"Embarrassment"

Algú t’ha comentat i aplaudit el fet que, progressivament, vas donant més literatura als teus escrits. Al mateix temps que les narracions van adquirint complexitat, el relat es llegeix amb major interès. I suposo que tu t’hi impliques molt més, la qual cosa fa que l’argument sigui més treballat.


Destacaria d’aquest escrit el tractament dels diferents estats d’ànim i ritmes vitals de la protagonista. Nerviosisme, parsimònia, mal de cap, fred, vergonya... i tot dins un continu, sense pausa. Però aquestes situacions anímiques no són gratuïtes, sempre hi ha una raó de ser que exposes convenientment.
I tot porta ineludiblement a l’acte automàtic, gairebé inconscient, d’obrir la porta i asseure’s al cotxe, de fet el leitmotiv de la narració.

Realment, la història és divertida en si mateixa. De totes maneres, pensa que ben poca gent es lliura d’una pífia així. Pregunta i veuràs. Sobretot al matí, després d’esmorzar i esperar que algun company et vingui a recollir per anar a la feina. A mi m’ha passat més d’una vegada. I no només en situacions similars a la de la Irina.
Recordo un dia que, després de tornar del poble amb el 127, vaig baixar de casa a recollir una galleda del portaequipatge, vaig obrir amb les meves claus la porta i no hi havia ni galleda ni res nostre. Com hi havia de ser si no era el meu cotxe! O el fet d’oblidar absolutament el lloc on havia aparcat el cotxe. Aleshores encara no existien els comandaments a distància.

Un bon relat, Edgar.

Així i tot, què et sembla si la pregunta l’hagués feta la noia al conductor desconegut? Seria una altra manera de tractar l’impasse. No trobes?

Raül

la narració d'aquest relat supera la de l'anterior i crec que és un dels pocs relats que he llegit que m'ha fet riure, o gràcia, ja que jo sóc molt poc donat a entendre les gràcies.. coses meves. Però aquest sí que li veus la gràcia. Tampoc m'he llegit tots els relats del mes, que consti.

Vas donant més literatura als teus escrits i crec que d'això es tracta, molt ben portat aquest relat, que en el fons pot semblar senzill, però que té unes segones lectures molt interessants.

No defalleigis, que vas bé!

Ferran

Pobra Irina. Hi ha dies que més val no sortir de casa... Un relat molt ben escrit!

com la vida mateixa. Diria molts de nosaltres coneixem gent que li ha passat alguna d'aquestes (una amiga meva va confondre's el dia de l'examen de l'autoescola i va asseure's en el cotxe d'un paio que esperava algú).

Com sempre, ho has explicat molt bé.

Doncs això, que res et surt bé. Un relat fantàstic Edgar, molt ben detallat amb els nervis de la noia per l'examen i les conseqüències daquests nervis en una situació ben quotidiana. La proximitat de la situació fa molt creïble i divertit alhora el relat. Una forta abraçada.

Aleix

Quan tens un mal dia, sempre et passarà alguna cosa que te l'acabi d'espatllar! Per sort, l'incident ha estat divertit. Espero que també rigui con li donin la nota!
Molta sort, nano!

Després dels nervis i la tensió d'un examen, qualsevol cosa és possible. Espero que, al menys, la teva pobre Irina aprovés.

... m'has recordat un episodi igual que el de la Irina; estava esperant que em recollisin en una placeta, s'atura un cotxe igual que el del meu pare, així que obro la porta i m'asseg, giro la cara i veig un home que no coneixia: ai perdó, perdó, me confòs, li dic vermella com un pebrot !!
Escrius molt bé Edgard, felicitats pel teu art !

Anna

Es ben cert que els nervis ens traeixen i ens fan fer coses impensades, incomprensibles, coses de les quals no sabem trobar-ne cap justificació.
No voldria molestar pas, però a la teva bio dius:

“M'agrada millorar en els meus relats, així doncs no dubteu en donar els vostres consells i opinions sobre els meus textos!”

Tinc la lleugera impressió —insisteixo no vull pas molestar—, que ets una persona que gaudeix escrivint i que el primer crític que tens ets tu mateix. Tinc la sensació que abans de penjar qualsevol relat el primer que fas és comprovar si t’agrada o no, després si agrada al probable lector, millor!
M’agrada, m’agrada com escrius!
—Joan—

Estava ben clar que la Irina no tenia el dia. L'he llegit amb un somriure malgrat la situació "incòmoda" que viu la noia. No m'estranya gens que quedés més vermella que una tomata com diem per aquí L'Escala.
Molt entretingut, Edgar! Molta sort!