EM SOBREVIURÀS, OBJECTE ESTIMAT

Un relat de: aurora marco arbonés
EM SOBREVIURÀS, OBJECTE ESTIMAT

Un malastruc dia, desprès de la joiosa jubilació, te n’adones, amb inexplicable sorpresa, que aquella tia anorèxica que porta una dalla per anar segant vides a tort i a dret ja et comença a ullar. No estàs, com a la SS, al capdavall de la llista d’espera sinó que ja comences a encapçalar-la fatalment i, com que tot té data de caducitat, més tard o més d’hora t’espera el clot, tant si vols com si no vols. I llavors et preguntes “Què se’n farà dels meus objectes estimats?”. Perquè no ens enganyem, nosaltres no som, ni de lluny, els faraons de l’antic Egipte que s’ho enduien cobdiciosament tot a la tomba: tresors, estatuetes de déus zoomorfs, màscares d’or i lapislàtzuli i manduca per a anar tirant. Nosaltres marxarem amb les mans al cap (és un dir) i els peus per davant.

I llavors, qui llegirà aquelles paraules que, amb tant d’afany i constància, hem anat desgranant fins a ajuntar-les en un petit llibre que ens ha costat tant d’endossar als amics? Què se’n farà de la col•lecció de punts de llibre que hem anat recollint i, de vegades, furtant dissimuladament? Qui ruixarà el jacint blau quan estigui capcot i mig desmaiat de malenconia? I qui premerà la panxeta al Cuaki, l’aneguet de peluix que mira amb ulls tristois? No vull ni pensar que acabi cruelment esventrat en una pila de deixalles pudentes. Però qui ens assegura que aquest no serà el destí dels nostres objectes estimats?

Atès el fatídic panorama, he decidit començar a desprendre’m, de mica en mica, de tot allò que ha estat objecte de la meva afecció i regalar-ho a qui millor ho pugui apreciar. Ja cal que m’hi posi, perquè necessito, per fer net, tota una vida (que es va escurçant inexorablement) per a fer obsequi dels meus tresors adorats i, de passada, encolomar totes les andròmines i trastos inútils que he anat arrossegant, com un llast, durant tota la meva existència.

Ja faig tard, m’hi poso ara mateix.

Comentaris

  • De moment, gaudeix-los[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 17-10-2015 | Valoració: 10

    Sempre que pugis, gaudeix-ne. Si n'hi ha algun que pesi massa, desprèn-te'n. Jo miraria de deixar-ho ben lligat i gaudir-ho mentre pugui.
    Ah, i pel que fa al poema "Sorra fina", el protagonista és un nen autista. Si parla dels ulls clucs és que té els ulls clucs mentre pensa per dins. Sé que algunes referències als ulls tancats, clucs o qualsevol altra referència visual pot induir a pensar en la ceguesa. Però en aquest cas, no. L'Andreu és un nen autista que ni tan sols acluca els ulls amb el sol de cara, ell va a la seva. Una abraçada, Aurora.

    Aleix

  • I tant[Ofensiu]
    Núria Niubó | 21-03-2015 | Valoració: 10


    que et sobreviurà, aquell i l'altre, i l'altre...
    En el mercadets d'antiguitats hi ha molts objectes amb ànima que clamen als ulls dels visitants i molts tornen a ser estimats.
    El teu relat, objecte estimat, ens invita a la reflexió, cal desprendre'ns sí, i també cal renovar, hi ha tant de bonic!
    Però allò que ens arrela, que guardem i regala els nostres sentits d'emocions, allò, no com els àntics egipcis, però si dins el nostre cor, ens ho endurem i amb les cames per davant ens en anirem i... Que altres recullin lo material!

    He passat una estona divertida que m'ha dut a la reflexió.
    M'encanta que tornis a fer relats breus, tenen tanta essència!

    Una abraçada estimada Aurora
    Núria

  • Admirable. El buit és el contrari: és plenitud[Ofensiu]
    Mena Guiga | 20-03-2015

    Anar esporgant -un verb massa bèstia!- per anar podent entomar aires renovadors, que són eterns. Perquè tot és llast, és pes, són emocions i arrels. I hi han de ser. Potser no ser massa extremistes i, per posar un exemple, de cada cinc objectes que en quedin dos...o un.
    És una mena de feng-shui, penso. En aquest cas es busca amor i situació per allò que marxa. Com brins d'anhel de certa immortalitat.
    Això d'estar entre els déus i els animals, és incomodíssim, perquè uns no han de fer el traspàs i els altres ho ignorem (pensem) (aquest dir no és meu, sinó del filòsof Ken Wilber, que uuuuf).

    Donar és bo. Desprendre's, més lleugeresa, més l'essencial, més el ser que el tenir. I el que tenim que forma part del nostre haver 'estat', amb la nostra pàtina, que duri el que li toqui. Potser els objectes també tenen un 'cel' (allà on va tot el que vol dir 'evolució' amb amor, autenticitat i força).

    I tanco comentari, que m'he anat bifurcant en el tema.


    Petons i a viure el cada dia pleníssimament. I quant més es quedi 'a dins', millor. Ens ho endurem.

    Mena

  • Fer net[Ofensiu]
    rautortor | 19-03-2015


    Abans de res, m’agradaria recordar els teus propis versos, de fa alguns anys, glossant el me encontraréis a bordo ligero de equipaje del gran Machado. Deies, entre moltes altres coses,
    Escapar d'aquest món de pompa i fantasia,
    cercar tan sols l'essència de la vida i la mort
    és el primer propòsit que em faig jo cada dia [...]

    [...] sentir-me quasi nua en fer l'últim viatge,
    endur-me als dits el tacte de tota pell amiga
    i als meus ulls la bellesa d'un verdós paisatge.


    És possible que sigui la primera vegada que algú et fa un comentari fent servir les teves pròpies paraules. Això vol dir que et mantens plenament fidel a les teves conviccions, comme il faut.

  • Així d’entrada...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 19-03-2015 | Valoració: 10

    Així d’entrada, gràcies, moltes gràcies per la dedicatòria. Ara bé, ara ve la crítica ferotge... Tens tota la raó, m’agraden aquest tipus de relats un xic absurds, esbojarrats, però m’agraden ben relatats, tal com és en el teu cas.
    Això del despreniment dels objectes m’ha fet venir a la memòria aquell costum que hi va haver fa uns anys, en que es deixaven llibres a les cabines telefòniques.
    Gràcies, una vegada més, per escriure!
    —Joan—

  • Molt [Ofensiu]
    Josep Ventura | 18-03-2015 | Valoració: 10


    encertat, ja fa dies que estic rumiant de anar a fer parada als mercats del trasto
    vell.
    Salutacions
    J.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

250764 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.