emocionant, no?

Viure del dia a dia, amb el cor obert a un somriure i la mirada atenta a contemplar totes les coses.
Paraules que van neixen de cada instant, emmagatzemades més endins de la retina, per camins inexplorats.
Potser fins i tot paraules que ens sorprenen, que ens fan conéixer una part de nosaltres que no semblava existir...
Jo també crec de tot cor en aquest esborrany inèdit, que poc a poc va agafant noves formes i colors.
Acaronar, jugar amb les sensacions que tot just ens fan l'ullet des de les ombres dels arbres.

Una abraçada, espero de tot cor que mai deixis d'emocionar-te!

he fet cas de la teva introducció.... i aquí em tens. Comprovant de nou la teva genialitat, la teva inspiració, la teva imaginació infinita.... I saps què penso? que em reafirmo en allò que et vaig dir fa bastant temps (o poc, ja no ho sé, perquè tota la teva obra està difuminada entre totes les meves neurones, i em fa una dolça companyia, intemporal, sense dies ni mesos, només senyals d'admiració), que de qualsevol petit pensament que es creua en la teva ment, qualsevol petitesa, qualsevol detall, en pots fer un bell poema, preciós, rítmic, de missatge potser ocult, però de demostració d'una destresa com, crec jo, poques n'hi ha.

"...
Saber que demà, molt probable,
hi haurà per viure
un esborrany inèdit,
... indesxifrable.

emocionant, no?"

Meravellosa estrofa. El demà és inèdit, indesxifrable, desconegut. I en això, precisament, rau la seva emoció, oi?

Preciós, Capdelín. Una vegada més.

Un petó, i tota la meva admiració. Una vegada més.