En Jan, i les cabretes.

Un relat de: Yurral Salocín

En Jan anava molt content passejant la seva cabreta. Era una responsabilitat nova aquesta de portar a pastar la cabra i ho feia amb molta il·lusió.

Caminava despreocupat per senders que el duien cada cop més i més lluny de casa, però la felicitat de tenir la pròpia cabra semblava que el lliurés de qualsevol fatiga. Tant és així, que sense adonar-se'n, es començà a fer de nit, i en tornar tots els revolts, a la llum de la lluna semblaven el mateix. De cop i volta se n'adonà que s'havia perdut.

Va seguir caminant per llocs que desconeixia, i solament, es reconfortava quan veia la seva cabreta al costat. Passat un temps li va semblar veure una llum, i va pensar «si hi ha una casa habitada, potser ens donaran guariment i ens diran com tornar a casa». I dit i fet, que se'n va anar cap a la llum.

Un cop hi va arribar, va veure que la llum venia d'una construcció molt pobra. Va dubtar abans de trucar, però finalment ho va fer. Una dona d'avançada edat li va obrir la porta.

- Hola noi, que vols? - Li va dir rúdament.
- M'he perdut i no sé com tornar a lloc. Sols cerco guariment per aquesta nit.
- Aquí som molt humils i no et podem dar menjar. Però passa, ets benvingut, seu a la vora del foc. - Va continuar en el mateix to, el que va fer que en Jan pensés que abans, no és que fos ruda, sinó que era la seva manera d'expressar-se.

En Jan va entrar a la casa i va veure que a més de la dona hi havia més de mitja dotzena d'infants d'edats ven diverses, que s'arreplegaven a la vora del minso foc que l'havia servit a ell de guia en el camí. Tots feien cara de desnutrició, d'estar mal abrigats i els seus ulls mostraven la mirada de tenir la pena ficada al moll de l'os.

En veure aquell panorama, en Jan li va dir a la dona - Jo tinc una cabra. Disposeu-ne d'ella, que a vos us fa més falta que no pas a mi.

Al dia següent, en Jan es va despertar sol a la casa. Del foc sol quedaven les cendres, i ni la dona ni els nens eren per enlloc.

En Jan va començar a tornar cap a casa. Ara, de dia, ja podia intuir el camí, malgrat se'n donà compte que havia anat molt lluny.

Quan portava unes hores caminant, mirà al voltant seu, i en recordar-se'n de la cabreta i comprovar la seva absència, comença a plorar.

En tot això que va aparèixer la dona que l'havia donat guariment durant la nit.

- Hola noi. Què et passa. Per que plores?
- Ploro per la meva cabreta.
- No te la puc tornar. Ahir em vas dir que en disposés ...
- Jo no us la demano. Sé el que vaig fer ahir i faria el mateix. Però m'entristeix la seva absència.

En tot això que la dona vella, que era en realitat una fada, havia estat posant a prova en Jan, i es va convertir en una jove molt bonica i ben vestida.

- Bé Jan. Veig que ets un jove de noble cor i per això et concedeixo un desig.

En Jan, que tenia una bondat que ni la pròpia fada sospitava, va estar pensant una bona estona. I després de molt rumiar ja va tenir decidida la petició.

- Ja ho sé! - Va exclamar quan va trobar què era el que més desitjava. Però dubtós de que li fora a concedir va demanar.- Qualsevol desig em serà concedit?
- Sí, ja t'ho he dit. Qualsevol.

I en Jan, havent sospesat la il·lusió que li feia a ell tenir una cabra, va pensar que tothom seria feliç si també en tenia una.

- Que tothom tingui la seva cabra! - Va demanar, pensant en la felicitat de, no tan sols ell mateix, si no la de tothom.
- N'estàs segur, Jan?
- Sí. Tu m'has dit que qualsevol cosa, i jo vull exactament això. -Va confirmar amb determinació.

En aquell instant, al costat d'en Jan va aparèixer la seva estimada cabreta ... i al mon uns set mil milions de cabres més, una per cada habitant de la terra.


De sobte, a tothom al planeta li va aparèixer una cabra al costat. Alguns, al principi, van veure allò com el manà que cau del cel, però la majoria, no sabien que fer amb una bèstia que no havien demanat, que no volien i que no sabien com tenir-se cura. Ciutats com Barcelona es van veure els seus carrers inundats de ramats de cabres que es menjaven l'escàs verd que hi ha a la ciutat, i penseu en Manhattan o Mèxic DF amb deu milions de cabres!! En llocs com a l'Àrtic, les cabres eren atacades pels gossos esquimals, devorades pels ossos polars o simplement morien garratibades de fred. En altres llocs, que no havien vist mai una cabra, feien batudes per exterminar aquells sers que havien aparegut de sobte i amb voracitat extrema engolien les seves minses collites. A l'Estació Espacial Internacional, el comandant indi Anan Mambatanindi sort en va tenir d'anar lligat al cos de la nau quan fent una reparació a l'exterior se li va aparèixer una cabra al costat que va morir immediatament inflada com un globus a causa de la descompressió. I La sorpresa va ser en entrar, veure que a més dels seus cinc companys hi havia també cinc cabres, que surant per la manca de gravetat no feien més que rebotar contra tot, trencant l'instrumental, i, que a més de consumir l'escàs oxigen omplien de cagades com olives l'atmosfera de la nau. Al portaavions estatunidenc USS. Abraham Lincoln, que habitualment transporta unes vuit mil ànimes, ara transportava també vuit mil cabres, que, per no tirar-les per la borda als taurons, no se'ls hi va acudir res mes que voler deixar-les anar en la primera illa que varen trobar. De cop i volta, el USS Abraham Lincoln, es va haver d'enfrontar contra els petits catamarans de jonc dels nadius polinesis, que ja tenien prou devastació amb les cabres que de sobte els hi havien aparegut, com per haver d'acceptar d'alienes. Ei! I que tampoc els hi vinguessin a demanar verd, que les cabres que els hi van caure del cel se l'havien cruspit tot!

