Cercador
Em tanco perquè no em vull tancar
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Hi veig massa enllà. Això m'enterboleix l'ànim.Tant de bo no se m'hagués dotat d'allò intangible que tot ser comparteix: la subtilesa. Em fereix, jo que sóc una eina limitadora, fereixo. Per més ondulacions -forma que en essència és bella-amb què se m'ha forjat...però la munió de punxes com d'exèrcit de rosers descomunals em fan motiu de dolor. Em cargolo de sofriment amb tanta aflicció i injustícia. Per què hi haig de veure massa? Per què hi haig de veure tant?
Vull deixar de ser el que sóc pel que sóc. Per què no esdevinc una miríade de molles metàl·liques o de plàstic de colors per divertir la quitxalla passant-nos d'una ma a l'altra formant un arc o deixar-nos caure escales avall i saltem saltem graons fins al replà? Això seria coherència.Riuria amb ells, cargolant-m'hi, i no veuria aquest mar fosc inclús el dia més nítid. No veuria les imatges que guardo -se m'imposen- més les que van sumant sumant sumant i que van restant restant restant. Destruiu-me, anorreu-me i així viuré.
No en vull saber, del cementiri en augment dins les aigües que s'han tornat llàgrimes; ni sentir plors i crits, i notar el fred dels altres davant el fred més gran d'uns altres; i no puc deixar, no puc, aquell infant de les mans congelades que àdhuc tallades va morir. Em visita, darrerement, m'ultrapassa i m'acarona. I em fa pam i pipa. Em diu que va marxar d'un odi estrepitós. M'anomena 'espiral prohibida'. Em parla de dos gats i un gos que van haver de deixar...fa poc, els hem retrobat.
Jo només puc evadir-me per no ser què sóc i ell m'hi ajuda amb la seva amistat. Em parla d'uns avis que es van haver de quedar. I que he conegut, també.
Desitjo una indescripció facultativa que m'anul·li, el sinònim del gran regal: passar a la mateixa dimensió que ells, allà on les onades no llepen cadàvers en un afany de colgar, com fent de vel gruixut per a no copsar un espectacle que no s'acaba.
Vull deixar de ser el que sóc pel que sóc. Per què no esdevinc una miríade de molles metàl·liques o de plàstic de colors per divertir la quitxalla passant-nos d'una ma a l'altra formant un arc o deixar-nos caure escales avall i saltem saltem graons fins al replà? Això seria coherència.Riuria amb ells, cargolant-m'hi, i no veuria aquest mar fosc inclús el dia més nítid. No veuria les imatges que guardo -se m'imposen- més les que van sumant sumant sumant i que van restant restant restant. Destruiu-me, anorreu-me i així viuré.
No en vull saber, del cementiri en augment dins les aigües que s'han tornat llàgrimes; ni sentir plors i crits, i notar el fred dels altres davant el fred més gran d'uns altres; i no puc deixar, no puc, aquell infant de les mans congelades que àdhuc tallades va morir. Em visita, darrerement, m'ultrapassa i m'acarona. I em fa pam i pipa. Em diu que va marxar d'un odi estrepitós. M'anomena 'espiral prohibida'. Em parla de dos gats i un gos que van haver de deixar...fa poc, els hem retrobat.
Jo només puc evadir-me per no ser què sóc i ell m'hi ajuda amb la seva amistat. Em parla d'uns avis que es van haver de quedar. I que he conegut, també.
Desitjo una indescripció facultativa que m'anul·li, el sinònim del gran regal: passar a la mateixa dimensió que ells, allà on les onades no llepen cadàvers en un afany de colgar, com fent de vel gruixut per a no copsar un espectacle que no s'acaba.
Comentaris
-
Mirades[Ofensiu]Canela fina | 14-04-2016 | Valoració: 10
Ulls sincers de mirades dolces veuen sempre més del que voldrien.
Un bon relat, gràcies.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436308 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com