Em vaig llevar i la mar calmosa era groga....

Dormia tota una vida al mateix lloc de cada hivern a les nou en punt del matí. Estava ben sola estirada sobre la sorra d'aquella platja tan coneguda com el tou llit de casa. Era fàcil somniar i viatjar arreu del món, de l'univers, de la vida i de la mort i trobar cent mil excuses per jaure relaxadament en els millor llits dels palaus més antics d'Egipte i de Babilònia, o palaus i cambres curulles d'amants per satisfer els desigs més cobejats i impúdics. El cel era verd fosc quan al matí somniava i l'aigua vermella no em feia fàstic perquè tenia gust de maduixa i mai no sadollava la meva set, vivíem en una orgia constant, contemporània, blues, jazz , rock i altres sons m'arribaven mentre volava per sobre de les muntanyes. Sabia que somniava i no em volia desvetllar però una pilota, llançada per un nen amb massa traça, rebotà en el meu cap i em despertà de sobte. Pensava, mentre mirava amb una ganyota el marrec, que encara somniava , car el mar, la mar, era blau, blava, com mai no l'havia vist així. De sobte però, fregant-me els ulls vaig veure al meu voltant cada cosa al seu lloc, i la mar, groga com sempre, m'oferia tendrament les onades, d'un groc més pàl.lid per banyar la meva pell verda, d'un verd més fosc que la sorra de la platja.