En Jaume

Ara que hi ha qui fa negoci amb la malaltia i la mort, la història que ens expliques, Avet_blau, és exemplar. Hi ha qui passa per la vida discretament, sense fer remor. I quan li arriba l'hora, marxa amb discreció i intimitat.
Trista però gran història.
L'enhorabona més sincera.

En aquest relat destaques diferents aspectes d'un Jaume que segurament a cadascun dels teus lectors ens recorda a alguna altra persona.

En una segona lectura, algunes frases m'han cridat fortament l'atenció: "era un home aspre i solitari, i defugia sistemàticament el contacte humà" "Estimava únicament la natura, la seva terra, els seu hort, el seu petit mon, i el seu bosc... Els únics companys de vida: una cadernera i un gos coniller".
Amb aquests mots, el protagonista del relat queda per pròpia voluntat absolutament aïllat, desconnectat de veïns i companys; en canvi, en contra del que podia semblar evident, "varen intentar varis companys i veïns parlar amb ell... Altres metges i sanitaris varen anar al domicili per ajudar-lo", la qual cosa parla en favor d'una comunitat que es preocupa fins i tot dels membres que no hi participen socialment en ella.
Espero que aquest caràcter generós envers els altres no resulti "destrossat, tot tallat, arruïnat" com aquells nogueres generoses a la tardor...

T'envio una abraçada primaveral,
Unaquimera

molt sensible, explicat amb el profund sentiment que et va provocar el personatge, en Jaume.

Rep una salutació cordial

Més trist que la mort és que ningú ha continuat la gran obra d'En Jaume, el seu terreny de nogueres. Treballem i treballem i en un no res tota la feina a norris!

transpua aquest relat. Narrat amb un notable esperit pacífic. Llàstima de nogueres, de muntanyes i de la gent que a poc a poc hi va morint.
Ens descrius uns mons molt humans, malgrat com som els humans.

Una abraçada, gran home!

Ferran

No totes les persones som capaces d'enfrontar-nos amb la mort amb la dignitat del teu personatge, ni totes les persones som tan valentes com per a oferir ajut sense esperar agraïment, ans al contrari, amb el perill de ser rebutjades. Tens raó, la mort ens dóna la nostra vertadera mesura.
Gràcies pel teu comentari. És una peça poètica de gran valor.

Feia molts dies que no entrava i avui he tret el nas. El teu relat m'ha agradat molt. Cada persona és especial i de vegades tardem a descobrir la seva grandesa. Molts cops ens cal que marxin per sempre per adonar-nos del que han amagat din seu, mentre vivien ben aprop nostre.

Una història tendra i entranyable que ens narra els últims dies d'en Jaume. Tots hem conegut algun Jaume, fins i tot, els que hem viscut a ciutat.

Em sembla molt trista, però, l'última afirmació: "només es coneix a les grans persones quan tenen la mort a prop"

Felicitats per aquest relat!

Núria