Embolcall d'indiferència

Un relat de: nuriagau

De nou la Mercè sentia aquell desagradable pessigolleig a l'estómac: de nou s'apropava un dinar amb els parents. Aquelles celebracions la neguitejaven, l'angoixaven. Hauria fet qualsevol cosa per tal d'escapolir-se'n. Aquesta vegada, però, no li quedava més remei que fer acte de presència: calia complir amb el protocol de la família a la qual estava inscrita. La seva mare no li perdonaria mai que no s'hi presentés. L'avi feia noranta anys i havia convidat a un dinar els fills i parelles, i els néts i nétes. Els néts i nétes que estiguessin casats també podien venir acompanyats dels seus respectius cònjuges. Era una família molt tradicional.

La setmana anterior a l'esdeveniment havia estat molt dura per a ella. La Mercè reconeixia que havia tingut un comportament deplorable amb la seva parella. Se sentia estimada i sabia que no li ho tindria en compte. Tenia sort de compartir la seva vida amb aquesta meravellosa persona que tan bé la comprenia. Més d'un cop s'havien plantejat el matrimoni, però sempre acabaven valorant que ja estaven bé com estaven i que no valia la pena legalitzar la seva situació.

Per mitigar aquell sentiment d'inseguretat que se li repetia a cada reunió familiar, s'havia comprat un conjunt de jaqueta i pantaló i havia demanat hora a la perruqueria per al dia abans. Però res no podia esquivar la sensació d'incertesa i d'estar fora de lloc. Sempre tenia la impressió que no anava prou arreglada per a l'ocasió. A més, era conscient que no feia bona cara: amb aquell neguit havia passat mala nit i els seus ulls ho reflectien. Amb el maquillatge no havia aconseguit dissimular-ho.

Quan la Mercè va baixar del cotxe al pàrquing del restaurant, es van iniciar les falses salutacions, els somriures tèrbols i les preguntes retòriques sobre el "Com estàs?" S'inicià la ronda de petons i encaixades de mans. Sempre hi havia qui, amb més o menys encert, enmig del desori de l'arribada de tots, s'escapolia de saludar algú des de la proximitat i cobria l'expedient amb una salutació llunyana. Ella percebia aquesta fredor, se'n sentia destinatària. Però ningú semblava adonar-se'n, tothom manifestava que vivia aquest moment com un càlid retrobament.

De nou es trobava allà, sola, palplantada enmig de tots aquells somriures hipòcrites. Un altre cop vivia aquesta situació sense saber ben bé què havia de dir o fer. Cercava un vincle comú amb aquells éssers que l'envoltaven i no aconseguia trobar-ne cap.

---o0o---


Varen passar al menjador i va arribar el moment de seure a taula. Es varen reiterar les mateixes vacil·lacions de sempre. Es repetien les mirades i els dubtes d'aquelles persones que calculaven, mentalment, com distribuir el personal a la taula de manera que no coincidissin al costat de determinats convidats amb qui no hi havia afinitat.

-Com seiem? -preguntà un.
-Tant se val -respongué un altre.

No. No era igual. Cadascú sabia del cert quines persones volia evitar tenir a prop. Després de fer un parell de propostes sobre la distribució dels comensals, la gent va anar agafant lloc. Uns van estar més afortunats que d'altres, però tothom feia cara de trobar-s'hi ben a gust.

---o0o---


Mentre anaven servint els plats, els convidats semblaven engrescats. Se sentien esclafits de rialles entre els més joves. Les boques dels comensals intercalaven el menjar amb les crítiques. Els seus ulls alternaven les mirades dirigides als plats amb el llançament de llambregades cap a d'altres invitats. La Mercè sabia que molts dels xiuxiuejos es referien a ella. Ella rebia mirades de rebuig. El seu avi, de tant en tant, la mirava i li somreia. Ella era conscient que, en el fons, l'havia decebut, però que la seguia estimant.

Romania allà asseguda, com absent, absorta en els seus propis neguits.

---o0o---


Tots anaven acabant el pastís d'aniversari i miraven els rellotges. S'inicià un torn d'excuses dels convidats per tal de justificar que necessitaven marxar aviat i que lamentaven no poder quedar-se més temps. Ella no deia res. Segurament era qui més ganes tenia d'anar-se'n, però callava.

La gent començà a alçar-se, al mateix temps que pronunciava frases d'acomiadament i de fictícies intencions de retrobar-se ben aviat. Es repetí la ronda de petons i encaixades de mans. L'abraçada del seu avi va ser diferent a la d'altres vegades. La Mercè va voler interpretar que l'estava començant a entendre.

Després d'acomiadar-se formalment, la Mercè se'n va anar cap al pàrquing. La Marta l'estava esperant dins del cotxe.

-Com ha anat? -va preguntar la Marta mentre li feia un petó de benvinguda.
-Com sempre. Malament com sempre -va lamentar-se la Mercè.
-No pateixis, algun dia ho entendran -va assegurar-li mentre li agafava la mà.
-Per què prefereixen ignorar la realitat? Per què no accepten que la meva parella és una dona? -preguntava en veu alta la Mercè, sense esperar resposta.
-Deixa'ls una mica més de temps...

La Marta va engegar el cotxe. Les dues desitjaven que les coses comencessin a canviar ben aviat.

Comentaris

  • Vides tancades[Ofensiu]
    Materile | 28-05-2011 | Valoració: 10


    Molt bé, Núria,

    M'ha semblat un conte amb sorpresa final, però bastant lògic tenint en comptela indiferència i la hipocresia que gasta la família (no la teva). El més curiós és l'enteniment de l'avi en aquesta situació. Un conte molt ben narrat i estrucurat.
    M'agrada la teva forma d'escriure i descriure, clara i correctíssima.
    De moment veig que són temes pròpis de la vida amb un toc molt especial que fa que enganxi de seguida.
    Ja sé que és una mica sobrer que et digui, potser, què m'ha semblat; tu tens molts comentaristes que no paren de tirar-te floretes perquè ho fas molt bé, i no necessites que t'ho digui una altra persona, però m'agrada dir-ho. I, estic contenta que tu també llegeixis els meus relats perquè per aprendre és molt important l'opinió dels altres.
    Si veues que hi ha coses que no et semblen bé, ja m'ho pots dir. La valoració del relat també és un indicador per saber fins a quin punt ha agradat.
    Gràcies una altra vegada. Fins aviat.

    Materile





  • Doncs no deixa indiferent...[Ofensiu]
    copernic | 27-07-2010


    aquest relat molt ben estructurat, dividit en vàries escenes per marcar el temps de la narració. A destacar el domini de les situacions socials i l'habilitat per mantenir al lector allunyat de qualsevol sospita sobre el desenllaç. Et segueixo llegint!

  • Avui m'he decidit[Ofensiu]
    bocidecel | 16-04-2009 | Valoració: 10

    Em fa il·lusió escriure't i sé que t'ho devia. Començava a llegir...però no, no em cal, encara el tinc fresc a la memòria, el sento una mica meu aquest embolcall després de la participació al Repte i els correus d'anada i tornada.
    Ja veus, va ser el primer realt que presentaves a un Repte, i ara ja en tens 10 de publicats. Em fa goig això de ser el comentari vint-i-sis, vol dir que no et fa falta la meva aportació, que tens un public lector que et segueix, que et comenta.
    Tens la capacitat de dir coses, d'expressar sensacions i sentiments potents, d'explicar vivències quotidianes amb les incerteses i les incoherències que ens acompanyen sempre, i de fer-ho amb un llenguatge planer, de manera que tots podem sentir la història molt propera. I això no és pas senzill d'aconseguir.

    Moltes felicitats i ànims, Núria.

    Una abraçada.

    Mercè

  • Excel.lent final i maravellosa descrpció[Ofensiu]
    Frandalith | 19-03-2009 | Valoració: 9

    d'una trobada familiar que angoixa per l'intolerància i que enerva pel domini de l'hipocresia. Has sabut portar molt bé el misteri desvetllat al final. Ets molt bona relataire.

  • Ens han tingut en suspens fins al final![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-03-2009 | Valoració: 10

    Un text molt ben escrit, Núria, jo diria que perfecte. Amb tots els ingredients per a resultar interessant. Les reunions familiars, de vegades, són un motiu de neguit quan s'apleguen els "afegits" com anomeno jo als cunyats/des, sogres, i familiars de la parella. Sempre hi ha algú que no et resulta massa agradable i a qui s'ha de fer bona cara per bé de la pau familiar. En el cas del teu relat, hi ha un problema afegit: el de la incomprensió i la intolerància.
    Ho has expressat perfectament. Petonets

  • Em va agradar molt[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 12-03-2009 | Valoració: 10

    estar dinant calçots entre dues de les noies més maques de relats, una sense dubtar-ho (x), i l'altre amb permís de la primera (i del seu absent company.)

    Un relat molt ben estructurat de lectura agradable i de factura precisa, ens estas deixant a tots bocabadats.

    Una abraçada Núria.

    Ferran

  • Estava fent-te[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 22-02-2009 | Valoració: 10

    un comentari, quan he rebut el teu.
    En primer lloc, vull felicitar-te per l'entrada que has tingut a RC. No és estrany. Escrius "superbé".
    Jo també trobo a la Mercè una mica incoherent. Suposo que la seva tendència sexual no és fàcil d'acceptar i encara no ho té superat del tot ni té prou forces per a enfrontar-se als comentaris que provoca.
    No em perdré cap dels teus relats.
    Una abraçada, Nuria.
    Nonna_Carme

  • pereneri | 20-02-2009

    de vegades no és hipocresia, és només que la gent no té ganes de posar-se a discutir, i menys en un dia considerat de festa grossa, i menys si estan a casa d'algú altre que els ha convidat.

    Crec que descrius molt bé la situació, la solitud de la Mercè, les seves angúnies, la seva situació, diguem-ne, poc canònica respecte a la resta de la família. Però la Mercè no és coherent. La traeix alguna cosa, que no sé si és inseguretat. Potser és patiment. Però per mi el relat falla per aquí, no queda tancat. Tu volies presentar una Mercè innocent enmig de les feres i jo hi veig una situació davant la qual em faig preguntes, com si em faltessin dades.

    A mi no em sembla malament que la gent, també dins la meva família, pugui pensar diferent, que tingui idees fins i tot radicalment contràries de les meves. És part del joc, no? Vull dir, fem el que fem, tothom ens ha d'aplaudir? Llavors jo sí que hi veuria hipocresia... perquè de fet no tothom ha de pensar igual. És en aquest punt que el relat falla, perquè, com dic, em sembla una mica il·lògic: la Mercè demana comprensió i no la té amb els altres. Tots són hipòcrites, realment? O senzillament pensen diferent d'ella? Ella només està segura si l'aplaudeixen? Perquè també pot ser, si se sent tan incòmoda, que com deia abans sigui perquè no està del tot segura de la seva posició, i per això les discussions amb la parella aquella setmana...

    Ui, ja sé que no sóc gens políticament correcte expressant en veu alta aquestes coses en aquest àmbit de tanta unanimitat, però tu em coneixes una mica i saps si fa no fa com penso, de manera que sí que faries bé de dir-me hipòcrita si et comentés aquest relat dient-te només cosetes boniques i ensucrades i no et digués... el que penso.

    I de tota manera, només pretenia comentar el relat. Potser és que no l'he entès, o que estic tan ancorat al segle passat que sóc incapaç de fer-me càrrec de la tragèdia de la Mercè.

    En fi, si veus la Mercè, un petó ben fort. I espero que ningú no s'enfadarà amb aquest comentari.

  • Una vegada començats....[Ofensiu]
    rnbonet | 19-02-2009

    ...paga la pena seguir! No, xicona?
    Un bon relat, al qual seguiran molts més, de ben segur.
    Salut i rebolica!
    PS. I quan hi hagen cinc o sis, ja podrem 'afluixar-nos el cinturó' (amb bones maneres) i 'entrar a sac' -altre castellanisme!- , de debó, en la forma. Que, fins ara, em sembla perfecta.
    Au! Salut i rebolica, xicona!

  • Molt encertat[Ofensiu]
    Naiade | 18-02-2009 | Valoració: 10

    Un relat excel·lent, explicant amb gran destresa, aquestes celebracions familiars obligades que sembla mentida que a hores d'ara encara puguin existir. El final no me'l esperava, però i ha acabat de donar un toc d'actualitat i denuncia que encara el fa més interessant. M'agrada l'estil directe i polit amb que vas desgranant l'historia i pots recrear-te en els detalls.

    Una forta abraçada plena d'admiració

  • ja t'he localitzat!!![Ofensiu]
    violetaclara | 16-02-2009 | Valoració: 10

    De tant en tant tots ens sentim dins d'aquest embolcall. Menys mal que la majoria del temps no cal simular el que no ets, perquè sinó la vida seria massa dura!

    M'ha agradat molt la teva forma de relatar. Encara que venint de qui véns no m'esperava menys ! Un petó!

    violetaclara

  • Magnifica[Ofensiu]
    Celilla | 15-02-2009 | Valoració: 10

    M'ha encantat, de debò! Com jo no llegeixo massa, no sabia si m'agradaria. Però el final m'ha impactat i la història em tenia intrigada tota l'estona.
    Ah! Per cert, t'agraeixo el comentari que vas deixar en la meva història, i la teva valoració. Em va acontentar molt veure que una escriptora com tu deia aquelles coses sobre la història d'una criatura(bé, tinc tretze anys, però com si ho fos)
    Potser la meva valoració no serà tan important com la de les altres persones, però jo t'he posat un 10.

    P.S: Que quedi entre tu i jo, he de confessar que utilitzo amb freqüència el diccionari per a comprovar si escric bé.... shh!!

    Adéu!

    ________________

    Celia

  • a l'aguaït dels problemes dels altres [Ofensiu]
    Avet_blau | 14-02-2009 | Valoració: 10

    Celebracions familiars,
    carregades de falses aparences
    i somriures postisos.
    I que amb els anys van canviant,
    amb fills d' altres parelles,
    amb novios eterns, amb companyes noves,
    i sempre sota vigilància,
    semblant a un camp de concentració,
    a l' aguait dels problemes.... dels altres.
    Avet

  • Gracies[Ofensiu]
    Arnau | 14-02-2009 | Valoració: 10

    Només volia donar-te les gracies per comentar alguns dels meus relats. M'agrada i m'ajuda a continuar escrivint.

    També et volia demanar com s'ha de fer per participar en aquests reptes en que escrius ja que m'ha picat la curiositat i ho voldria intentar.

  • DEL SEGLE PASSAT!...[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 12-02-2009 | Valoració: 10

    Celebracions de compromís, tapant l'expedient perquè ningú se n'adoni del que està passant -Compte, que l'avi no sapiga res, es podria ofendre... nosaltres que ho sabem, farem veure que no passa res -Un tema d'avui, per a gent d'aquest segle. Un gran probleme per a les persones implicades en aquests afers, i molt poca comprensió, sort que l'amor no té fronteres!... Felicitats!

  • Fidelitat temàtica[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-02-2009 | Valoració: 10

    Realment, el teu relat va ser una resposta fidelíssima al tema d'aquest Repte!
    Tot el text gira al voltant de la celebració familiar, emmarcant-la i movent-se al llarg del seu desenvolupament amb certa agilitat, sense traves ni "estres": sembla evident que sabies el que volies escriure i ho fas.

    En conjunt, has tocat sense excessiva duresa i sense perdre't en divagacions uns quans temes interessants i actuals: la solitud, fins i tot en mig d'una munió de persones; la hipocresia social; la incomprensió envers altres realitats; les opcions personals en més d'un camp; el sentit real de la família com a nucli... i al mateix temps has aconseguit explicar una història sobre uns personatges concrets en un moment determinat.
    Em sembla recordar el text que vas presentar i veig que aquest ha guanyat en extensió i argument: una bona opció!

    T'envio una abraçada gens indiferent, encara amb el record de la coneixença de diumenge ben present,
    Unaquimera

  • La Familia[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 10-02-2009

    Està bé el gir final. ¡Clack! La familia descrita fa una mica de por, como moltes famílies, la veritat. El retrat és molllltttt fred, queda com una postal antiga.

  • Bon relat per presentar-lo a un Repte[Ofensiu]
    deòmises | 09-02-2009

    Mica en mica t'adonaràs que costa escollir el millor text entre narracions de qualitat. Això és el que té el Repte de prosa: ens esperona per oferir bones idees a les propostes dels companys relataires.

    Espero tornar a llegir-te en un Repte (t'animes al dels fantasmes?) perquè la teva prosa és realment bona.

    Gràcies, d.

  • Com diu la M.Clara[Ofensiu]
    Josoc | 09-02-2009

    jo també he intentat clicar-te sense èxit per agrair-te algun comentari. Estic contenta d'haver-te trobat finalment. Pel que he anat veient tens una família molt maca, que no crec que s'assembli amb la dels que protagonitzen el teu relat. Bon relat per cert, m'ha agradat.

  • Trencar l'embolcall[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 09-02-2009 | Valoració: 10

    M'agradat molt el Relat. Descripció precisa.
    Animo a la protagonista a trencar l'embolcall d'indiferència i trobar i valorar les diferències.

  • Molt real[Ofensiu]
    Maria Clara Prat Roig | 09-02-2009 | Valoració: 10

    Has descrit molt bé una reunió familiar que qui més i qui menys ha viscut, sensacions que tots hem tingut en trobades d'aquest tipus, m'ha intrigat fins al final quin era el problema de la protagonista i de fet m'ha sorprés.

    Gràcies pel teu comentari i per altres que m'has fet, però que intentava entrar en el teu espai clicant i no podia, pot ser que fos perquè nomès eres lectora?

    Et dono la benvinguda tot i que jo també sóc força "novella".

    M'agrada molt aquesta web per la interrelació que hi ha entre la gent, els comentaris, hi ha un ambient molt familiar.

    Pel que dius deus ser la filla d'en Joan Gausachs, he llegit també alguna cosa d'ell i m'agrada molt, també dius que ets mare de relataire, qui és el teu fill? que també el llegiré.

    Una abraçada

  • Bon relat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 09-02-2009 | Valoració: 10

    Amb un llenguatge planer has transmès un contingut molt dur. Toques molts temes alhora com són la solitud, l'angoixa, la incomprensió davant una realitat personal. Has descrit molt bé un ambient familiar que fa "pudor" per la seva mentalitat tan retrògrada. Aconsegueixes que el lector empatitzi amb la protagonista i, per sort també, amb el seu avi: ell sí que se l'estima de veritat.
    Molt bé, Núria, et felicito pel teu segon relat de clara denúncia social. Endavant que vas per molt bon camí.
    Rep una abraçada.
    Mercè

  • Molt interessant[Ofensiu]
    Mixeta | 09-02-2009


    Espero que ens regalis amb altres textos ara que ja estàs llençada.

    El tema dels conflictes propis de la vida quotidiana se't dona molt bé.

    Un parell d'esgarrepadetes: hauries d'arrencar algunes cebes. Vull dir que repeteixes seu/seva en contextos que no cal: el seu avi per exemple. També hauries d'alleugerir una mica la prosa i la narració. La prosa evitant construccions una mica feixugues, la narració deixant que el lector endevini/ompli continguts, no cal explicar-ho tot. I mostrar més i explicar menys. I ara no se si jo m'he explicat bé ( i vaig donant lliçons!)



  • La familia[Ofensiu]
    ESTEL | 09-02-2009 | Valoració: 10

    ha de donar suport sempre les decisions de cadascú, sempre i quan la vida d´un no afecti directament a la resta.
    No has d´entendre a tots els membres de la teva familia, cadascú pot tenir la seva opinió, simplement has d´estar per estimar-los i per fer pinya en el moments difícils. És una llàstima què passin aquestes coses dintre d´una família. Quina pena què els perjudicis d´uns impedeixin la felicitat dels altres. Però aquestes coses passen.

    Una forta abraçada

  • Estic d'acord...[Ofensiu]
    Gess Artré | 09-02-2009 | Valoració: 10

    amb el que diu el teu pare respecte a la sensació de solitud que has sabut descriure i que li fas viure al personatge. És més, hi afegeixes la percepció de murmuracions i posats d'indiferència que, resignadament, admet. No és fins el final, però, que ens adonem que la protagonista sap que totes aquestes manifestacions formen part de judicis de valor respecte a la seva condició sexual. I tal com ella expresa, verdaderament és una llàstima que hagi de viure un suplici així envoltada de gent que no son capaços de valorar el que és com a persona, per sobre de normes i rígides conveniències socials.
    Molt bé, Núria, de moment dos relats i, sincerament, trobo que molt encertats. Segueix sorprenent-nos, ara no paris, eh?
    Una abraçada, bonica

  • Trobar-se sol en companyia de molts…[Ofensiu]

    Trobar-se sol en companyia de molts…
    Situació desagradable per a uns, incòmode per a altres. Situació inacceptable per a molts. Situació a la que, s'ha de reconèixer, cada vegada hi ha casos al descobert…
    Crec, que has sabut transmetre la sensació d'incomprensió, i en conseqüència de solitud del teu personatge.
    - El teu pare -

Valoració mitja: 9.94

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: