En algun lloc

El sol moribund feia flamejar l’herba de la plana on una humil casa de pagès s’aixecava en solitud. Les ombres allargassades de la pagesa i el missatger s’enfrontaven en la paret bonyarruda de ponent.
‒Només té catorze anys, ni catorze anys els té! ‒suplicava la pagesa. No hi havia llàgrimes a la seva veu, però la seva ombra s’anava vinclant més i més a cada prec, a cada paraula‒. Sis fills he parit perquè vagin a morir a les vostres guerres? No em deixareu el darrer, que jo pugui arribar a engronsar néts sobre els genolls?
‒Doneu gràcies, dona. Si aquest no vos torna, no haureu de patir per cap altre; i si torna, serà més gran la joia. Prepareu-li un farcell amb una mica de roba i llepolies pel camí. Demà vindrem per ell ‒va concloure el missatger, i es va allunyar. La seva ombra va lliscar paret avall, com una serp que fuig després d’haver inoculat el seu verí.