En Del i en Fuç

Un relat de: Mena Guiga
No gosava, el gos, entrar a la masia, on l'havien mirat inquietantment mentre menjaven quelcom d’olor desconeguda en aquells tassons i cassons bruts i abonyegats que quedaven.

No eren temps de fer-lo anar amb llonganisses. En Del orellava intentant entendre els mots que es xiuxiuejaven.

No, en Fuç no hi era. Ja hauria sortit a provocar-lo i ell hauria estat més content que ell mateix amb un os. L'hauria perseguit, enjogassats tots dos, pels conreus, entre els pallers, per l'estable, pels marges dels reguerols -que si els saltaven, ell, menys flexible, era qui acabava moll i com engatat amb ganes boges d'encalçar-lo.


No, en Fuç no hi era. S'anava fent de nit i en Del, lentament, va buscar un jaç acollidor i des d'allà va mirar la lluna i la teulada i el gat no hi era, pres de la seducció d'aquella piga blanca de la volta celest.

Un hivern tustaire i despietat anava del bracet amb la imatge dels antics conreus arrasats i arrabassats de qualsevol fruit, arrebossats de misèria i companyia, misèria i companyia, misèria i companyia. Un silenci que erosionava l'escalfor de l'ànima. Però preferible als crits, al foc, a la desolació, a la mort d'aquells últims temps.

-I ca!- va pensar el ca fixant-se en la llum lunar marcant una franja refulgent a la superfície gelada del safareig que li va fer pensar en un raig de sol en un carrer un alegre i aqueferat dia de mercat feia qui-sap-lo- demà l'hi buscaré.

I ho va fer. No podia haver-hi gat amagat. Desenterboliria cap sospita.

I així fou com en Del, el gos petaner esquàlid que enyorava l'esquelètic company felí, va saber que no el veuria més. La pell d'en Fuç abrigava un dels colls amb la gola plena de pus d'aquella gent demacrada i vençuda. I havien hagut de menjar gat per llebre. I ell també era proteïna.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434469 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com