En Draco (o la llegenda de Sant Jordi al s.XXI)

En Draco se la mirava des del seu cau fosc i pudent. La mirava amb adoració i, tot i la distància que els separava, la sentia seva, només seva. Estava segur que ningú l'estimava com ell; vivia per ella i patia de manera insuportable quan passava un dia sense veure-la. Era tan dona!!! Les cames llargues i esveltes, els malucs que fimbraven rítmicament quan caminava, la cintura estreta que destacava encara més els pits voluptuosos, la cara de princesa de conte amb uns ulls que amagaven secrets i prometien misteris, i una cabellera arrissada que ell despentinava en les aventures salvatges que imaginava. Què bonica devia estar tota nua sobre un llit de pètals de rosa !!!
Una tarda va reunir prou valor per acostar-se-li, però la seva expressió ho va dir tot. Una barreja de por i fàstic li va creuar la cara abans de poder-la dissimular amb les seves maneres de damisel·la cortesa. En Draco va ser conscient com mai de la seva figura voluminosa, el seu cap pelat, la seva pell aspra, el seu alè fètid de sofre. Quin mal li va fer! Quina ràbia!
En canvi la cara d'ella s'il·luminava quan mirava l'imbècil d'en George. Un merdós llepafils sempre tan elegant i tan cavallerós. Com si no estigués a l'aguait amb la llança preparada.