Embussament

Em trobo en una platja de finíssima arena blanca, on el silenci i la quietud són interromputs, tan sols, per la remor de l’oceà. He arribat fins aquí per motius diversos, prioritàriament perquè vull escriure i aquest pot ser el lloc ideal.
Tinc una lleugera idea sobre el tema que m’agradaria tractar, fóra a ran d’un embús que s’escaigué a NY, no fa pas massa, i que paralitzà el trànsit durant unes hores. Arribats a un punt determinat i imprecís, els conductors s’aturaren: plovien bitllets, feixos de dòlars a dojo! Després del desconcert que, en general, durà poc, baixaven dels cotxes, que restaven abandonats on fos, per córrer i ajupir-se tot empaitant aquell mannà que els queia del cel. O no; ben bé no ho era del cel.
Entre el garbuix de cotxes i de vehicles de tota mena, abandonats a la seva sort, aparegué la policia; també cossos de tota mena, sortien d’arreu, com bolets, i no sabien a què o a qui perseguir, homes i dones que a quatre grapes intentaven d’arreplegar el màxim de papers possible que voletejaven encara, davant dels seus propis nassos, una temptació.
Tots anaven per feina, els uns i els altres; ningú es qüestionava d’on venia aquella pluja prodigiosa, ni qui els proveïa.
Fou més tard, acabada la disbauxa i dispersada la multitud de persones i de motors per les forces d’antiavalots, que les cadenes de televisió començaren a escampar la notícia i, amb ella la procedència de la fortuna que havia pogut arreplegar cadascú, segons la sort o la fortuna, també, protagonista rellevant d’aquella circumstància excepcional.
“Un furgó blindat procedent de la Reserva Federal, havia circulat per diversos punts de la ciutat, fins arribar a Harlem, allí s’havia aturat en adonar-se’n, el conductor de la catàstrofe: pel que semblava, havien fet part del recorregut amb la porta del darrere oberta”
La notícia acabava amb una apel·lació a l’ètica i a la honestedat dels ciutadans tot recordant-los-hi que estaven obligats, per llei, a retornar el que no els pertanyia. El final era aquest i no podia ser més aclaparador per tots aquells que n’eren conscients; vaja, que tenien consciència.
També pels que vivien o malvivien en la pobresa o la indigència i s’encaraven a la possibilitat de millorar la seva vida. Els altres, abastament coneguts, no es trobaven entre els afavorits pel mannà; a ells, certament, no els calia ajupir-se; per què, si ho tenen tot a mans i a més, estan per damunt del bé i del mal?
Del resultat de la crida no se’n feu cap estadística; hagués estat una oportunitat, un bon motiu per reflexionar en profunditat sobre la condició humana, feble i vulnerable. Tampoc es parlà gaire dels aldarulls i baralles, dels centenars de ferits a causa de l’ambició desmesurada d’alguns a l’hora de fer-se amb el botí.
De tot plegat no se’n digué gran cosa; els americans, aficionats i pioners com som en el camp de les enquestes i estadístiques no ens hem mullat gens en aquest afer.
En canvi, jo sí que podria fer-vos-en més que aquests cinc cèntims; perquè jo hi era aquell dia de l’embús, era en el lloc i moment adequats i en vaig poder arreplegar un bon feix de bitllets; una bona part me’ls estic gastant aquí en el paradís trobat, perquè us ho ben asseguro no cal anar al Carib a buscar bones platges; a Canàries, per exemple, les teniu i, també, bon Martini i bona i discreta gent que no et pregunta com has fet fortuna.