Emigrant

Un relat de: Josep Turull Bargués

EMIGRANT
En un dia com avui, amb la diferència que plovia amb bastant intensitat, fa quaranta-nou anys que vaig trepitjar terra argentina com emigrant, juntament amb la meva esposa Teresa i els nostres tres fills Maricarmen (8), Francesc (4) i Josep María (1).
Van ser vàries les raons que ens van moure a prendre tan transcendental decisió: la dura situació econòmica de post guerra, el fet que ja estaven aquí els pares i germans de Teresa, la situació florescent d'aquest país en aquells moments, la incerta situació geopolítica en l'Europa devastada també per la terrible guerra que havia acabat feia poc, tot això, unit al meu esperit un poc aventurer, van ser els ingredients que van moure el fidel de la balança de la determinació.
La veritat, mai em vaig penedir d'haver-ho fet, malgrat les dificultats actuals tan desastroses. No m'agrada viure pendent dels "si hagués...", penso que s'ha de viure la vida tal com ve, procurant posar la part corresponent perquè sigui tan bé com sigui possible. La nostra meta primordial, formar una família, proveir de bona educació als nostres fills i un benestar econòmic per a tots, pot dir-se que ho aconseguim, a pesar d'alguns escolls que varem tenir de sortejar; les flors més oloroses sempre tenen les seves corresponents espines; amb paciència i amb més o menys esforç, les hem anat evitant.
El que més dol és el gran buit sentimental que es produeix en l'ànima. L'inconscient contacte diari amb els éssers benvolguts, amb els amics, amb la teva ciutat, amb els seus costums, el pitjor ha estat el no haver pogut veure mai mes a la meva benvolguda mare, des d'aquella nit trista que vaig passar al costat d'ella, que mai va tenir una queixa per a mi, a la qual vaig deixar tants temps sense les meves notícies que, la pobra, esperava ansiosa cada dia des de la meva partida.
Valia la pena pagar tan alt preu per l'aconseguit? Avui em trobo en la mateixa situació, al revés; avui se'ns va a llunyanes terres a la recerca d'una pau i tranquil·litat que aquí, en aquests nefasts temps li és negada, el nostre fill menor, Josep Maria. Li van oferir un lloc molt important en la Universitat Massey de Nova Zelanda, en molt bones condicions econòmiques i ell ho va acceptar, contents, millor diguem consolats, que pogués començar una nova vida en millors condicions i pogués desenvolupar en plenitud els seus coneixements i investigacions, sense traves de cap espècie.
Avui comprenc millor el que va sofrir la mare per nosaltres a l'allunyar-nos, a l'esperar unes notícies que triguen a arribar, al sentir constantment aquest buit que s'ha produït en el cor. Però, estem contents al veure que els va molt bé, gràcies als moderns mitjans de comunicació, que no havia antany, que ens permet rebre molt freqüents notícies. Ja ens han anunciat que vindran els dos a passar amb nosaltres tot el mes de desembre, cosa que ens ha aixecat l'ànim i creat una tendra espera per a estar amb ells novament. Cadascuna de les llàgrimes que humitegen els meus ulls avui, voldria que pogués assecar una de les moltes que va vessar la meva mare per nosaltres. Des d'on estigui, sé que haurà perdonat les meves involuntàries fallences i estarà orgullosa dels néts que li vaig donar, que al seu torn li van donar les quatre meravelloses besnetes que no va aconseguir veure en la seva vida terrenal.
José Turull Bargués, 22 setembre de 2002.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer