En Blai 'Caradetele'

Un relat de: Mena Guiga
Cada tarda mirava la tele i s'estava adossat al sofà hores llargues. Hi berenava, hi feia els deures i els feia bé durant els anuncis -que duren prou i més-, s'hi tirava rots, llufes i pets i la mare des de la cuina el renyava però poc, es tapava amb el coixí de ratlles verdes i taronges si apareixia algun licantrop o algun polític sense empolvar com a l'època del rei Sol, reia amb els gags bons, quasi plorava amb les escenes tendres i s'adormia quan plovia molt i el so de la pluja acompanyava.

En Blai migvivia al sofà. A la butaca del costat hi havia encastat l'avi que havia tingut un atac de feridura, sempre amb la boca badada i sovint en penjava una babaia caramellosa. El nen s'aixecava i li eixugava i li feia un petó.

-Avi, ara ve quan maten la mare goril·la d'en Tarzan. No miris, que és molt trist.- I li tapava els ulls amb el tovalló de quadres amb taques de crema de cacau.
-Avi, ara en Jack Skelenton es vesteix de Santa Claus, fa riure, però, pobre, se la fotrà, no l'entenen que té cor- i somreia a l'home gran.
- Avi, ara en Simba i la Nala trobaran les ienes, és una aventura, són molt valents...
I, avi, per què ja no em dius mai 'Blai Caradetele', eh, avi?

Una lluentor especial vivia a la mirada de l'ancià. Per això el nét volia passar les tardes de cinema totes amb ell.

Comentaris

  • Blai, quin nom més maco[Ofensiu]
    Montseblanc | 22-10-2018

    M’has fet recordar quan jo era petita i a casa hi va venir a viure un germà de l’àvia, que quan era petit havia petit meningitis i havia passat tota la vida fent de mosso a les cases de pagès del poble. Fins que va ser vell i ja no el va voler ningú. El recordo sense ni una sola dent, parlant poc, caminant amb un bastó, molt prim, una gorra al cap, dient coses que jo no acabava d’entendre. Però a les tardes, després d’escola, o durant les vacances, jugàvem a cartes. Jo passava pel seu costat i ell em feia un gest amb la mà. Allò volia dir que portés les cartes i una cadira. I jugàvem, en silenci. Fins que la meva mare deia “Sidret, deixa tranquil•la a la nena”. Però ma mare ho deia sempre quan ja portàvem una hora o més jugant. I ni ell em deixava guanyar, ni jo em deixava tampoc. Allò era seriós hahaha. I recordo que l’àvia era viuda i que l’avi havia mort d’un atac de feridura mesos abans de que ma mare es casés.

    Gràcies pel teu relat, Mena. No t’han calgut gaire ratlles per trenar una historia intensa, que comença com de broma i que va encongint el cor a mesura que avança. Molt tendre i molt real.

  • Maquissim[Ofensiu]
    Ibeth | 25-05-2014

    Tendre, entrenyable, bonic i facil de llegir... et seguiré llegint Mena, segur que si!!!

  • Tota la tendresa del món[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 09-01-2014

    en aquesta frase:El nen s'aixecava i li aixugava (la babaia) i li feia un petó.
    Et felicito, Mena i et desitjo un boníssim 2014.
    Una abraçada.

  • Quin sentiment més preciós!![Ofensiu]
    Annalls | 18-11-2013 | Valoració: 10

    Si és per un motiu com el que relates, ja va bé que en Blai s'estigui al sofa. M'has tocat, Mena!
    Anna

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

433184 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com