciar-lo. Un cop servit, aquell home, explicaven, acabava contant les seves misèries fil per randa i acabant amb la frase: 'millor seguir la meva vida tenint una casa i muller i mobles bons que no canviar-la per una altra amb una dona-potser-foc-d'encenalls amb mobles de segona residència -fòrmica pura i dura- en un pis degradant'. I és que pensava així arran de la seva germana psicòloga, el germà psiquiatre, el pare terapeuta Gestbaix i la mare -una perdonavides que enverinava el gats que li pixessin els testos de planta crassa i crussa en estat esponerós. Aquelles persones rondaven, al seu torn, cercant amb qui deixar-se anar en les tenebres, excusant, si era el cas, malaltia genètica.

Mentre en Jean resava un intent de Parenostre oblidat com a comiat per les mascotes traspassades, va sentir un xoc energètic que el va trasbalsar. Es va girar i allà tenia les mirades boges del vigilant i família fixes en el que estava fent i exigint un 'pagament'. Alhora, una cremor sense precedents li va pujar des dels les zones íntimes fins al coll. Va emetre aquests mots:

-Estimeu-vos més i en parlem un altre dia, ok?

Li va quedar tan natural que els altres van quedar desconcertats. Tant, que es van desmaiar.

Llavors en Jean va sentir les veus dels lloros que deien a l'uníson:

-Gràcies pel teu consell.

Una llum va envoltar l'escena, per glorificar el moment.



Mesos més tard, en Jean L'ouvre i en Pherihna obrien una sala on es podien menjar obres d'art a bocins (els comestibles). Allò era tan genial que àdhuc la gent més genial va estirar-se els cabells d'enveja (sentiment que va i ve, humans com som). Com que el cabell d'àngel i d'arcàngel fet amb les carabasses més selectes es podia trobar en algun tast, però, aviat van deixar d'arrancar-se'ls i van ovacionar el projecte consumat, ensumant que si feien bé el paper de sana admiració en trueurien un benestar bàsic, no pas poca cosa.

La Quilda els anava a trobar. Riallera, exuberant d'alegria, plena de tendresa i comunicació. Havia recuperat l'ànima fugissera i n'havia aplegat dues més: les d'en Jean i en Pherihna.

I van continuar feliços uns quants trams...fins on l'autora pot arribar a tafanejar-los.