En Butxaca i en Ratllat

Un relat de: Mena Guiga
Avui me'n vaig de casa. Hi he viscut vint-i-tres anys. Els pares m'han abraçat i la mare ha plorat una mica, però sé que plorarà molt. Ho sé. Ahir vam fer un àpat especial, tot el que m'agrada més era a taula. Vaig parar-la per darrer cop com a fet quotidià. Vaig treure les escombraries per darrer cop com a rutina diària. Quan sigui a l'àtic que he llogat amb la Cristina ja vindran aquestes coses!
La mare va plorar perquè sóc el petit, el darrer que deixa el niu. Haurà d'esperar que li entrin néts. Què farà, sense un nen amb qui jugar? És tan nena, ella! Els darrers anys s'ha anat pensint. Jo m'he fet gran, no em calen contes a la nit ni històries inverossímils com quan em portava al darrere de la bicicleta cap a escola. Fa temps, d'això. Al pati feiem dibuixos sobre les rajoles amb guixos, pedres i fulles. Observàvem els núvols i reiem amb les formes estrambòtiques que prenien. Ella em va ensenyar que si són blancs són de nata i estiràvem braços i obríem mans per agafar-los i menjar-ne qui més guanya i tip es tira pets.
Quan tots eren fora, he caminat per la casa plena de records amb un silenci solemne. Les llàgrimes feien força per no ser dèbils.
He entrat a la meva habitació, petita. Cada vegada més petita. Sobre el llit que mai es feia, descansant contra el coixí....en Butxaca i en Ratllat! Els peluixos més antics, de la meva edat. Quantes aventures van protagonitzar acompanyats per la veu apassionada de la mare, amb moviments destres. Per acabar fent-me companyia al llit abans del petó de la bona nit.
I les llàgrimes per fi han fet la seva feina.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434538 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com