En Blat

Un relat de: poruga


Em demana si he estat mai feliç? Miri, ecordo un dia, per exemple. Un diumenge de tardor que vaig anar a córrer amb en Blat. Eren gairebé les dotze i feia un sol càlid i gens embafador. En Blat era un gos molt obedient, d’una raça tranquil·la. Aleshores vivíem a pagès i quan en marxàvem, si no ens l’enduiem, ell es quedava a fora i no el deixàvem mai lligat. L’havíem acostumat a poder córrer amunt i avall, al seu aire. Els vespres quan tornàvem a casa el trobàvem brut, i esgarrinxat. Així és com constavàvem que se les campava per vés a saber on. Sempre havia volgut pensar que el nostre tipus de vida, el nostre tarannà, li oferia la possibilitat de preservar la seva part més salvatge. Quan sentia el motor d’algun dels nostres cotxes, tornava per venir-nos a rebre, fent una mena de salts que em semblaven entranyables, pel voltant del vehicle. De vegades dèiem que alguna nit li posaríem una càmera de video, una de petita, en algun lloc estratègic, potser al collar, o en una mena de casc-càmera estrafolari a sobre el cap, per saber on anava i què feia. Però no ho vam fer mai, crec que la vida que el gos duia lluny de nosaltres, com tantes d’altres coses que podríem esbrinar i no fem, preferíem imaginar-nos-la.

Aquell migdia en qüestió, en Blat i jo vam sortir per anar a córrer. Vam seguir el camí que sortia des de davant de casa i quan ja erem al centre del poble el duia lligat per evitar que algú s’espantés, perquè, tot i la seva docilitat, era un gos gros i feia patxoca. Així que després de passar per davant de l’església, pim pam pim pam, fins que vam creuar el poble fins al riu. Després vam agafar el caminet del parc, els bancs que vorejaven el camí hi havia un parell o tres d’avis fent-la petar o llegint el diari i, de tant en tant, ens creuàvem amb alguna parella que empenyia un cotxet, o amb alguna bicicleta. En general, però, el parc era tranquil i força solitari. Sortir a córrer dia sí i dia també, m’aportava una mena de benestar que no trobava amb res més i que, segurament, ja de per si tenia alguna cosa a veure amb la llibertat.

Un cop allunyats dels carrers i les cases vaig desfer el gos altra vegada. Llavors en Blat, com sempre, es va arrencar a córrer fins al riu, com si hagués vist un gat o un conill, o com si pensés que al riu s’hagués d’assecar per moments. Després, ben moll, m’atrapava, i de tant en tant es rebossava per la sorra o es fregajava per l’herba fent gemecs de plaer. Un cop arribats a la fàbrica abandonada giràvem cua.

El passeig que duia del camí del parc a la fàbrica l’havíem corregut desenes de vegades, el fèiem per anar i després el desfèiem per tornar. Era un camí que, segons el moment del dia, podia semblar més aviat sinistre, sobretot al capvespre, per les barreges de llums i ombres que s’hi feien i que almenys a mi m’obligaven a accelar el pas. Però aquell dia no ho era gens de tètric, la claror, els camps verds que envoltaven l’antiga construcció mig enderrocada i el passeig resseguit d’arbres, em van recordar un jardí romàntic. No sé ben bé per què, al capdamunt del passeig vaig tornar a lligar en Blat i vaig tornar a córrer. El sol m’enlluarnava i havia de fer esforços per mantenir els ulls oberts. Aleshores, tampoc sé ben bé per què vaig jugar a tenir-los tancats. Primer una passa, després una altra, després tres. I de mica en mica em vaig adonar que podia córrer a cegues perquè el gos m’estirava, em conduia, tenia molt clar per on havia de passar. I em vaig deixar endur.

Ha provat mai de fer un recorregut amb els ulls tancats? Mentre corria passeig avall, les ombres dels arbres em passaven sobre els ulls clucs com si fossin núvols frenètics, sentia algun lladruc força lluny i també una barreja de sons gairebé a tocar. Tenia una estranya consciència de mi mateixa i del meu cos. De fet, per moments em va semblar flotar dins una bombolla suspesa a l’aire. Vaig trobar que el sol encara era més càlid i la mà que em lligava a en Blat gairebé em feia mal de tant que em premia la corretja, però lluny de distanciar-me’n m’aferrava encara més a aquest estat tan íntim de llibertat. Recordo sobretot l’olor de l’aire, de terra fèrtil, de riu, d’humitat i un sentiment a la boca de l’estómac que diria que era por. Però ja se sap, què seria la llibertat sense la lluita precedent per abastar-la, o una certa por?

Ja ho sé, potser li pot semblar exagerat tot això que li explico, o fora de lloc, però el cas és que jo ho vaig sentir d’aquesta manera. Vaig tornar-hi d’altres dies allà, al passeig, a peu de fàbrica, sobretot els dies que s’assemblaven aquell, quan feia sol i les fulles dels arbres voleiaven. De vegades gos i jo recorríem el passeig unes quantes vegades. Ara amunt, ara avall. Però la sensació de llibertat com molts d’altres plaers d’aquesta vida és fugissera, amagadissa i mai més vaig aconseguir repetir-la de la mateixa manera. Ja li he dit oi que en Blat era força salvatge?

Després de tants anys, ara que ell ja no hi és, penso que aquell pobre gos, aquell bon gos, i la corretja que em tenia enganxada a ell, aquell cordó umbilical que ens unia, va aconseguir dir coses a una part meva de molt endintre, sap?

Però acosti’s i segui, no es quedi aquí a la porta, que aquí a prop del foc s’hi està més bé.

Comentaris

  • Gràcies pit-roig[Ofensiu]
    poruga | 27-04-2013

    Moltíssimes gràcies, pit-roig. Que bé que t'hagi agradat, em fas molt contenta, de veritat. Em fa venir ganes de publicar més i sobretot de llegir-vos, que sóc nova aquí i no us he llegit encara!

  • Gràcies[Ofensiu]
    poruga | 26-04-2013

    Allan Lee, t'agraeixo moltíssim el comentari, m'has fet molt contenta :) M'alegro que tinguessis en Max perquè m'imagino que vas viure-hi moments molt agradables. M'agrada això que dius dels ulls...!

    Mil gràcies per donar-me ànims, sí, seguiré publicant.

    PORUGA

  • Hola, Poruga[Ofensiu]
    allan lee | 26-04-2013 | Valoració: 10

    He gaudit molt de la historia d'en Blat i de la manera tan interessant que tens de contar-la. Jo també vaig tenit un Blat que es deia Max: un amic amb ulls de xicot, salvatge, a qui agradava córrer al meu costat. Unes de les tardes més felices de la meva vida va ser corrent amb ell, després d'una tempesta, tot el camí plè de rierols d'aigua, el Max i jo brillavem al sol magnífic de després de la pluja. M'hi he sentit molt identificada amb el que escrius. Com que veig que és el teu primer relat, et dono la benvinguda a RC, molt cordialment, i espero que pengis altres escrits. Una abraçada

    a

l´Autor

poruga

2 Relats

6 Comentaris

2031 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor