EN BERNAT I EL SEU ACOMIAT

EL MEU PATRÓ I EN SALVADOR DE LA PÀTRIA

El senyor Boss escoltava atònit al seu interlocutor.
S’havia presentat com a “Agente Especial del C.N.I.” al mateix temps que li ensenyava unes credencials que tornava a guardar en un vist i no vist. Com que el senyor Boss no sabia què collons era el C.N.I., havia decidit no fer cap objecció i escoltar-lo sense obrir boca fins a lligar caps. El fet de no obrir la boca també li anava be per aguantar el deformat caliquenyo que li estava enterrant les gruixudes mans en cendra, mans que descansaven creuades damunt la seva rodona i colossal panxa.
- ...y claro, llegados a este punto necesitamos sí o sí que nos ayuden. – Va concloure l’agent. Era prim i llarg, i anava vestit molt elegant. - Por supuesto no será una ayuda gratuita, se le compensará a usted y a su empresa de algún modo, y evidentemente cualquier gasto extra que la Operación ocasione correrá a nuestro cargo, incluido el salario del personaje en cuestión mientras dure la maniobra.
Van haver-hi uns segons de silenci abans de que el senyor Boss entengués que el Agente Especial havia acabat la seva exposició de fets, i que ara li tocava parlar a ell. Apartant la cendra com si estigués espantant mosques, es va aixecar del seu confortable selló i va aconseguir articular dues paraules sense treure el caliquenyo de la boca:
- Manda cojones.
Encara que l’entenia perfectament, al senyor Boss li costava horrors parlar en castellà, i bàsicament només sabia dir “manda cojones” i “a la mierda”. En aquesta ocasió havia decidit que la primera expressió era molt més adient.
- ¿Disculpe? – li va preguntar l’agent.
- Miri senyor... Com ha dit que es deia?
- No se lo he dicho y no estoy autorizado a decírselo, pero puede usted llamarme como le plazca.
- Molt be, doncs miri senyor Salvador de la Pàtria,... – El senyor Boss va buscar l’aprovació del nom de l’agent amb la mirada, i aquest li va fer una tancada d’ulls i un ràpid moviment amb les mans perquè continués parlant i es deixés de punyetes.
- ...si ho hi entès bé, vostè pertany al Centre de Intel•ligència del nostre país, que per cert ho saben dissimular molt bé això de que existeixi intel•ligència a les altes esferes del nostre país...
El senyor agent intel•ligent va expirar aire amb tota la paciència del mon, i va deixar que el senyor Boss seguís parlant sense interrompre’l.
- També entenc que tenen un problema d’un parell de pebrots amb un país company nostre a la Unió Europea, que no em pot dir quin país és, però del que em dona la pista de tenir a una dona com a cap de govern, i a la cervesa com a beguda nacional, correcte?
L’agent especial va afirmar amb un moviment de cap i una baixada d’ulls.
- I el cas és que la setmana que ve, la senyora presidenta d’aquest país misteriós visitarà al nostre President de la Generalitat, i que vostès volen aprofitar la visita per enredar-la en un muntatge preparat conscienciosament, que li costarà la presidència.
- Veo que lo ha entendido a la primera.
- I doncs què es pensa! Jo també podria formar part del “cení” aquest, si m’ho proposés. Be, i seguint amb la seva planificació, no poden enviar a cap persona del seu departament perquè saben que els seus homònims del mencionat país els tenen controlats a tots, fitxats diria jo, he he he...
El senyor Boss va fer una forta pipada al cul del caliquenyo sense deixar de somriure, i va continuar el resum mirant fixament al agent secret.
- I la seva súper intel•ligència els ha fet pensar que un simple venedor de la botiga ESPIAMSIPOTS, anomenat Bernat i especialitzat en vendre aparells miniatures de gravació, seria el personatge idoni per a portar a terme el seu propòsit.
- Afirmativo.
- Doncs veig que ho hi entès tot perfectament, però em sap greu dir-li que el seu pla es una merda.
- Se equivoca. Nuestro plan ha sido estudiado minuciosamente por los mejores expertos, y puedo asegurarle que no tiene fisuras ni fallos posibles.
- El que li vull dir, senyor Salvador, és que de ben segur que hi ha hagut un error. S’han equivocat d’empresa, d’adreça o què sé jo! Però sobretot, sobretot, li puc assegurar que s’han equivocat de persona. Cregui’m quan li dic que en Bernat no és l’home que busquen.
- ¿Cuánto?
- Quant de què?
- Que cuánto quiere por colaborar con nosotros.
- Salva, Salva, això no és qüestió de diners, senzillament és que no ho podem fer el que ens demana, això és de boixos!
- Quinientos mil euros.
- ¡A la mierda! Sis cents mil i lliures de impostos.
- Lo de los impuestos es ilegal...
- I vostè és del Govern i no li dic res...
- De acuerdo, seiscientos mil euros, pero en este caso los honorarios de su trabajador Bernat los asumirá usted.
- Deixi-m’ho per a mi això, cap problema. En Bernat no els fallarà i jo tampoc. Han anat a parar al lloc precís!

El senyor Boss va pessigar la ossosa galta del senyor sense nom (àlies Salva) i va afegir:
- ¡Pillines! – en un accent tan català, que al agent secret li va fer tan mal com la forta pessigada.





JO (EN BERNAT) I LA SENYORA KÖRN

Havia quedat amb la senyora Körn a les deu del matí a casa seva. M’havia explicat que el seu marit marxava cada dia a treballar sobre les nou, i que ella necessitava més o menys una hora per estar presentable. Les dones ja ho tenen això.
A les deu en punt el meu dit va enfonsar el botó del timbre, i una noia amb còfia i davantal blancs em va obrir la porta.
- Bon dia senyoreta, he quedat amb la senyora Körn. – Li vaig explicar a la criada amb traces de ser filipina.
- Sígame pol favol. La señola le está espelando.
Vam entrar en un saló carregat de quadres, gerros, flors i d’altres trastos caríssims però inútils, i la filipina va desaparèixer per una altra porta. La senyora Körn estava asseguda en un sofà virolat, i em va donar la mà sense aixecar-se. De seguida me’n vaig donar compte de que no n’havia tingut prou amb una hora, però tampoc crec que en tingués prou amb tres més. Diria que tenia uns cinquanta anys, però la gruixuda capa de maquillatge em despistava.
- Segui, sisplau.
Vaig aixecar el maletí per posar-me’l a sobre dels genolls, i sense voler vaig fer volar dues copes de cristall tallat amb peu de plata. Les dues exquisides peces es van estavellar contra el terra i es van transformar en una bonica sorra cristallina descarrilada per aquí i per allà. Em va saber tan de greu, que em vaig aixecar ràpid a recollir els peus de plata que rodolaven sobre la catifa, però al ajupir-me es veu que em vaig recolzar en una tauleta amb peus de tisores que no va aguantar el meu pes, i vam caure al terra, taula, jo, i un gerro antic xinés de gran valor. El valor del gerro es va fer miques i jo començava a sospitar que el meu valor personal també. A qui se li acut tenir una tauleta amb peus de tisores!
No m’atrevia a aixecar el cul de terra ni els ulls. La senyora Körn va cridar a la noia filipina i li va ordenar que recollís amb cura tots els fragments i els guardés de moment dins d’una capsa. Evidentment jo, tot cavallerós, vaig ajudar a la criada a recollir el que quedava del apreciat gerro, i fins i tot em vaig esmerçar en estirar el braç sota una cadira per arribar a un bocí que veia allà al fons. La meva mà és una mica grassoneta i es va quedar travada entre la fusta que uneix les potes de la cadira i el terra, i al intentar desencallar-me vaig fer trontollar la cadira, que va acabar perdent la estabilitat i, en un espectacular efecte dominó, va començar a caure un objecte darrera l’altre fins arribar a l’espalmatòria del fons, que per cert estava encesa i ja em direu quina falta feia tindre una espelma encesa en ple dia, però el cas és que ho estava i va prendre foc al llaç que lligava les boniques cortines florejades, i aquí sí que em vaig dir: Bernat, l’has cagat.
Ma mare sempre em diu que tinc un àngel de la guarda amb mi, i en aquest moment li vaig donar la raó, perquè com per art de màgia al intentar apagar el foc amb un delicat tapet de puntes que havia trobat per allà, vaig fer caure la gran peixera que descansava al costat del cortinatge, i ves tu per a on l’aigua va apagar el foc.
A la senyora Körn li tremolaven els llavis mentre mirava als pobres peixos moribunds al terra, i jo, que me’n vaig adonar de la seva incapacitat per prendre decisions ràpides, em vaig disposar a rescatar els peixets saltarins, però ella, dona ingrata, em va agafar amb força el braç i em va ordenar tot cridant-me:
- Quiet!!!! Asseguis al sofà i no es bellugui! Si us plau. – Haig de dir que el “si us plau” ja el va dir en un to més suau, com si es ves penedit d’escridassar-me.
Quina paciència haig de tenir... El meu patró, el senyor Boss, m’ho va deixar clar el primer dia: El client sempre té la raó.
I em vaig asseure al sofà sense dir ni piu.

Quan els ànims es van tranquil•litzar i els peixos van ser rescatats per la minyona, la senyora Körn va tornar a seure al meu costat i, després de respirar profundament un parell de vegades, es va dirigir a mi:
- Crec que el meu marit m’enganya.
- Caram. – No se’m va ocórrer dir-li una altra cosa, i potser no vaig estar gaire encertat, però és que no entenia què coi m’explicava a mi, i encara entenia menys que m’hagués fet passar tota aquella estona de nervis per acabar dient-me que el seu marit l’enganyava.
- I com que en vull estar ben segura abans de prendre cap decisió, - va continuar explicant-me – fa tres setmanes vaig contractar els serveis d’una agència de detectius privats.
- Decisió molt encertada – vaig afirmar.
- Encertada? Gens ni mica!
Bufa, avui no en donava una.
- Després de tres mil euros i cap proba concloent, creu vostè que anem be? Ni parlar-ne! Ja l’he acomiadat a aquesta colla d’ineptes.
- Caram – vaig tornar a dir. Quan no sé què contestar, sempre dic caram. És un defecte que tinc.
- I per això l’he fet venir a vostè. – Va concloure ella.
Ho sento, però ara sí que ho havia de dir:
- Caram!
La senyora Körn devia apercebre la meva sorpresa i va ampliar la seva història.
- He estat rumiant molt de quina manera podria arribar a descobrir la veritat, i crec que ja tinc la fórmula. – Em va dir somrient i picant-me un ullet alhora.
- Caram.
- Miri, li diré al meu marit que la setmana que ve haig de marxar a Alemanya a veure els meus pares. El meu pare és alemany però es va casar amb una japonesa, la meva mare, que vivia a Catalunya, i es va traslladar a viure a Barcelona. Aquí vaig néixer jo, una catalaneta amb nom japonès, em dic Sokuna, i cognom alemany. Quan es va jubilar va voler tornar als seus orígens, i ja fa temps que viuen a Hamburg. Ara el pobre pare no està gaire bé de salut, i amb aquesta excusa faré veure que me’n vaig a visitar-lo.
- Però no hi anirà. – Vaig afegir jo.
- Correcte. I també li diré al meu marit que la noia de servei vindrà amb mi, perquè necessitaré la seva ajuda allà.
- I ell es pensarà que es queda sol a casa. – Ja començava a agafar el fil de l’acció, però encara no divisava la meva relació amb tot aquell misteri.
- Sí senyor, d’això es tracta, perquè estic ben segura de que el meu marit aprofitarà la seva llibertat per a portar a algú a casa a fer de les seves, i jo l’enxamparé. I aquí és on el necessito a vostè.
Se’m va glaçar la sang quan ho vaig escoltar. La senyora Körn pretenia enxampar al seu marit al llit amb mi?! Vaig quedar estamordit i trontollós, i fen un gran esforç per a no perdre les formes li vaig contestar:
- Disculpi’m senyora, crec que l’han informat molt malament sobre la meva persona i la meva feina.
- Com? Però que no és vostè en Bernat de la empresa ESPIAMSIPOTS?
- Sí senyora, per servir-la. Però jo en el que estic especialitzat és en vendre productes d’espionatge com gravadores, càmeres i d’altres estris.
- Doncs això mateix, senyor Bernat, és el que em fa falta. Què no ho entén? Omplirem la casa d’aquestes miniatures que vostè ven, i llestos.
Òndia, ara ho entenia tot. Quin pes em vaig treure de sobre! Aquesta dona em feia para boig. Em vaig espolsar la sensació de ser un perdut i, obrint amb molta cura el meu maletí de la feina, vaig treure un catàleg a on es presenten tots els aparells que oferim en exclusivitat a la nostra empresa.
De seguida vaig veure que a la senyora Körn li apassionava aquell mon i que no escatimaria en despeses, i junts vam decidir sense pressa el conjunt de dispositius que utilitzaríem i la seva ubicació. Quan estàvem ultimant els darrers petits detalls, em va sonar el mòbil i vaig veure a la pantalla que era el meu patró, el senyor Boss.
- Bernat! On collons ets? – El senyor Boss no parla per telèfon, crida.
- Soc a casa d’una clienta, senyor Boss. Què li passa res? – El seu to de veu m’estava alertant de quelcom urgent.
- Deixi-ho tot i vingui cap aquí ara mateix! Tenim una missió importantíssima que no pot esperar.
- D’acord patró, no pateixi. Signem la comanda i màxim en mitja hora estic al despatx.
- Ja estàs tardant! – I em va penjar la trucada.

Molt diplomàticament em vaig dirigir a la senyora Körn:
- Bé, estimada senyora, doncs ja només ens queda firmar la comanda i demà mateix podrem començar la instal•lació dels aparells. Tal com hem parlat, abans de la seva marxa cap a Alemanya, - ara vaig ser jo el que li va picar un ullet – farem les probes pertinents per assegurar-nos de que tot funciona correctament.
- D’acord. On haig de signar?
- En aquest requadre. I escrigui a sota, si és tan amable, el seu número de DNI i els seus nom i cognoms.
Així ho va fer, i jo vaig signar al requadre del costat, afegint el segell de l’empresa a sobre. Vaig examinar tota la comanda abans d’entregar-li la seva còpia, i al arribar a baix de tot vaig llegir el seu nom complert:
Sokuna Körn Uda

Me’n vaig anar cap al despatx amb un estrany pressentiment de que la senyora Körn s’emportaria un gran disgust al final de la història.




LA CRISI DEL COGOMBRE I SPRINGFIELD

- M’ha deixat amoïnat patró, què li passa?
Havia arribat a la empresa el més ràpid possible, saltant-me fins i tot algun semàfor en vermell i aguantant ofenses d’altres conductors que anaven com bojos i havien de frenar al meu pas; m’havien escridassat i dit de tot. La gent va massa estressada avui en dia.
- El que passa és que tenim una missió urgent que complir, i pocs dies per preparar-la. Asseu-te que al•lucinaràs quan t’ho expliqui! – em va ordenar.
Ell seguia dret i mirava per la finestra.
- Collons Bernat, no és teu aquell cotxe que s’està emportant la grua? Jo juraria que sí... però, com és que el tens tan abonyegat?
Just quan aixecava el cul de la cadira em va tornar a cridar:
- Quiet! El primer és el primer, i ara hem d’anar per feina.
Quina mania tenia tothom avui d’escridassar-me i de fer-me seure. Ja en començava a estar fart.
- Doncs vostè dirà.
- Avui ens ha visitat un membre secret del govern espanyol per reclamar els nostres serveis. Què et sembla a on hem arribat amb tants anys d’esforç i de treball? En podem estar ben orgullosos, Bernat.
Ho va dir amb la mà dreta al cor i el caliquenyo a l’esquerra. Per uns moments jo també em vaig omplir de joia i orgull, aquestes coses sempre fan créixer l’amor propi, però no en vaig voler fer un gra massa perquè, de fet, només feia mig any que havíem obert la empresa, i tampoc és que anés molt pròspera.
- Caram, – vaig contestar – i què és el que volen exactament?
- A tu, Bernat. Diu que necessiten la teva dilatada experiència en articles d’espionatge, per formar part d’una ensarronada que li tenen preparada a la presidenta d’un país europeu.
- Quin país?
- Això és el primer que hem d’esbrinar. Només m’han volgut dir que el país té a una dona com a presidenta, i que la cervesa és la seva beguda nacional. Jo li he donat moltes voltes i crec que podria ser Irlanda, encara que també m’ha vingut al cap que en Homer Simpson sempre està bevent cervesa, però no n’estic segur si viu a un país europeu, i per una altra banda...
- Alemanya, – El va tallar la secretària, que havia entrat feia una estona al despatx i traginava per les estanteries – i no és presidenta, és cancellera i es diu Àngela Merkel.
El senyor Boss em va mirar buscant la meva opinió, i jo, que encara estava rumiant a on vivia en Homer Simpson, vaig decidir donar-li la raó a la Carmeta que, a part de ser una bona secretària, té dues carreres universitàries i molt de sentit comú.
- N’estàs segura Carmeta? – va preguntar el senyor Boss.
- Oh i tant! Pensi-ho bé, que tot quadra. – Va explicar la noia. - Aquesta senyora ha provocat un greu conflicte entre Espanya i Alemanya amb la crisi del cogombre. Ens està fent perdre uns dos-cents milions de euros a la setmana, i ara d’altres països com Bèlgica o Rússia s’estan sumant al vet que ella s’ha inventat injustificadament. Està claríssim: ara li volen tornar la patata calenta.
El senyor Boss i jo ens vam mirar amb els ulls ben oberts. Què fort! La Carmeta ho sap tot!
- Però el que no entenc, - vaig objectar jo – és perquè ens necessiten a nosaltres. Què no són prou espavilats aquets agents secrets del nostre país?
- És la mateixa pregunta que li he fet jo, Bernat. I m’ha vingut a dir que els tenen a tots fitxats i controlats i que necessiten una cara desconeguda. Té sentit...
- Ximpleries! – Va dictaminar la secretària. – El que passa és que no se la volen jugar. Què no ho veuen? Si la jugada surt bé, ells es pengen la medalla; però si alguna cosa es torça, vostès es carreguen el mort i ells fan veure que no els coneixen de res. Ja es poden preparar bé i, com a mínim, demanar una bona compensació.
- La Carme té raó patró, no podem moure un sol dit sense una bona recompensa.
- Tranquils, tranquils, això ja ho he negociat jo. – Va afirmar el senyor Boss. – M’ha costat suor, però al final els he tret tot un dineral. I per tu Bernat, que ets el que més es jugarà la pell, anirà la part més important: ni més ni menys que sis mil euros! Què me’n dius? Val la pena arriscar o no?
Home, sis mil euros són sis mil euros, vaig reflexionar jo, i de segur que al menys l’empresa se’n quedaria dos o tres mil més, i bona falta que li fan. En fi, una ocasió així no es podia desaprofitar, i sense donar-li més voltes vaig aixecar-me tot ufanós i els hi vaig fer saber que podien comptar amb mi.
- Quan passarem a l’acció? – vaig preguntar.
- Demà passat l’Àngela aquesta visitarà la Generalitat, i serà allà a on durem a terme el pla. Hem quedat amb el senyor Salvador que, si acceptàvem, avui mateix els hi confirmaria i ells ens dirien l’hora i el lloc de trobada. – Va explicar tot alterós el senyor Boss.
- I exactament que hauré de fer?
- De moment preparar aquesta llista d’aparells de la nostra botiga, que m’han deixat escrita. La resta d’instruccions diu que ja li donaran allà el mateix dia, inclosa la seva vestimenta especial. No sé res més. – Va concloure el patró.

Em sentia intrèpid i valent per haver pres aquella decisió. A l’endemà havia quedat amb la senyora Körn per omplir la seva mansió d’aparells d’espionatge i fer probes, i al mateix temps m’hauria de preparar per la gran missió cogombrera. No tenia temps a perdre.
Abans de marxar, però, vaig voler aclarir un dubte que m’estava neguitejant i, en veu baixa perquè ningú més em sentís, li vaig preguntar a la Carmeta:
- Però, a on viu en Homer Simpson?




ELS COMPANYS I ELS RELLOTGES ES BURLEN DE MI

L’endemà, a les deu i deu minuts del matí, quan el seu marit havia marxat a treballar i ella es pensava que ja estava presentable, em vaig retrobar amb la senyora Körn i vam començar la instal•lació de la seva comanda: varies gravadores digitals amagades per tota la casa, càmeres miniatures ocultes al menjador, a la suite de matrimoni i al gran bany inclòs a dins de la suite. També vam col•locar un receptor i un transmissor al hall de l’entrada, de manera que quan rebia la senyal de que algú entrava a casa, es posaven en marxa automàticament tots els aparells, sense necessitat de fils.
Després vam fer probes i vaig acabar d’ajustar quatre retocs. Tot això en un temps rècord i sense trencar res. Bé, sense voler vaig despenjar un valuós quadre d’un pintor famós, però només es va fer malbé el marc, i la senyora Körn no m’ho va tenir en compte. Avui estava més assossegada, per sort.
A l’hora de dinar, exactament a les tretze hores i tretze minuts, la noia filipina va aparèixer de sobte per fer saber a la mestressa que el menjar estava a punt i la taula parada al saló principal. La senyora Körn em va convidar a quedar-me a dinar i jo vaig rebutjar la invitació, però com que em va insistir i feia molt bona olor, vaig acabar acceptant. Mentre em rentava les mans al lavabo, vaig sentir com la senyora Körn li ordenava a la minyona que retirés ràpid les copes de cristall i la delicada vaixella de porcellana de la taula.

A les quinze hores i quinze minuts sortia de la mansió de la Sokuna amb la feina feta, cobrada, i la panxa plena. A les setze hores i setze minuts, arribava a l’empresa i engegàvem la preparació de la missió secreta.

No n’estàvem segurs de si necessitaria portar alguna arma de foc, tipus pistola o revòlver, amagada al cos, i aquí se’ns presentava un doble problema: Nosaltres no teníem cap arma ni en veníem a la botiga, i a més, jo no en tenia ni punyetera idea de disparar una arma, ni tan sols de carregar-la. Com que l’agent secret del C.N.I. li havia especificat al senyor Boss que ja em donarien totes les instruccions abans de començar, al final vam decidir no fer res al respecte, i portar només els articles que figuraven a la llista.
A les dinou hores i dinou minuts de la tarda em vaig acomiadar de tots els meus companys, en especial del patró i de la Carmeta, amb una forta abraçada, i em van fer dir unes paraules, per si eren les últimes, va dir algun graciós.
Jo, que no soc gaire donat als discursos, no sabia què dir, però fent un gran esforç em vaig plantar ben dret davant de tots, i els vaig fer una promesa:
- Tornaré!

Aquella nit vaig somiar que anava vestit tot de negre, de cap a peus. Portava un passamuntanyes negre, jersei de coll alt negre, pantalons negres fets d’un teixit indestructible, una armilla negra d’aquelles plenes de butxaques que no serveixen per res perquè no s’omplen mai, botes militars negres i uns guants de cuir negre.
També duia unes ulleres de sol fosques amb càmera oculta, que tenim a la botiga per vendre des de que vam obrir, i una armilla antibales com a roba interior. Ah! i un casc esportiu groc amb llum, com aquells dels miners, que de fet desquadrava bastant amb la resta de vestuari, però els somnis són així d’estranys.
Caminava lenta i sigil•losament per un passadís fosc, i no veia res. Les ulleres de sol tampoc m’ajudaven gaire. Decidia obrir la llum del casc i em trobava de cop, just davant meu, la cara de la cancellera Merkel, amb la boca molt oberta i dos ullals llarguíssims tacats de sang. Volia cridar però no em sortia, i els meus pantalons s’estaven mullant amb algun líquid calent, quan ella em va colpejar el cap amb un cogombre gegant. Llavors jo queia a terra a càmera lenta.
Em vaig despertar tremolant i amarat de suor. Eren les cinc i cinc minuts de la matinada.





ELS PETITS DETALLS TAMBÉ COMPTEN

El Palau de la Generalitat de Catalunya és un edifici d’origen medieval i estil gòtic, situat a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Ho havia llegit a la Gran Enciclopèdia Catalana que omple l’estanteria del meu menjador: vint-i-cinc pesats volums de color verd fosc. El meu fill diu que sóc un carca, i li fa vergonya que els seus amics quan venen a casa la vegin. No entén que jo encara la utilitzi per assabentar-me de molts assumptes, però a mi em resulta molt pràctica. Ara la canalla només sap fer anar el internete dels pebrots i totes aquelles maquinetes amb comandaments a distància, i al final per arribar a la mateixa conclusió que jo. Cansat de sentir-lo a renegar, el vaig reptar: havíem de començar a buscar alhora tot el possible sobre el Palau de la Generalitat a Barcelona. Mentre ell engegava l’ordinador, l’aparell es posava en marxa, es connectava al internet, obria un buscador, introduïa el que buscava i començava a navegar per les webs, jo ja feia una bona estona que m’havia llegit tot el que volia del Palau de la Generalitat, al tom numero setze de l’enciclopèdia. Ell es va enfadar dient-me que havia fet trampes, i a mi em va donar per riure i dir-li que era un mal perdedor. Encara es va enfadar més. La veritat és que al agafar el gros volum de l’estanteria, em va relliscar i va caure a sobre del seu mòdem, i va tindre que reiniciar tot l’ordinador i perdre bastant temps però, tal com li vaig dir jo, problema seu. No vaig tindre pas que reiniciar la Gran Enciclopèdia Catalana, jo!
El cas és que tampoc vaig aprendre res de nou llegint el que em deia el gruixut llibre, però sempre m’agrada anar als llocs ben informat.

Quan hi vaig arribar, a les cinc de la tarda tal com havíem quedat, hi havia quatre policies custodiant la porta principal, un per cada columna, amb aires de no deixar passar ni a un mosquit. La plaça Sant Jaume estava infestada de periodistes i càmeres de televisions nacionals i foranes, a part de la gent que s’anava aglutinant darrera les tanques de seguretat per xafardejar què passava. Em vaig dirigir a un dels guàrdies:
- Bona tarda oficial, m’estan esperant a dins.
- Ensenyi les seves credencials.
- No miri, és que no en porto de credencials, però vinc a... – òndia tu, no sabia què dir-li al carallot de policia - ... vinc a treballar. He quedat a les cinc.
- Digui’m qui l’espera i ho confirmaré pel transceptor.
Caram, ara sí que no sabia què dir-li. El senyor Boss m’havia dit que no sabíem el nom real de l’agent, i em vaig començar a posar nerviós pensant que si em registraven i trobaven tots aquells aparells d’espionatge que portava al damunt, ho tindria molt magre. El mosso d’esquadra em mirava esperant la resposta i s’estava posant nerviós.
- He quedat amb el senyor Salvador de la...
- ¡Dejen entrar a este hombre! – Algú va cridar des del darrere.
Em vaig imaginar que era l’agent que s’havia reunit amb el senyor Boss, i vaig estar a punt de fer-li un petó i una abraçada per l’alleujament que em va fer sentir, però ell ja m’havia estirat el braç per donar-me la mà, i jo li vaig oferir la meva sense més carantoines.
- Sígame y no diga nada. – Em va ordenar.
Vam travessar un preciós claustre en silenci, i llavors vam pujar al primer pis per una àmplia escala de pedra ornamentada. Després de passejar per espaiosos passadissos, vam entrar a una gran sala amb parets plenes de gravats de Sant Jordi. Allà ens esperaven dos homes i una dona que, al veure’ns entrar, es van aixecar de cop. Un d’ells es va afanar a tancar la porta abans de dir:
- Tenemos que darnos prisa, sólo queda una hora para que empiece el coctel.
- Tranquilos. Les presento a nuestro colaborador, el señor Bernat. – Em va presentar en Salvador. – Vayan a buscar su uniforme mientras repasamos los artículos que ha traído.
Amb molta cura vaig anar traient tot el que ens havien demanat:
• El penjoll de jade amb càmera oculta. La dona el va agafar i se’l va penjar al coll.
• El rellotge per enregistrar imatges en color. Un dels homes se’l va col•locar al canell.
• El “pen drive” gravador. En Salva se’l va guardar a la butxaca de l’americana.
• El cinturó gravador. L’home que havia anat a buscar el meu uniforme tornava en aquell moment, i en Salva li va ordenar que es col•loqués el cinturó.

- Vaya usted a cambiarse al aseo del fondo. – Em va manar llavors a mi.
Vaig agafar el farcell de plàstic transparent que em deixava veure tot de roba negra, i em vaig dirigir prest i nerviós cap al lavabo del fons. Al cap d’uns deu minuts tornava a ser a la sala vestit de cap a peus amb la roba en qüestió.
- Aquest és el meu uniforme? – vaig preguntar decebut, amb el cor als peus.
- Ya veo que hemos acertado con la talla. – Va ser la seva resposta.
Home, no és que pretengués anar vestit com un G.E.O., però tampoc m’esperava un uniforme de cambrer...
- He de portar alguna arma?
- Sí, tenga, aquí tiene su arma.
No voldria ser mal pensat ni susceptible, però juraria que vaig notar un to burler quan l’agent em va dir aquestes paraules al temps que em posava a les mans una safata rodona de bàrman.

Vam entrar al còctel per separat. A mi em van dir que entrés l’últim i que ho fes des de la porta de la cuina, i estava a punt de fer-ho quan un maître em va parar els peus.
- Ep! On va vostè de buit?
I abans de que pogués dir res, tenia la safata carregada de copes plenes de cava gelat.
Ja tenia al damunt el primer problema: com caram obria la porta ara? Perquè jo la safata l’havia d’agafar amb les dues mans, i tot i així les copes tremolaven i dringaven al xocar l’una amb l’altra.
Es veu que la porta era d’aquelles que s’obren cap a les dues bandes, com les dels “Saloons” del “Far West”, que sempre m’han fet molta gràcia, però en aquell moment no me’n va fer ni gota de gràcia, perquè algú va entrar precipitadament i la meva safata plena de copes va saltar pels aires. Entre els crits del maître i les corredisses del noi del office per recollir-ho tot, em vaig colar cap al saló amb la safata buida i la suor relliscant pel meu front.
Una multitud omplia la il•luminada sala. Em vaig esmunyir entre la gent fins a divisar de lluny a en Salvador, que em va assenyalar a on estava la senyora Merkel amb un dissimulat moviment d’ulls. I allà estava ella, vestida amb una americana i uns pantalons de crepè de color lilós i una camisa blanca clàssica a més no poder.
Vaig veure a la dona que s’havia penjat el collaret amb càmera oculta, just davant de la cancellera, tot dissimulant mentre parlava amb un grup de dones. Els altres agents secrets també estaven estratègicament col•locats al voltant de la Merkel.
- Tots en posició. – Vaig transmetre al senyor Salvador parlant per l’anell transmissor que jo duia. – Demano permís per connectar els dispositius.
- Adelante. – Em va contestar en Salva. Jo el rebia a través d’un receptor amagat a la meva orella dreta.
Vaig posar-me la mà a la butxaca i dissimuladament vaig prémer el botó del comandament a distància que posava en marxa tots els petits dispositius d’espionatge.
En Salvador de la Pàtria estava segur de que el cos de seguretat de l’Àngela Merkel hauria fet un rastreig abans de començar el còctel, per detectar si hi havia cap micròfon o càmera amagats a la sala. Per això havíem decidit que un cop emprès l’esdeveniment, i quan ells estiguessin en posició, em donaria el vist i plau per connectar els aparells, mai abans.
Ara ja estava tot en marxa. Vaig respirar profundament i em vaig relaxar.
En un moment precís, seguint el pla establert, el secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya va presentar formalment en Salvador a la senyora Merkel, i així va començar la conversa que tenien preparada per treure-li informació extraoficial a la cancellera, i enregistrar-la.
La senyora Merkel, que de ximpleta no en té un pel tal com va demostrar, es va anar movent fins acabar tots tres en un racó de la sala, ella donant l’esquena a la resta d’invitats, de manera que ningú més els pogués escoltar ni tan sols llegir-li els llavis. En aquella situació tampoc cap agent dels nostres podia gravar-la. Jo me’n vaig adonar de seguida de la preocupació d’en Salvador de la Pàtria i, improvisant una nova tàctica, vaig agafar tres copes plenes de cava de les mans de tres invitats, i em vaig acostar al racó on eren, tot oferint-los:
- ¿Les apetese un poco de cava, senyors? – em vaig embolicar una mica amb els idiomes, però ja em van entendre.
La senyora Merkel va agafar una copa sense mirar-me ni als ulls, però em va dir “danke” i jo li vaig contestar també “danke“, perquè no sabia què dir-li, i “caram“ no quedava bé aquí. En Salvador em va mirar amb els ulls clucs, com interrogant-me què collons feia. Jo li vaig picar l’ullet i, amb un ràpid gest, vaig deixar a sobre del moble que tenien al costat, un bolígraf negre amb càmera oculta.
Van estar conversant durant una mitja hora fins que la senyora Merkel, molt diplomàticament, es va excusar dient que tenia que marxar a una altra reunió urgent.
Nosaltres vam seguir pul•lulant per la sala fins que va acabar el còctel; jo, fugint tota l’estona de les mirades del maître que ja tenia la mosca al nas.

Finalitzat l’acte, ens vam anar retrobant un a un al saló on ens havíem reunit al inici de la tarda, i en Salvador em va felicitar davant de tots:
- Gracias amigo Bernat. Ha sido usted un crack actuando con tal rapidez e ingenio. ¡No sé qué hubiésemos hecho sin su ayuda!
I dirigint-se a tots, va continuar:
- La operación ha sido un éxito. Le hemos sacado la información que necesitábamos, y por fin tendremos pruebas que demuestren al mundo entero que la Operación Pepino es el engaño más infame del año.
En un emotiu gest espontani, em van aplaudir i ens vam donar les mans. Em sentia particularment alterós i em moria de ganes de explicar-hi tot amb pels i senyals al senyor Boss, i a la Carmeta. Què orgullosos es sentirien de mi!
- Bueno Bernat, vayamos ahora mismo a su empresa y repasemos todas las grabaciones. Necesito urgente varias copias. – Va ordenar en Salvador.

De vegades a la vida, els petits detalls també compten. Aquell dia van comptar massa.
Quan vam arribar a la empresa, en Salvador li va explicar tot al senyor Boss, mentre jo anava a preparar les còpies de les gravacions. Tots els companys estaven encara allà, ningú havia volgut plegar fins a saber com havia anat la operació, i en especial la Carmeta, que només arribar m’havia dedicat una forta abraçada. Em sembla que em veien com un heroi. El senyor Boss estava escrivint-li el compte corrent del banc en un paper al Salva, quan jo vaig tornar a reunir-me amb ells.
Suposo que em deurien veure pàl•lid, perquè van callar tots de cop i un munt d’ulls es van clavar en mi. Jo, amb un fil de veu que no em sortia, els hi vaig confessar el petit detall que se m’havia passat per alt:
- M’he descuidat de posar les piles als aparells...





¡QUE VIVAN LOS PEPINOS ESPAÑOLES!

Dos dies després, la senyora Körn em va telefonar. La vaig notar molt alterada i nerviosa i jo no estava d’humor per bajanades. Havia perdut sis mil euros i la meva reputació.
- Si us plau, si us plau, senyor Bernat, ha de venir vostè urgentment a casa. El necessito! Li pagaré el que faci falta, però vingui ràpid per l’amor de Déu!
- D’acord Sokuna, tranquil•litzis, vindré ara mateix si vol.
Tampoc tenia una altra cosa que fer, per ser sincer.

Em va obrir la porta ella mateixa, i no vaig veure a la minyona filipina per enlloc.
- Bon dia senyora, - li vaig fer un petó a l’anvers de la mà. – Què hi ha cap novetat?
- Passi Bernat, estem sols. El meu marit està a la feina i es pensa que encara soc a Hamburg.
- Caram.
- Avui he decidit vindre a veure si hi havia res d’estrany. Ja no podia esperar més! Fa dies que no dormo ni menjo i aquest neguit m’acabarà matant. El cas es que he trobat una pista inqüestionable al darrere de la porta del nostre lavabo. Miri!
Va obrir un calaix i em va ensenyar uns sostenidors color carn, de una talla considerable, però molt poc sensuals. A la pobra Sokuna li va relliscar una llàgrima per la galta.
- Caram, que lletjos. – Vaig dir jo.
- Jo que em gasto fortunes en roba interior per tindre content al meu marit, i miri vostè amb qui s’entreté ell. No m’ho puc creure... – em va dir sense deixar de sanglotar.
- I ha examinat les gravacions?
- Noooo!!! Per això l’he demanat que vingués Bernat. No m’atreveixo ni a mirar-les. Li demano com un favor personal, emportis tots aquets aparells i ja em dirà el què. Però sobretot, sobretot, Bernat: no m’expliqui detalls que em puguin ferir l’amor propi. Només confirmi’m si les meves sospites són certes.
- D’acord senyora Körn, no es preocupi per res.
M’estava trencant el cor, i per animar-la una mica vaig afegir:
- Encara que sigui dolorós, vegi la part positiva i tingui en compte que les gravacions li serviran com a prova irrefutable davant d’un jutge. Arruïnarem al seu marit! – Vaig assegurar-li aixecant un puny.
- Arruïnar-lo? Però si ell no ha tingut mai res, tota la fortuna és meva.
- Ah, caram. Bé, doncs jo recullo tots els estris i me’n vaig a revisar-ho. Ja la trucaré, no pateixi.

Com que al despatx i a la botiga regnava el mal humor, i tothom em mirava malament i evitava parlar amb mi -en especial el senyor Boss-, vaig decidir anar a casa a revisar les gravacions. Jo crec que no n’hi havia per tant, però el meu patró estava consternat, a punt d’un atac de cor, diria jo. Es passava el dia cridant per telèfon als banquers, discutint per una quantitat de cèntims gastada anticipadament, que ara no podia tornar. Jo no entenia res.
Els aparells de la Sokuna sí que havien funcionat bé.
El primer que vaig revisar era el del menjador, i la gravació s’havia produït el mateix dia que jo estava al còctel, però al vespre. Es veia com el seu marit entrava passant-li el braç per l’espatlla a una dona rossa. Tots dos estaven d’esquena i es dirigien cap a l’habitació de matrimoni. Quin barrut! Llavors vaig agafar la de la cambra i em vaig quedar glaçat pel que els meus ulls van veure. Ho vaig remirar tres vegades i encara em semblava irreal. Tranquil Bernat, tranquil, pensa, em vaig dir jo mateix.
- Bieeeel!!! – Vaig cridar tot nerviós al meu fill, perquè m’ajudés.
- No vull jugar amb tu a res, que et quedi clar.
- Escolta Biel, es poden posar imatges a internet de manera que les pugui veure tot el món?
- Es clar, penges les fotos i ja està.
- No, no, fotografies no, vídeo.
- Encara més fàcil, ho poses a youtube i dona la volta al món.
- Yu què? Bé, és igual. – Òndia tu, quan que sap el meu fill. – I costa molt fer-ho?
- Què va papa, és un moment, vols que t’ho faci ara?
- No fill, de moment encara no. Només ho volia saber.
En Biel va aixecar les espatlles i se’n va tornar cap a la seva cambra. Jo vaig agafar el telèfon.
Ring, ring, ring.
- Dígame.
- Senyor Salvador, soc en Bernat de l’empresa ESPIAMSIPOTS. Es recorda de mi?
- Como para no acordarse. ¿Qué quiere? No tengo ningún trabajo que ofrecerle, se lo aseguro.
- Tinc que parlar amb vostè urgentment, però no per telèfon. És un assumpte de interès nacional, li garanteixo.
Em va costar bastant convèncer-lo, però al final vam quedar en un lloc secret a una hora determinada. Encara estava a temps de reconquerir la meva reputació, i només algú com ell podia ajudar-me.

L’endemà a l’empresa tot eren rialles i abraçades. Tornava a ser un heroi.
- No m’ho puc creure! – Repetia la Carmeta sense parar. – I es veu a la Merkel despullada? Ha ha ha, quina angunia!
Tots es petaven de riure.
- ... i el més increïble, - vaig continuar relatant – són les marranades que feien amb aquell cogombre. Mare de Déu! No m’ho ves pensat mai el que es pot arribar a fer amb un cogombre!
- ¡Que vivan los pepinos españoles! – Va cridar el de manteniment, en Pepe.
- Que visquin! – vam cridar tots.
En aquell moment va arribar el senyor Boss del banc, ensopit i malhumorat.
- Què són aquests crits i què foteu tots aquí? No teniu feina? – Ens va recriminar.
Es van acabar les riotes de cop. Vaig fer un pas endavant i li vaig explicar el que havia passat. Repassant les gravacions d’una clienta, havia descobert una relació sexual secreta entre la Merkel i el marit de la Sokuna, i per més conya, hi havia escenes molt pornogràfiques a on intervenia un cogombre espanyol.
La sort estava de la nostra banda i jo l’havia aprofitat en nom meu i de l’empresa.
- Osti Bernat! Tenim un tresor entre les mans! Hem de parlar urgentment amb en Salvador. – Em va dir el patró amb una rialla d’orella a orella.
- No fa falta senyor Boss, ja ho fet jo i es quedarà meravellat dels tractes que he aconseguit.
Li vaig relatar la nostra conversa.
En Salvador em volia portar a l’hort i requisar la cinta “por el bien nacional”, em deia, i jo l’he fet callar i l’hi he dit textualment: Calli i escolti’m. Vostè farà el que jo li digui si no vol que destrueixi la pel•lícula o encara pitjor, que la pengi a internet al yutul. Demà mateix vull ingressats al compte del banc que el meu patró li va donar, seixanta mil euros. Ell em volia tallar tota l’estona, “pero escuche Bernat, si...”, però jo no l’he deixat ni replicar. Calli i faci el que li dic! I al final ha transigit i m’ha dit “Como usted mande. Mañana tendrán ingresado el dinero.”
- Què m’ha de dir patró? Li he tret deu vegades més del que ens volien pagar!

No és que esperés una abraçada ni una medalla del senyor Boss, però mai entendré el crit que va fer i la ràbia amb que ho va pronunciar:
- Nooooooooooooooo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Bernat estàs acomiadat!!!!!!!
- Caram...