En Jai

L'assagista i creador multimèdia, en Jai, volia arribar a algunes conclusions definitives, perdurables, abans que no acabés la guerra. Una de les seves màximes era:
'El Llibre és un Vàter'.

Amb aquesta franquesa definia la seva activitat literària. Per altra banda, considerava que hi havia molta enveja a la professió, que no era la seva perquè no s'hi guanyava la vida, i que molts publicaven per publicar sense solta ni volta, sense un fonament, sense arribar al fons de res. La recerca personal de l'artista havia de conduir en Jai vers territoris desconeguts, indòmits, incògnits, sense mapa ni brúixola, potser endinsant-se dins el desconcert i la destructuració. Amb aquestes idees al cap era normal que no tingués gaires amics en el món de la creació literària, cap ni un.

Respecte als seus vàters, els duia a les editorials, en versió manuscrita fotocopiada, un facsímil, perquè algú li piqués a l'ordinador i li en corregís les faltes. Ningú de les editorials volien emprendre una feina tal, per un autor sense nom. Ni tan sols es miraven els manuscrits. En Jai tenia dues mans, les que feia servir per escriure a mà, una per escriure i l'altre per aguantar el paper perquè no s'escapés amb la força de la ploma, mínima però lluny de ser negligible, com ara altres forces, de magnets i gomes de pollastre, que s'exerceixen sobre els objectes. Aquestes mans, però, li havien de servir per transcriure's els seus textos, i no pretendre que l'editorial hagués de llogar un estudiant per fer la feina. A part la seva escriptura no era entenedora, d'aquelles que atrapen per la seva lleugeresa, que són de bon llegir, que els ulls devoren amb avidesa, que deixen un bon pòsit i tenen bona digestió. Era més aviat el contrari. Però algú el publicava, que si no no es podria considerar ell mateix escriptor. Es tractava de relats breus, apareguts a revistes, o articles, a publicacions periòdiques en paper groc pàl·lid. Les seves paraules contrastaven amb la seriositat dels mitjans, perquè barrejava conceptes. Això li deia tothom. "Jai, barreges conceptes". Ell no entenia a que es referien exactament, quina era la solució d'aquell problema, que podia canviar per tal de fer-se més agradable. Quan li venia la tristor tenia moments de davallada importants. Pensava en escriure un èxit editorial, una novel·la com les que tenia estudiades, com les que es poden fer fent servir l'enginy i la paciència, corregint-les una i mil vegades, amb elements històrics, amb elements reals, que representin alguna cosa que la gent pugui comprendre. Però aquests defalliments en el seu esperit d'autoafirmació li duraven poc. Després tornava a allò de sempre, que era la críptica personal i la manca de planificació.

Els seus vàters contenien tota mena d'elements de rebuig, coses que rondaven el seu cap i que l'inquietaven, frases que se li clavaven a la ment i que no podia esborrar, havia de traspassar-les al paper, donar-lis una vida pròpia per tal que poguessin emancipar-se del seu cap. Així ho feia, i ho abocava tot, fil per randa, el que li passava per dins i per fora, en un format quasi auto-biogràfic, en una confessió permanent del seu estat interior. Això feia difícils els seus escrits, i la manca d'apreuament per part dels altres col·legues, que el toleraven a les tertúlies moguts per la compassió, només accentuava aquest tret, que n'era distintiu, però alhora vague i indefinit, pertanyent a molts, a molts que agafen un paper i proven d'ordenar els seus pensaments, i s'adonen que no hi ha manera. Això li passava en Jai que ja no s'esforçava per tenir aparença, per tenir estil, per ser fidel a si mateix, per deixar esperar els lectors una coherència, una continuïtat, no hi havia res de res de tot això.

En jai rellegia de tant en tant els seus vàters, que distribuïa entre amics i coneguts, de franc, sense demanar res a canvi, facsímils manuscrits que ell mateix fotocopiava, per sort tenia una lletra decent, ni lletja ni maca, una lletra corrent, tot al contrari que els seus escrits, que no eren corrents, o que ho eren dins una corrent que no és corrent, és a dir que eren el que es podia esperar de qui no tenia estil, de qui no podia apropiar-se un espai del pensament universal, de la consciència col·lectiva, hi havia molts així, no era original, però tampoc normal.

De fet qualsevol de les dues alternatives li hagués agradat, el que fos menys quedar-se a mig camí sense ficar-la del tot i sense mantenir-la lluny del perill, sentia que tenia el pitjor dels dos mons, sovint contraposats, sempre en fricció, ell tenia l'anonimat, per una banda. Per l'altre tot el que comportava la creació literària, d'edició d'un mateix, de recerca, de frustració, d'encert escadusser. No volia la seva vida. Entrava sovint en estats de fonda desesperació, en els que no li quedava altre remei que deixar-se emportar pels seus sentiment, negatius, negres, negacionistes.

El dolor li travessava el cor, com se sol dir, horterament, li travessava altres parts del cos, li travessava el cap, i la panxa i el pit. Sentia que el seu cos sencer s'espedaçava, que deixava d'existir com a unitat, transformant-se en una coalició de carns en moviment, de tremolor. Les esgarrifances li pujaven pels braços i per l'esquena, sentia mareigs, basques, sensació de pèrdua de l'equilibri, erecció dolorosa, mal d'esquena, mal de queixal, convulsions, irritacions als plecs del cos i d'altres que no val la pena recollir. Tot això en mig de contorsions horribles per tot el pes de l'horror de viure que sentia en primera persona, que li estrenyia el cor, que el feia sentir veritablement malament.

Després els episodis passaven. Tornava als seus vàters. Els amuntegava al mig de la sala, un al costat de l'altre, hi havien uns quants, i els observava, pensava en el seu futur, aquella progènie nombrosa, aquells ambaixadors de la seva persona que l'havien de representar a la cort del futur, el lloc on tenien una esperança, de continuar amb vida, per la seva munió, o per la seva qualitat encara mal compresa. De qualsevol manera aquest passatemps li feia oblidar els mals moments. I la guerra encara cuejava, encara els militars seguien amb les seves joguines a la badia, encara nos podia sortir al carrer per les nits, hi havia patrulles, acusaven les persones de traïdores a la pàtria, de divertir-se en temps de guerra, de bajanades de tota mena. En Jai estava molt per sobre d'aquestes consideracions, ell vivia per a la seva interioritat, no necessitava cap al·licient exterior per tal de posar-se en marxa.

De fet quan arribava el moment desplegava una energia considerable, i era capaç de creacions importants en poc de temps. Durant hores escrivia i escrivia fins que arreplegava un bon feix de paper escrit, aleshores triava el títol i començava un període de reflexió. Ja no tornava a mirar els escrits, no l'atreia gens remenar en el passat, i des del dia en que acabava l'obra allò ja era passat. El vàter no és un objecte de contemplació, no té cap sentit que hom s'embadaleixi mirant-lo, com si tingués un valor especial per contenir una part d'un mateix. No té gaire sentit perdre el temps en contemplacions. Així ho pensava en Jai, que sortia a passejar sovint pel seu barri.

Però el que ens interessa, a tu i a mi, és la intimitat del fet creatiu d'en Jai, que gastava hores en concebre els seus escrits, els tenia dins el cap, els feia rodar, aconseguia una forma, una trama. Després l'expressava en un acte automàtic, de transcripció, en el que donava vida a un objecte preexistent. Aquest era el seu mètode. I tenia un cap com una síndria de gran, on cabien tota mena de dades i de relacions, i era capaç d'assolir complexitats considerables. Ben al contrari que d'altres. Això feia pensar a alguns dels seus lectors, els que tenien la paciència de llegir les obres manuscrites, que hi havia un objectiu i una preparació acurada en les seves obres. Una apreciació incorrecta.

Per tant en Jai perdia moltes hores provant d'ordenar les seves idees, i moltes altres en un estat de trànsit emocional sobrepassat per la tristesa, per l'enyor, de coses que ni tan sols havia tingudes, d'altres de poc usuals. Sempre provava de trobar un equilibri, un punt intermig, una inspiració, un quelcom que li donés la direcció de la següent passa, la que sempre tenia por de fer. La manca d'inspiració dels seus escrits era desconeguda. Funcionava a rampells, quan tenia ganes escrivia d'una tirada, a rengló seguit, i quan no tenia ganes no feia res, sortia a passejar o endreçava alguns aspectes de la seva vida, com ara els papers de la casa on vivia, dels que esperava trobar un arrendament favorable d'un dels altres pisos de l'edifici, per mort del llogater, i que implicava uns tràmits a la seu del districte, amb uns buròcrates repel·lents que segons en Jai mereixien un bon cop de puny, i dos també. Però aquesta història ens allunya, del concepte de vida d'en Jai, que considerava que tenia un sentit tot plegat, en la seva recerca del seu jo, d'ell mateix, del que representava ésser. De fet havia fet incursions en l'àmbit filosòfic, sense gaires pretensions, sense voler arribar a ser una autoritat, però tenint quelcom a dir, al seu parer, i havia publicat en revistes especialitzades, d'aquestes que no interessen a ningú o a ben poca gent.

Considerava l'existència del món com preexistent a la matèria concreta que configura el món. Aquesta era una de les seves tesis, a part de la del vàter, també considerava provat l'antagonisme entre forces oposades com a energia generatriu de tot el moviment, i advocava amb fermesa pel reconeixement de l'estatut de substancialitat de la transformació de la matèria en les seves formes inferiors, poc estudiada encara per la ciència i que donava molt que pensar en Jai. Tot això anava a parar als seus articles en revistes especialitzades, on deixava clars els seus arguments en un to sovint incendiari, provocador, inortodox, poc dissertador. No volia donar a pensar als que el poguessin
llegir que s'ho prenia com una professió, com quelcom que podia fer de la seva vida. Allò era un entreteniment, i ell mateix ho considerava una especulació, una frivolitat, com la protesta de la veïna, en comparació amb les accions de lluita dels radicals llegits i conferenciat que destrueixen amb coneixement de causa. Mai no li agradava reconèixer que pogués tenir algun futur en aquest terreny.

Tanmateix amb el pas del temps, i un cop acabada la guerra, aquesta faceta seva es revelà meritòria, i algunes de les seves afirmacions passaren a ser reconegudes per reconeguts experts en les matèries, el caràcter general de les seves afirmacions no passà desapercebut, cridà l'atenció de molts, dels que no llegien els magazins, que resultà que sí que els llegien. Això garantí finalment un futur de publicació i admiració per part d'altres persones, que era el que en el fons desitjava en Jai.

Però en el moment present discorre la guerra, i no hi ha admiració ni reconeixement. En Jai havia començat a escriure pel món, Urbi et Orbis, per a milions de lectors potencials. Després s'havia adonat que no tenia ni milions, ni milers ni centenars ni desenes ni res de res, tenia molt pocs lectors, i no ho eren en exclusiva, sinó que s'havien de compartir amb d'altres que publicaven a la revista. I en tenia pocs a pesar de tot, perquè els altres que compartien columnes i espai amb ells de ben segur eren els que atreien els lectors. Per això va començar una davallada, del món va haver de passar a consciències de ser ignorat cada cop majors, i alhora d'una llibertat reconquerida que no tenia preu. Escrivia per a molt poca gent, per a ningú algunes vegades, els seus vàters no havien vist la llum, i tenia dubtes seriosos que les persones a les que havia fotocopiat els manuscrits els haguessin llegits, amb interès. Per tant tenia la llibertat d'escriure el que li vingués de gust, sense editors, sense lectors, sense amics comentaires. No hi havia ningú que l'impedís de trobar-se en solitud amb les paraules, i rebolcar-se, a pler.

Per tant la ignorància dels altres no era pas motiu de retret. De fet quan va arribar un cert reconeixement, pels escrits citats, aleshores va notar com a poc a poc la seva llibertat s'estrenyia, s'engorjava, empesa per tots els cantons per opinions diverses, mai demanades, que plovien a la seva bústia per carta, o per respostes als seus articles, publicades en revistes, on es volia interactuar, on hi havia ambicions d'establir ponts, un diàleg. En Jai no col·laborava. No tenia cap interès en intercanviar pensaments amb ningú. Ell tenia els seus de pensaments, bons o dolents, i no tenia perquè fer canvis majors en la seva estructura. Només li havien de servir per farcir els seus vàters, per tenir que dir. No volia analitzar la seva validesa, ni tenia cap frisança per polir les discrepàncies entre unes parts i les altres. Sabia inútil la feina, no la volia emprendre.

Als temps de la guerra ja era així, sempre ho havia estat, cada cop amb més intensitat. No tenia sentit canviar de pensament, a no ser que el pensament canvies ell sol, no valia la pena. La producció literària d'en Jai no se'n ressentia de la seva manca gairebé total d'autocrítica. Les obres seguien el seu camí molt a pesar del seu autor, de la seva incúria, del fet que no tenia cap interès definit per res. Tot plegat era un repte, una manera de saber-se amb contingut, de trepitjar un terra que et pertany, unes pedres que et responen, perquè ets a l'alçada, en el fet o en l'intent, de la seva antiguitat. Això era el que pretenia en Jai en el fons, el que volia aconseguir era una estranya pau amb el seu interior, que el cridava a fer grans coses, l'havia de fer callar amb algunes armes, les exigències tiràniques del seu ego, del seu afany. L'havia d'emmudir, reconduint-lo als vàters, fent trilogies i pentalogies, passant les fotocòpies als coneguts de més confiança. Així podia fer que la necessitat quedés al marge.

La força interior desbocada l'havia conduït al passat a situacions de molta complexitat, a moments d'angoixa, havia de tallar de soca-rel el neguit que sentia, per seguir endavant amb unes activitats que jutjava inútils. Ho feia només per satisfer uns anhels, infonamentats, sense relació amb la realitat, que obstinadament li feia veure el seu esgarriament. No tenia sortida el que feia, no hi havia manera que d'altres poguessin apreciar la seva producció, perquè era insolent i marginal, perquè només si tingués èxit podria tenir una fulgurescència entre alguns grupúsculs, però només per un temps, només contemporàniament. Pel que fa a la resta dels temps difícilment els podria superar, a no ser que la sort el fes conservar-se per sobre d'autors millors perduts per una raó o una altra, o ignorats. Autors millors que de ben segur hi havia, i que havien tingut la seva oportunitat. Potser la moda el faria triomfar, quan ja haguessin triomfat tots els altres, com a representant del teu temps, en un altre temps, més o menys llunyà.