EM TROBARÀS DINS LA CARPETA BLAVA Capítol IV

Els Dimecres i els Divendres quan sona el timbre que posa fi a l'última classe del dia, recullo els llibres corrents, em penjo la motxilla de l'espatlla dreta i surto ràpid de l'escola. El Jonatan m'espera a la porta. Ens esmunyim a la cantonada més propera i ens besem. És un petó tendre i breu. Càlid i suau com la veu del meu xicot quan em truca pel mòbil, com la seva mà quan pren la meva sense adonar-se'n, com el gest dels dits esbullant-se el cabell quan es concentra, com l'olor a taronja i a canyella que li desprèn el cos cada cop que m'acull en el refugi dels seus braços. Caminem cap a casa meva fent marrada per fruir de la companyia. Parem en una granja o seiem una estona al parc. El Jonatan no protesta si li explico bajanades del col·legi. Sempre que no n'abusi, es clar. S'ha deixat anar poc a poc i ara pren més la iniciativa de la conversa. Parla de la foto que té al cap o d'alguna anècdota, com la del client que li compra bacallà per falcar mobles doncs, segons assegura, es prou ferm per suportar el pes i prou tou per assentar-se a l'alçada justa.

Els Divendres que els meus pares son a Barcelona el meu xicot fa un esforç especial. Ve a buscar-me en la seva moto nova, em deixa a casa i s'en torna a la seva. Sopo amb la família. Potser em comporto sec i distant, camuflat en la fredor del menjador minimalista de disseny italià. La mare em renya amb raó. Però si no aixequés una barrera hauria de ser el fill inexistent que ells volen o fer-los mal. I fer-me'l doncs malgrat la lluita per alçar la meva estelada personal, me'ls estimo. En acabat em torno a trobar amb el Jonatan. Ara que el Mateu i l'Oriol coneixen la nostra relació és més fàcil. Em truquen o els faig una telefonada abans de marxar. Em sap greu haver de posar un parany als pares, però em sento més tranquil. No he tingut forces d'acabar amb la comèdia fins avui, en aquest escrit.

Malauradament els petons a la sortida del col·legi han esdevingut cel i infern a l'hora. El Joaquim, sempre fatxenda, enfadós, burleta, cap de cuc de la colla dels brètols de la classe ens clissà. Havia trobat una nova víctima a la que torturar i ja podia deixar en pau a la pobre Elisenda, la de les trenes brunes i el nas punxegut, saberuda, abillada sempre amb samarretes plenes de lluentós.

La primera brometa fou la Barbie vestida per a la festa dels Oscars que em colà a la bossa d'esports. La meva mà buscava el pantaló curt al vestuari quan hi va topar. Estranyat la vaig treure de la bossa. Em vaig quedar congelat, fet una bleda i amb cara de babau, amb la Barbie a la mà i a la vista de tothom. Pareixia la imitació barata del premi de Hollywood feta trofeu per a la millor drag queen, doncs la veritat això es el que semblava amb tota la indumentària de gala lluent i exagerada a l'extrem i les plomes vistoses que duia. Em vaig posar tan vermell que potser jo en feia de fila de drag maquillada en porpra. La vista em tornà només després de que ho fera l'oïda. Un cor de riallades retrunyia al meu voltant. Els companys em donaven cops a l'esquena com dient “aquesta si que es bona”, doblegats cap endavant per la cintura i a punt de caure o amb l'altra mà tapant-se la boca intentant inútilment parar la torrentada, fent esforços per respirar. Per sort tot va quedar com una simple broma de vestuari. Ningú s'ho prengué seriosament.

El Joaquim començà a escampar que m'havia vist petonejar a un noi a la sortida del col·legi. M'ho digué la Lolin, sense fer-me preguntes i sense obtenir resposta. Començaren els comentaris de sotamà i els somriures burletes. Un dia, quan entrava el professor de religió el company que seia a la meva esquerra, un noi de la colla del Quim, va llançà impetuosament a la meva taula una bandera amb l'arc de Sant Martí, com si fos la senyera gai, però hi duia la paraula “Pau” estampada a sobre. Era de les que havien distribuït a les parròquies per pregar contra la guerra i per la visita del Papa. El professor la veié de seguida i em felicità. Ressonaren alguns aplaudiments massa entusiastes. Llavors un dels llops del ramat del Joaquim aixecà la mà i quan el mossèn li donà permís, exposà amb to seriós que una tia seva italiana tenia molta devoció a Santa Rubelinda i preguntà si en podia explicar alguna cosa. Se sentí alguna exclamació somorta, l'inici d'una rialla estroncada. Com que el professor, estranyat, manifestà que desconeixia aquella santa, el noi se'm dirigí per inquirir-me si jo no en sabia res, donada la semblança en el nom. Vint-i un parells d'ulls afilats com agulles de cosir es clavaren en mi. La pell se'm pintà de blanc, just com succeeix després d'una punxada i abans de que surti la sang que pel que fa al cas va prendre la forma d'un doll de riotes estrepitoses. El capellà, totalment despistat, comentà que els noms antics fan mal a les orelles d'avui dia, però que s'estimaria més tenir una neboda anomenada Rubelinda que no pas Cunegunda. Les rialles ompliren l'aula en forma de catarsi i la classe pogué començar amb normalitat. Al menys per als meus companys.

