En els nostres braços hi trobem la nostra llar

com sempre la dels teus poemes...

Això de que morim al punt final, és un recurs per aconseguir donar força a la imatge.

És un morir de felicitat..., un "morir" metafòric.

Un petó perquè el guardis si vols entre la teva colilita diària de mils i mils de petons que conrees al teu jardí d'amor.

M'acabaré fent repetitiva, però no em canso de dir-te que els teus poemes són preciosos, genials, delicats i sobretot encomanen amor.
No paris de contagiar.

Petons

Gràcies pels teus comentaris

a mi també m'ha alegrat molt veure que segueixes publicant. Tot just he aterrat aquesta setmana, després de vacances, i de moment només he pogut fer una ullada ràpida i general. Així que pugui, llegiré els teus últims poemes amb atenció i te'n diré alguna cosa.

M'agradaria que no guardessis la teva obra en un calaix, sinó que seguissis mostrant-nos-la a tots aquí, a RC, perquè en poguem gaudir i et poguem dir les nostres opinions.

Una abraçada, jaume, i moltes gràcies pel teu interès i pel teu seguiment. Va tot bé? Els arbres, els noguers? La vida?

Continuarem en contacte!

però ñes una joia contínua mirar per aquest tlescopi del teu amor.

Felicitats!

parlant d' amor, i el teu estil és també únic,felicitats.
Endavant.

És difícil saber on acaba un i on comença l'altre, quan tots dos sou un de sol, tot dos os doneu, tot dos rebeu en un perfecte equilibri envejable :)

Petonets

Txell