En Dalmau i en Tomeu

Els estimava tant, tant, tant, retant a en Dalmau i a en Tomeu que tot carinyosament els anomenava Mau i Meu. Els cridava allargassant expressament aquelles consonants nasals que introduïen els noms escurçats... i s'hi va feliçment aviciar: Mmmmmmau, Mmmmmmeu...sonaven a petons com aquells que dècades més tard molta gent faria servir escrivint 'muacs'... bé: 'mmmmmuuuuaccs'. Un vici ben amorós.

Sí, aquella cadena d'emes l'usava i no la gastava, l'àvia Francisqueta que caminava a poc a poc a causa de la mania dels seus peus a col·leccionar ulls de poll (i de gallina ponicana, que són terribles d'aguantar i escabrosos d'extirpar). I sabia, també, aquella benèvola Francisqueta, allò que agradava tant tant tant retant a aquells dos béns de Déu, un tan ros i l'altre tan blanc. Tant tant tant retant adorables. I és que eren manyancs i bons minyons i feien bé la feina, mai ningú se'n va queixar.

La vella Francisqueta estava boja per ells. Sempre els volia al seu costat i els acariciava. Exagerava encara més l'estona de les mmmmmmmmmmmm i alguna vegada li van quedar els morros enganxats. Llavors li calia desinhibir la dentadura postissa i fer que ajudés a obrir-los amb la col·laboració de la musculatura internobucal. Allò impressionava a en Mau i a en Meu i s'estaven quiets quiets observant aquell número de circ inaudit...i esperant.

Esperant. L'anciana rebregada com una pansa i dolça com una ídem aviat apareixeria amb el pot que desitjaven, ple del que delir-se'n els sentit i els alegrava tant tant tant retant l'existència.Tan jovenets i tan orgàsmics. I ella tossuda a proporcionar-los aquella addicció mentre els acompanyava amb els indefectibles mmmmmmmmmmmmm.

A vegades la dona gran -gran dona- marxava uns dies a Torredequinaparra a visitar una germana que parasitava una rectoria vivint d'encolar santorals estripats -que prèviament ella havia malmès- cobrant per la feina aliment, unes sopes de pa irrisori (sí, el forner de la vila era de mena pallassot) que el rector, persona més recta que un cagarro erecte defecat per cans en estat visc-en-el-carrer i hi cago dret i si no hi tinc dret adopteu-me, li oferia si hi afegia que li fes un massatge als bessons, que els tenia carregats i...peludíssims, cosa que dificultava la tasca que no serà explicada amb pèls i senyals. Aquell fet que l'Esteveneta remenés unes porcions de les cames del sant home es considerava tres quarts de pecat semicapital i perquè no esdevingués una condemna etiquetada com a 'vici' la Francisqueta repartia hòsties -en sabia un munt- entre la gent del poble que llavors callava i a ofici a fotre's les altres, amb un ull de vellut violaci o de blonda morada, alguna dent perduda i per cap lupa retrobada, algun blau a les galtes -les que fossin-, etcètera (els etcèteres no es comentaran, són pur vici de l'escriptora).

Quan tornava a ser al casalot ni mig isolat, a l'indret de somni -així el descrivia quan anotava mots de goig sobre la seva llar centenària on seria la reina i senyora fins el traspàs- volava perquè ja els sentia que la intuïen i la demanaven i corrien també cap a ella.

-Mmmmmmau, Mmmmmmmeu.

Encara que se sentís ultrahiperextraarxifatigada, ells havien de levitar de goig. Ningú ho podia entendre: encara no es contemplava el record d'altres vides, en letàrgia no tan somorta dins del xassís actual. L'àvia Francisqueta segurament regalava, sens dubte ho feia, sensacions d'embriaguesa, clímaxs que així ella revivia.

-Mmmmmmmmmmmmm.

Un dia, tremolosa per l'emoció, li va caure el recipient i ells, àvids i encegats a fer el de sempre, van ferir-se amb els vidres.

Per això, només per amor incondicional, va accedir a posar el continent dins una carmanyola d'un material innovador, però de tacte antinatural: plàstic. Prevenció i protecció.

I en Mau i en Meu, agraïdíssims, els dos únics gats en uns quants quilòmetres, rebolcant-se en la valeriana que els 'posava' tant tant tant retant.