Aquell incident instituí el meu malnom: Rubelinda. O Linda si el volien curt, com quan un company ben situat em demanava la pilota en un partit de futbol sala. Jo que havia viscut l'ofec del silenci, de la negació de l'existència, no em deprimia, més aviat em sulfurava i m'afirmava. Però totes aquelles facècies em molestaven. Tampoc es produí un buit al meu voltant. Hi havia companys i companyes que em feien costat, per solidaritat i també perquè jo sempre havia estat sociable. A més, l'Oriol i el Mateu havien tallat en sec algun dels episodis més humiliants. Sabia que per la majoria dels meus companys allò no tenia cap importància, no més que les bromes pesades i els cops d'efecte amb el que els xicots es tantegen i estableixen jerarquies. Tanmateix allò arribà a ser com el granet de sorra a la sabata que de tant petit no paga la pena molestar-se a descordar-la, però que finalment treu de pollaguera.

Era l'última classe d'un divendres. La professora de física exposava les propietats de l'àtom. Jo mirava el rellotge comptant els minuts, esperant amb ànsia que toqués el timbre per sortir corrents a trobar-me amb el Jonatan. Els meus pares marxaven a Cadaqués i no havia de representar la comèdia del sopar en família. A la fi va sonar. La professora donà ràpidament els deures i s'acomiadà entre un terrabastall de llibres i carpetes que es tancaven precipitadament, com si tinguessin vida pròpia. Tot just la professora havia sortit per la porta quan al llindar va aparèixer el meu xicot. Aquell desconegut entrà amb un pas tant segur i decidit que tothom es quedà quiet i en silenci. Vingué directe cap a mi que estava palplantat al costat de la meva taula a punt de penjar-me la motxilla. Els ulls li brillaven forts i serens. Sense donar-me opció m'estrenyí contra el seu pit i em besà a la boca. Aixecà el cap per mirar al meus companys que continuaven callats i convertits en pedra. Somrigué al Joaquim, em prengué de la mà i se m'endugué al nostre paradís.

L'efecte fou fulminant. Dilluns tothom m'anomenava Rubén altra vegada. El Quim que com a bon llop sap reconèixer i fins i tot valorar la força i la determinació dels adversaris, se'm disculpà, ni que fos amb un “tant sols era una broma sense mala intenció; no en soc pas d'homòfob”. Amb aquestes paraules o amb altres d'equivalents. Tot semblava anar bé fins que quatre setmanes després el Quim se'm feu trobadís als lavabos. M'advertí que la família d'un dels amics de la seva colla era molt carca i del morro fort. Es veu que el noi havia explicat a la mare tot l'assumpte. La molt boja devia veure molts programes de televisió d'aquells on una colla de rucs es dediquen a escorxar famosos sense cap raó per ser-ho. De ben segur, doncs ens havia seguit al Jonatan i a mi i ens havia tret una foto amb el mòbil quan ens besàvem a la cantonada de l'escola. Es volia queixar al director, fer que m'expulsessin, mostrar la foto a l'associació de pares, al bisbat si calia. Aquella nit no vaig dormir. Quina reacció tindrien els professors? Una variant del silenci que sempre havien demostrat? M'expulsarien? Ho explicarien als pares, sobre això cap dubte. El final de la sortida de l'armari es precipitava i jo no en tenia el control. El que més m'anguniejava era la reacció de la mare i la del pare. A la meva germana i a mi ens repetien contínuament que podíem comptar amb ells, explicar qualsevol problema, fos el que fos sempre ens farien costat. Però això! Bé, no era dir-los-hi “hola papa, hola mama, soc drogoaddicte” o “he robat un banc”. No creia que em fessin fora de casa, la creu que havia viscut el Manel. Tanmateix un sentiment m'oprimia el pit: patia pel mal que els causaria, la decepció que tindrien. En canvi la meva germana, la Gemma, fins i tot ho trobaria guai. De sobte em colpejà un altre temor. Em deixarien veure al Jonatan? Si m'ho impedien marxaria de casa!