EMBRUIX DE LLUNA A SICÍLIA

Un relat de: alexmomet
EMBRUIX DE LLUNA A SICÍLIA

Toronto, Canadà, juliol del 2016
Ara mateix acabo de parlar amb la meva filla Silvana, que es diu així en honor a l’actriu Silvana Mangano, la dona més sexi que he conegut mai, amb el permís de l’Annalisa Sorrentino.
La Silvana m’ha dit que s’ho està passant molt bé a Itàlia i que Nàpols és una ciutat d’allò més seductora, però que fa molta calor. Que ahir van anar a Pompeia i que aquest matí han pujat al Vesuvi, i que a ella una mica més i li agafa una lipotímia. I que demà viatjaran a Sicília, d’on són els avis d’en Mauro, el seu xicot.
-… Ara t’envio per whatsapp una foto del carrer on vas viure, que és ben estret i una mica claustrofòbic, i de l’hospital de Nàpols on jo vaig néixer. Ha estat com tornar a casa. En Mauro diu que sóc una sentimental! La sabateria que em vas dir, encara existeix, però li han canviat el rètol. He aprofitat per comprar-me unes sandàlies ben maques i a la meitat de preu de les que em vaig comprar a Florència, que em vaig deixar oblidades a l’hotel de Roma. A la dependenta, una dona si fa o no fa de la teva edat, li he preguntat per la teva amiga Sandra Martinelli i m’ha dit que feia anys que no sabia res d’ella, com si se l’hagués empassat la terra…
Nàpols, quants de records. I Sicília, on vaig conèixer l’Annalisa, i on vaig viure una de les nits més belles de la meva vida.
Fa tant de temps! Era l’any 1984.
Tot va passar en un hotel als afores de Palerm, on havíem estat convidades al casament d’en Giorgio i la Valentina. L’Annalisa i jo no ens coneixíem de res i ens va presentar un amic comú, en Paolo Branduardi.
L’Annalisa em va preguntar si jo era francesa. Li vaig dir que era barcelonina i que feia tres anys que vivia a Nàpols i que treballava de recepcionista en un hotel.
L’Annalisa em va dir que era arquitecta i de Milà i que feia cinc anys que vivia a Palerm i que se sentia ja mig siciliana.
Us estalviaré els detalls del banquet de noces i passaré directament a la ballaruca i el que va passar després.
A la sala de ball hi feia una mica de calor i en acabat de ballar, l’Annalisa i jo vam sortir al jardí de l’hotel. Recordo que hi havia una piscina rodona i unes escales, per on s’accedia a una petita platja, que en aquelles hores de la nit, estava deserta.
Havíem begut molt i estàvem ben alegroies.
La nit era fresca i estelada.
L’Annalisa i jo ens vam ficar al mar fins a gairebé els genolls i vam començar a esquitxar-nos. Érem a principis de juny i l’aigua estava freda.
-Ei, això no s’hi val! Mira com m’has deixat els cabells, Annalisa, ben xops… A què no m’agafes!
-A què sí!
-A què no!…
I allò que es va iniciar com un joc innocent, va esdevenir la nit més bella i màgica que recordo. L’embruix de la lluna començava a produir els seus efectes.
-Semblem unes xiquetes i ja m’he cansat de jugar! Vull gaudir de la nit i contemplar la lluna i els estels, s’està tan bé aquí, hi ha una pau. No sents la remor de les onades, Annalisa?
L’Annalisa i jo érem en aquella platja del nord de Sicília, boca amunt, i filosofant. I mirant el cel.
-Això de mirar els estels, ho hauríem de fer més sovint. No trobes, Annalisa? Els humans ens pensem que som el centre de l’univers…
Una brossa se’m va ficar a l’ull esquerre…
L’Annalisa va bufar amb delicadesa i li vaig agrair. Li vaig fer un petó als llavis, que tenien gust de maduixa.
-Ho sento, perdona, no volia. Ara que estàvem tan bé, vaig jo i esgarrio la nit.
-Només ha estat un petó, Xantal, el volcà que duus a dins teu estava en plena erupció i ha esclatat, són coses que passen. L’embruix de la lluna. Beses molt bé. No t’han dit mai que ets una dona preciosa?
I em va fer un petó als llavis.
-Tu també ho ets, Annalisa.
-T’agradaria fer l’amor amb mi, Xantal… Doncs deixa’t anar…
Ens vam mirar l’una a l’altra i ens vam emmirallar, ella en els meus ulls i jo en els seus ulls de gata.
-No t’han dit mai que tens uns ulls preciosos, Xantal?
-Això diuen…
L’Annalisa es va treure una part del seu vestit i es va quedar nua de cintura en amunt i jo vaig quedar extasiada contemplant el seu cos.
-Sóc tota teva, Xantal, tota teva, el meu cos, els meus pits, les meves cames, tot és teu, teu. I que no et quedi ni un recó del meu cos per a explorar…
-La nit és nostra. I el mar i la lluna i els estels. Te n’adones, Annalisa? No vull que surti el sol i ens esgarriï la nit, no vull, no vull…
Entre abraçades i besos i entre besos i abraçades, l’Annalisa i jo vam perdre la noció del temps.
Estava fent l’amor amb una altra dona i sentia un plaer, com no l’havia sentit mai amb cap home.
-Saps que em vindria ara de gust, Xantal? Nedar fins a la boia groga. T’animes?
He estat sempre una bona nedadora, jo, i vaig ser la primera a arribar a la boia, que era més lluny del que em pensava…
L’Annalisa va protestar.
-No hi ha dret, Xantal, sempre em guanyes. Hi ha alguna cosa que faci millor que tu?
-Sí, l’amor!
-Tens parella, Xantal?
-Vaig viure uns mesos amb l’Àngelo. No semblava pas napolità, era tan poc apassionat, en canvi jo, ja ho has vist, sóc un volcà. I tu vius amb algú?
-Amb en Salvo, el meu amor, que té sis anys. Sóc mare soltera… I amb el Gino…
-El Gino?
-El gat del meu fill… D’això, Xantal: què tal si sortim de l’aigua? Tinc una mica de fred, i mira com tinc els dits, arrugats com una pansa.
Vam sortir de l’aigua, estàvem nues i ens vam vestir. Estàvem molt cansades i ens vam estirar sobre la sorra, de cara al cel, i amb els nostres pensaments.
-Penses en el teu xiquet?
-Sí! En Salvo ja deu ser al llit. És en bones mans, amb la meva mare, que aquests dies és amb nosaltres. I tu, Xantal, en qui penses?
-En tu. En mi. En aquesta nit irrepetible. En l’embruix de la lluna. I en què t’estimo, Annalisa. En tot això penso. Em sents Annalisa, em sents?…
No em vaig adonar que s’havia quedat adormida.
No recordo quina hora era. La nit era fresca i estelada i se sentia la remor de les onades i la suau respiració de l’Annalisa.
Vam dormir tota la nit en aquella platja i ningú ens va trobar a faltar.
Ens vam llevar a trenc d’alba. El sol s’enlairava tímidament i el mar estava en calma.
-Una nit moguda, eh? –ens va dir en Paolo-. Feu una fila, noies! Au, Xantal, que d’aquí menys d’una hora has de ser a l’aeroport…
Tot va anar tan de pressa, que no em vaig poder acomiadar de l’Annalisa.
-No ens podem entretenir, Xantal. Aquesta nit o demà dilluns o quan et vagi bé, li fas una trucada i llestos… –em va dir en Paolo.
La vaig trucar el dilluns abans d’anar a sopar. Vaig marcar el seu número i vaig respirar a fons. En sentir la seva veu però, vaig penjar. Sabrà que he estat jo. Ets una estúpida, Xantal, ara sí que l’has ben esgarriat!, em vaig dir a mi mateixa…
La primera nit se’m va fer eterna. I la segona, i la tercera…
Ja no vaig veure mai més, l’Annalisa.
Tenia jo vint-i-vuit anys i ara en tinc seixanta, i el camí ja fa baixada. He plantat un arbre, he tingut una filla –sóc mare soltera- i no he escrit cap llibre. A Nàpols vaig conèixer l’Alice, una dona canadenca, quinze anys més gran que jo, i vam anar a viure amb ella a Toronto. Ara és a la Xina de viatge i jo estic sola a casa i recordant, la nit aquella que vaig tocar el cel amb les meves mans, mentre escolto “Un fiume amaro”, amb la veu de l’Iva Zanicchi: “È un fiume amaro dentro me, il sangue della mia ferita, ma ancor di più, è amaro il bacio che sulla bocca tua, mi ferisce ancor...”.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: