En Dragonet i la safata de vidre

Hi havia una vegada...

En Dragonet va comprar-se una safata de vidre per el forn. Tenia convidats, i els hi volia preparar un rostit ben deliciós. I així va ser, els convidats van quedar d'alló més contents i satisfets, i tots van comentar lo bona que havia quedat la carn i l'acompanyament.

Orgullós d'ell mateix, en Dragonet va decidir no netejar la safata, en record d'aquell àpat tant deliciós.

Un altre dia que en Dragonet tenia convidats va decidir fer un peix al forn, amb la matixa safata de vidre en que havia cuinat el rostit anterior. Aquest cop els convidats no van estar tant contents. El peix tenia un gust un tant extrany, i alguns van gossar a dir que tenia gust a pollastre. Pollastre!!

En Dragonet es va indignar, i l'àpat poc més va durar.

Va decidir convidar a uns altres començals, i cuinar-lis un altre àpat magistral. Aquest cop, uns canelons de carn seguint la recepta de la seva iaia la Gran Dragonota. Va cuinar la carn amb gran esmer, ell mateix va fer la pasta dels canelons i una deliciosa beixamel... i ho va colocar tot a la safata del rostit i del peix al forn, que per cert, encara no havia rentat.

- Poder li donarà un toc més gustós, als meus canelons - va dir-se a sí mateix en Dragonet, pensant que alló seria una gran innovació.

El àpat no va ser del tot un desastre, ja que la beixamel encobria el gust a peix i pollastre.

I així van passar més àpats, i cada cop la safata estava més embrutada i els dinars eren cada cop més un desastre.

Un dia, en Dragonet va provar un dels seus àpats... i es va quedar horroritzat!! Quan havia sigut que s'havia convertit en tant mal cuiner? Qué és el que podia estar fallant? La beixamel, feta apart, estava bona, la carn igual, la pasta igual, però alguna cosa passava que, al possar-ho tot al forn, allò quedava fastigós, i a cada prova que feia allò quedava pitjor.

Un dia, mentre fregava els plats i anava a fregar la safata, es va descobrir a si mateix pensant "ufff, que bruta, ja la fregaré en una altra rentada".

- Atura't, Dragonet! - es va dir a si mateix, i va observar la safata amb deteniment. Juraria que, quan la va comprar, era ben transparent, i aquella safata, per dins, ara era tota marró, plena de crostons i amb olor a... ufff... quina pudor!

- Oh, vaja... si resulta que no l'he rentada mai!! - es va adonar - amb raó la meva cuina ha empitjorat plat rera plat!

En Dragonet va començar a mirar-se la safata, i a observar-la. Com havia arrivat la safata a tindre tals textures i colors, tals bonys i desagradables olors? Va observar un bony, i el va analitzar, "mmmm, això sembla un tomàquet xerry de quan vaig fer un conill a l'ast... o era un llobarro a la sal?".

Així es va quedar en Dragonet, analitzant la safata i el seu contingut, deduint el quan, el com i el perqué de cada grumoll socarrat. Se sentia molt orgullós de si mateix, perque ja sabia la raó de perque els seus plats agafaven aquells sabors tant horripilants, però la situació no canviava, ja que quan al forn cuinar tocava, una nova catàstrofe li pasava.

I en Dragonet va decidir deixar de cuinar al forn.

Tot li va anar molt bé, fins que un dia va conéixer una dragoneta de cueta molt engalanada, de la cuina al forn tota una enamorada.

En Dragonet va fer tot els possibles per a que els seus cuinats no toquessin les parets de la safata, sabia exàctament en quin punt estava cada regust agre, però no hi havia manera, al final, la dragoneta va escampar la boira horroritzada davant tal panorama.

En Dragonet va visitar tota mena de psicólegs, i va fer moltes teràpies alternatives, i totes li deien el mateix: no siguis gorrino i renta la safata, nino!

Pero com?? Amb qué?? I per on començar?? Uffff, quin horror, cada cop que mirava la safata s'encongia de la por!

Va anarlitzar detingudament la safata. Per on començaria? Per el tomàquet xerry sucarrimat? Per la mitja llimona arresecada? Per les escates de peix a la pell de pollastre arrapades? Quin dilema, quin drama!!

Va decidir mirar les instruccions del sabó, un sabó que li havien recomenat, i que es deia "pensament positiu".

- Aviam... possar el sabó sobre la brutícia i.... aaah, ajajà! Així que era tant fàcil com això!! - i en Dragonet va ficar una micona de sabó sobre la brutícia de la safata, no fos cas que no funcionés i l'hagués de tornar a la botiga de la cantonada.

Tal i com en Dragonet sospitava, 24 hores passades, i la safata encara estava ben socarrada, aquest "pensament positiu" era una bona estafa...

Tot indignat va anar a la botiga, i va tornar el sabó al crit de "M'heu estafat!". El propietari de la botiga, pacient, va preguntar al jove dragó com l'havia utilitzat, i llavors li va aclarar que no havia llegit del tot les instruccions, que aigua calenta també hi havia de ficar i...

I abans que el propietari acabés de parlar, en Dragonet ja era a casa possant més sabó a la safata i omplint-la amb aigua ben calentona, tot i que no sabía perqué. Va mirar les instruccions, i a aquest procés li deien "Amor".

En Dragonet va esperar 24 hores, i com es pensava que pasaria, la safata encara estava socarrada. Va buidar l'aigua i llavors es va adonar de un petit miracle: el socarrat s'havia estobat!!

- Oh, poder ara netejar la safata no serà una tasca tant complicada!! - i va decidir que netejaria la safata... eehhh...mmmm... poder la propera setmana.

Al cap de una setmana, en Dragonet va intentar netejar la safata però, oh!!, el socarrim estava altre cop endurit. Quina presa de pel més gran, el procés del pensament positiu amb amor!!

- Aquestes instruccions són una... !! - i abans de acabar el seu pensament, en Dragonet es va fixar en el paper de darrera el sabó, i va decidir llegir les instruccions fins el final, pacientment.

- Ey... espera, si hi ha més lletra! Aviam que diu.... un cop aplicat el procés "pensament positiu" i el procés "amor", agafar un fregall, o varis segons la intensitat de la rentada, i aplicar el procés "voluntat". Un moment, perquè el senyor de la botiga no em va dir res de tot això? - i llavors va recordar que amb les presses, no el va deixar acabar la seva parrafada... - Ups...

En Dragonet va colocar sabó, aquest cop una dosis generosa. Va esperar a que l'aigua estigués ben calentona i va omplir la safata de aigua. Després, va agafar el fregall, va respirar fons, va pensar en aquella dragoneta tant dolça que havia fugit davant la seva cuina degut a no haver volvut netejar abans la safata... la seva ment va començar a donar-hi voltes, a intentar decidir per on començar a rentar i a fregar, fins que de tant pensar s'en va fartar, va fer un sospir, va aplicar la "voluntat" i simplement es va dedicar a fregar.

Mica en mica, les crostes s'anaven deixant anar.

- Oh, mira, un ós de guatlla, això debia ser de aquella vegada... Apaaaa!! Que és aquesta crostonada???

A mida que en Dragonet anava fregant, els pegots s'anaven deixant anar de la safata, i anava prenent conciencia del perqué la seva cuina al forn s'havia tornat tant degenerada. De tant en tant en Dragonet agafava un pegot i se'l quedava contemplant amb mirada desconsolada... com s'havia permés fer menjars sobre aquella marranada?

De quan en quan es desanimava, deixava de fregar, s'anava a fer la seva vida i a digerir les revelacions de la fregada, però llavors hi tornava. Sabó, aigua calentona, i una bona respatllada.

I així, va arrivar el dia en que la safata prou neta i transparent estava, i va poder tornar a fer un àpat com deu mana. La gent no s'ho creia, que havia fet per a que la seva cuina tornés a ser tant delicada? Bé, en Dragonet tornava a ser ell mateix, això era el que importava.

Content, en Dragonet es va despedir de la gent i, tot i que estava esgotat, va agafar la safata i li va aplicar el sabó, l'aigua i la fregada.

Tot i que quedaven restes per les vores que costaven de marxar, que li recordaven vivéncies pasades i se li despertava la melangia, sabia que ja no podia tornar enrera ni arreglar les seves errades. Només podia seguir fregant, i que restes que per les quals la temperatura de l'aigua i la força dels seus braços encara no hi arrivaven, en Dragonet sabia que, amb el temps i la constant pràctica, acabaria guanyant aquella batalla.

Aquest cop, tot era més fàcil, i s'en va anar al llit cansat però feliç de la seva feinada.

Ja no se sentia orgullós de si mateix, sino una cosa ben diferent.

Poder... Sí, era alló: en Dragonet sentia que s'estimava.



Relat publicat també al meu blog