Passats els dies, sobre tot a les ciutats, on hi havia major concentració humana, i ara també de cabres, s'havia exhaurit tot el verd que una cabra pot menjar, aquestes començaven a menjar qualsevol cosa, paper, la roba dels vianants, o, a morir de fam.
De seguida, davant de la plaga de mosques que s'estava formant per la descomposició dels cadàvers, es van haver de fer fosses comunes per enterrar els animals que morien arreu i, ja van començar a sortir patrulles encarregades d'exterminar la plaga de cabres que assolava el mon. I per altra banda, van sortir contra-patrulles que defensaven la vida animal i anaven contra qualsevol forma d'extermini possible. També van sorgir fanàtics religiosos que deien que allò era un càstig diví, els que veien en la cabra la figura del maligne o els que la veneraven com a nova icona. Els xinesos van determinar que abolirien l'any de la cabra del seu calendari i l'anomenarien l'any de l'ós. Els pagesos d'arreu va haver de protegir les collites i les pastures del propi bestiar, que ja començava a passar gana pel consum que les cabres havien ocasionat. L'economia dels llocs se n'havia anat en orris. Les verdures caríssimes per escasses; la carn, amb l'abundància de la carn de cabra, a les llotges ja no venien ni xai, ni vedella ni porc ni pollastre. Era la ruïna dels productors, que a part de tenir el bestiar famèlic per la manca sobtada de pastures, ara no podien vendre el seu producte.

També hi havia qui, pensant en un futur, aplegava les cabres pròpies i les que trobava per fer-ne ramat. Però com que no hi havia on dur-les a pastar, robava el verd d'on fos. A aquests nous quatrers se'ls nomenava saquejadors de prats, però no feien mals ulls en portar a pasturar els ramats a qualsevol jardí que encara conservés res de verd, o la gespa d'un camp d'esport, o un golf. Qualsevol cosa valia.

Quan en Jan va arribar al seu poble, va veure un panorama desolat. Les collites arrasades, la gent enfrontada entre sí per estar en bàndols pro o contra cabres. I la devastació, la desconfiança i l'odi eren arreu on mirava.

- Jo sols volia que tothom fos feliç amb la pròpia cabra. - Va dir a un home que seia abatut davant de la seva collita devorada per uns milers de cabres.
- Doncs la propera vegada mira si necessitem cabra, i sobre tot, pregunta si volem cabra!


Comentaris

  • Proposta[Ofensiu]
    nuriagau | 07-07-2010

    Puc afegir aquest relat a *****41 LECTURES PERS ALS MÉS JOVES D'RC*****?
    Mira't la proposta del =====>REPTE CLÀSSIC CDXXIX (429): CONTES<=====. Potser t'interessa tornar a crear un relat infantil.

  • Molt bo,[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 16-03-2009

    ens has dut de la maneta, des d'un món pastoril amb nen i cabreta, a un món real i alhora fantàstic, on les cabres apareixen per art de màgia.
    Bona paravola del desig no compartit, i de la bona fe mal entesa.
    Té moltes lectures aquesta história, moltes.

    Ferran

  • Fantàstic![Ofensiu]
    llacuna | 12-07-2008 | Valoració: 10

    Un exemple més que la nostra felicitat pot no ser la fecilitat dels altres! Molt entenedora la teva història.

    salut!

  • Enginy...[Ofensiu]
    rnbonet | 30-01-2006 | Valoració: 9

    ...a dojo, ironia a més no poder, elucubració fantàstica del desig personal translladat a l'universal, sense pensar en quines conseqüències pot ocasionar...
    Salut i rebolica, xicot! I força neuronal per seguir inventatnt!

  • Al cap i a la fi, no tothom vol una cabra, a la vida.[Ofensiu]
    qwark | 09-01-2006


    Divertida història de fades que ens explica com les bones accions no sempre tenen resultats positius. Hi ha molts exemples d'accions desinteressades i altruïstes que han acabat tenint conseqüències devastadores. M'agrada el treball que has fet per imaginar tantes situacions provocades pel fet que una cabra aparegui de cop.

    Suposo que la felicitat és un camí que cadascú ha d'aprendre a recorrer a la seva manera. Acompanyat o no d'una cabra. Oi, Jan?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: