Em venen!

EM VENEN !!!

M'han penjat un lletreret que diu "ES VEN".
Com que diuen que ja sóc vell!
Ja tinc 10 anys i he viscut amb el meu amo tot aquest temps sense deixar-lo mai "tirat".

Però ara hi ha models mes moderns que no pas jo, als que no els falta cap detall. Et diuen, fins i tot, el camí mes curt per arribar a qualsevol lloc. Jo, amb el meu amo, havíem voltat molts carrers per trobar l'adreça que buscàvem, i ell s'empipava i jo em feia un tip de riure quan ens adonaven que érem tan a la vora... i nosaltres havíem fet un munt de voltes!

Recordo quan em va comprar. Li vaig fer tanta il.lusió! Em volia de color vermell i va haver d'esperar més d'un mes fins que em van pintar d'aquest color.
Vermell i ràpid, així em volia i així era jo quan era jove. Ara ja no ho sóc tant, de jove. Ara, quan empeny una mica massa el pedal, tot jo tremolo una mica. I no es de por, no. És que ja tinc una mica fluixes "les molles".

Recordo també com presumia amb mi davant les noies, orgullós.
Van pujar-me dins un bon grapat (d'una en una, es clar). He estat testimoni de molts petons i carícies, a les que jo assistia ben content. Efusions fetes sempre en llocs apartats de la gent i una mica foscos.
De mica en mica, van deixar de venir tantes noies; al final venia sempre la mateixa.
Amb ella, el meu amo i jo, van viatjar a molts llocs. Vam anar lluny, molt lluny. Vam veure paisatges meravellosos i vam passar per camins infernals, però jo tot ho suportava amb alegria de veure'l sempre tan content i feliç.

Amb el temps van deixar de fer aquells viatges tant llargs, cosa de la qual vaig alegrar-me'n molt, doncs ja m'anava cansant. Però les coses no van acabar aquí, em van posar una petita cadira als meus seients del darrera i una nena petitona va ser el tercer passatger que vaig tenir.
A partir de llavors jo procurava no anar gaire de presa i no moure'm massa, però ella sempre es marejava. Em tenia ben fregit! Sempre feia pudor de llet agra. Però també de mica en mica, es va arreglar aquell problema.

Més endavant encara, em van posar una segona cadireta, que es va ocupar aquesta vegada amb un nen que no es marejava. De seguida que va ser prou grandet per veure què tenia al seu voltant , es va començar a fixar el que feia el meu amo amb mi, com premia els meus pedals, com canviava les meves marxes... a ell sempre li vaig agradar, tant que ara està disgustat perquè volen treure-se'm de sobre.
Però el meu amo li ha dit que el nou cotxe té tantes i tantes coses maques, linea superesportiva, seients anatòmics i de cuir, marxes automàtiques, llantes d'aleatge, també tindrà un sistema que indicarà el camí més curt per arribar als llocs i un llarg, llarguiiiiiissim etc. Amb tantes millores jo no puc competir i el nen ja s'està oblidant de mi.

Bé, el temps passa per a tot-hom i per a mi també ha passat, ja tinc ganes de descansar una mica. Tant de bo que, qui em compri, sigui pausadet. Però també sé que, si fos algú jove amb ganes d'aprendre'n, miraria de fer tot el possible per ajudar-lo. Sóc fort, jo.
Així i tot, em fa llàstima deixar de portar la "meva família".

Sempre, sempre els joves empenyen els grans.

setembre 2003